CAPÍTOL DOTZE
Tenebres

Un cop al carrer, en Sydney Carton es va aturar indecís, sense saber ben bé on anar.

«Al Banc Tellson a les nou —es digué, pensarós—. Faré bé, mentrestant, d’exhibir-me per la ciutat? Jo crec que sí. Més val que la gent sàpiga que volta per París un individu com jo; és una bona precaució, i potser una preparació necessària. Però, compte!, eh?, molt de compte! Pensem-ho bé!».

Aturant els passos, que havien iniciat ja un rumb determinat, va fer un parell de tombs pel carrer, que ja s’anava sumint en la foscor, i analitzava aquella idea i totes les possibles conseqüències. Va quedar confirmada la primera impressió. «Més val —va fer, resoludament— que la gent sàpiga que volta per París un individu com jo». I es va tombar de cara al barri de Saint Antoine.

En Defarge s’havia definit aquell mateix dia com a propietari d’una taverna al barri de Saint Antoine. No era difícil, per aquell qui conegués bé la ciutat, trobar la botiga sense preguntar res a ningú. Un cop la va haver localitzada, en Carton sortí de nou d’aquells estrets carrerons, va sopar en una fonda de mala mort i, en haver sopat, es va quedar profundament adormit. Per primera vegada en molts anys, no havia begut en excés.

Des de la nit passada no havia pres més que una mica de vi fluix, després d’haver llençat al foc una copa de conyac, a la casa del senyor Lorry, com aquell qui ha decidit no tastar-ne ni una gota més en tota la seva vida.

Eren les set del vespre quan es despertà, ja ben descansat, i va sortir de nou al carrer. Mentre s’encaminava cap a Saint Antoine, es va parar davant un aparador on hi havia un mirall i es va arreglar el plastró mig balder, es va posar bé el coll del gec i s’allisà els cabells esbullats. Fet això, se’n va anar de dret cap a la taverna d’en Defarge.

En aquell moment no hi havia cap més client que en Jacques Tercer, el dels dits inquiets i la veu esquerdada. Aquell individu, que en Carton ja havia vist al jurat, estava bevent al petit taulell, en animada conversa amb els Defarge, marit i muller. La Venjança participava en el col·loqui en qualitat de parroquiana habitual de l’establiment.

En Carton va entrar, s’assegué i (en un francès regular) va demanar un gotet de vi. Madame Defarge li adreçà una mirada indiferent, però de mica en mica es va anar fixant en ell amb més atenció i interès, fins que finalment se li va acostar i li preguntà què havia demanat.

Ell va repetir el que havia dit.

—Anglès? —inquirí la senyora Defarge, arquejant encuriosida les negres celles.

Després d’esguardar-la com si li costés d’entendre aquell sol mot francès, va respondre amb el mateix i marcat accent estranger d’abans:

—Sí, senyora, sí. Sóc anglès!

Madame Defarge va tornar al taulell per servir el vi, i mentre ell prenia un diari jacobí i fingia concentrar l’atenció a desxifrar-ne algun paràgraf, li va sentir dir:

—És pastat a l’Evrémonde, t’ho juro!

En Defarge li portà el vi i el va saludar.

—Com?

—Bona nit.

—Ah! Bona nit, ciutadà —va respondre en Carton, tot omplint el got—. Ah! Bon vi! Brindo per la República!

En Defarge va tornar al taulell i digué:

—És veritat que s’hi assembla una mica.

La senyora replicà secament:

—S’hi assembla moltíssim, et dic.

—És que el tens tan ficat al cap, ciutadana…! —remarcà en Jacques Tercer, amb ànim conciliador.

I La Venjança, afable, va afegir rient:

—A fe, que sí! I t’adelites amb la idea de tornar-lo a veure demà!

En Carton llegia el diari seguint molt lentament les ratlles amb el dit, summament interessat i absort. Mentrestant els altres, recolzats sobre el taulell i molt junts, enraonaven en veu baixa. Al cap d’uns moments de silenci, durant els quals totes les mirades eren clavades en ell sense fer-li apartar l’aparent atenció de la publicació jacobina, reprenien la conversa.

—El que diu la senyora és veritat —comentà en Jacques Tercer—. Per què parar? En això té molta raó. Per què parar?

—Bé, bé —raonà en Defarge—. Tot ha de tenir un límit. La qüestió és saber on rau, aquest límit.

—En l’extermini total —va fer madame Defarge.

—Magnífic! —raucà en Jacques Tercer.

També La Venjança expressà la seva aprovació incondicional.

—L’extermini està bé com a doctrina, esposa meva —va fer en Defarge, visiblement amoïnat—. En general, no hi tinc res a dir, en contra. Però aquest metge ha patit molt; avui l’has vist, i hauràs observat el seu rostre mentre llegien el document.

—És clar que he observat el seu rostre! —respongué la muller, desdenyosa i colèrica—. Sí, he observat el seu rostre. He observat el seu rostre i estic convençuda que no és el d’un vertader amic de la República. Que tingui més cura amb el seu rostre!

—I també hauràs observat, esposa meva —digué en Defarge, amb to conciliatori—, l’angoixa de la filla, que a ell li deu causar una pena tremenda!

—He observat la seva filla —confirmà madame Defarge—, sí, he observat la seva filla, més d’una vegada. L’he observada avui i l’he observada d’altres dies. L’he observada a la sala d’audiències, i l’he observada al carrer, davant la presó. Així que deixeu-me aixecar el dit…!

Aparentment el va aixecar (l’oient continuava amb els ulls clavats al diari) i el deixà caure amb un cop sec, com si fos la fulla de la guillotina, sobre el llibre mestre que tenia davant.

—La ciutadana és formidable! —va clacar el del jurat.

—És un àngel! —digué La Venjança, donant-li una forta abraçada.

—El que és tu —va prosseguir madame Defarge, implacable, adreçant-se al seu marit—, si de tu depengués, que per sort no és així, salvaries la vida d’aquest home ara mateix.

—No! —protestà en Defarge—. Ni que només em calgués alçar aquest got per salvar-lo! Però deixaria les coses tal com estan. Pararia aquí, vull dir.

—Doncs escolta’m bé, Jacques —va fer madame Defarge, iradament—, i escolta’m tu també, estimada Venjança. Escolteu-me tots dos! Escolteu! Fa molt de temps que tinc aquesta raça de tirans i d’opressors apuntada als meus registres, condemnada a l’aniquilació i l’extermini, per d’altres crims. Pregunteu-li al meu marit si és o no veritat.

—Sí, és veritat —va afirmar en Defarge, sense esperar que li ho preguntessin.

—Al començament dels dies memorables, quan va caure la Bastilla, ell va trobar els papers que s’han llegit avui, els va dur a casa i, a mitjanit, quan se’n va anar tothom i vam tancar la taverna, els vam llegir, aquí mateix, a la llum d’aquest quinqué. Pregunteu-li si no és veritat.

—Ho és —va tornar a afirmar en Defarge.

—I aquella nit, després de llegir tot allò, i consumit l’oli del quinqué, quan per sobre d’aquests finestrons i a través d’aquests barrots començava a entrar la claror del dia, li vaig dir que havia de revelar-li un secret. Pregunteu-li si no és veritat.

—És veritat —afirmà en Defarge de nou.

—I li ho vaig revelar. Em vaig picar el pit amb aquestes mans, com me’l pico ara, i li vaig dir: «Has de saber, Defarge, que em vaig criar entre els pescadors de la costa, i que aquella família camperola tan injuriada pels germans Evrémonde, com s’explica en aquells papers de la Bastilla, era la meva família. Que la germana del noi ferit de mort era la meva germana, Defarge, i aquell marit era el marit de la meva germana; que la criatura que no va arribar a néixer era el seu fill, i aquell germà era el meu germà, aquell pare, el meu pare; aquells morts eren els meus morts, i jo sóc qui té la responsabilitat d’exigir justícia per aquells crims!». Pregunteu-li si no és veritat.

—Sí, és veritat —va respondre una vegada més en Defarge.

La muller continuà:

—Aleshores demaneu al foc i al vent que parin, però no m’ho demaneu a mi.

Els seus dos interlocutors se solaçaven amb horrible delit en la còlera implacable d’aquella fúria (el client que l’escoltava podia afigurar-se la lividesa del seu rostre, sense veure-la), i tant l’un com l’altra elogiaren la seva actitud. En Defarge, en dèbil minoria, va recordar amb tímides paraules la compassiva esposa del marquès; però no va aconseguir de la seva dona res més que la repetició de la seva anterior resposta: «Demaneu al foc i al vent que parin; no a mi!».

Entraren clients, i el grup es va desfer. El client anglès va pagar la consumació, tot comptant desconfiadament el canvi, i, com a foraster que era, va demanar que li indiquessin per on havia d’anar al Palau Nacional. La senyora Defarge l’acompanyà fins a la porta i, agafant-lo del braç, amb l’altra mà li assenyalà el camí. I el client anglès no va deixar de reflexionar aleshores que hauria estat una acció molt lloable i digna aferrar aquell braç, aixecar-lo i clavar per sota una fonda punyalada.

Però va enfilar el carrer i de seguida fou engolit per les ombres del mur de la presó. A l’hora convinguda, es va presentar de nou a cal senyor Lorry i va trobar el vell cavaller caminant nerviós i angoixat amunt i avall. Digué que havia estat amb la Lucie fins feia un moment, i que l’havia deixada tan sols uns minuts per acudir a la cita. El metge no l’havia tornat a veure des que havia abandonat l’edifici del Banc cap allà a les quatre de la tarda. Ella tenia la vaga esperança que la seva intervenció podria salvar en Charles, però no hi confiava massa. I per tal com el doctor Manette ja feia més de cinc hores que se n’havia anat, es preguntava on podria ser.

El senyor Lorry va esperar fins a les deu, però, en veure que el metge no tornava, i ell no volia deixar sola molt de temps la Lucie, convingueren que tornaria al seu costat i se n’aniria al Banc cap a mitjanit. Mentrestant, en Carton esperaria tot sol, vora el foc, l’arribada del metge.

Va esperar i esperar, i el rellotge per fi va tocar les dotze, però el doctor Manette no es va presentar. Va tornar el senyor Lorry i es va trobar sense notícies; tampoc ell no en portava cap. On podria ser?

Es feien aquesta pregunta, i gairebé començaven a concebre una dèbil esperança, basada en la llarga absència, quan van sentir que pujava l’escala. Però en el moment de veure’l entrar, van comprendre que tot estava perdut.

Si realment havia anat a veure algú o si durant tot aquest temps havia estat voltant pels carrers és una cosa que mai no se sabrà. Quan el van tenir al davant, mirant-los de fit a fit, no li preguntaren res, car el seu rostre ho deia tot.

—No el trobo —va dir—, i el necessito. On és?

Duia el cap i el coll descoberts, i mentre feia aquesta pregunta tot mirant amb ulls extraviats al seu voltant, es va llevar la casaca i la va deixar caure a terra.

—On és el meu banc? L’he buscat arreu i no el trobo. Què n’han fet, dels meus estris? No puc perdre temps: he d’acabar aquelles sabates.

Els dos homes es van mirar, sentint que se’ls aturava el cor.

—Va, va! —va fer ell amb to planyívol—. Deixeu-me anar per feina. Torneu-me els estris!

En no rebre resposta, s’allisà els cabells, i picava de peus, com una criatura enrabiada.

—No mortifiqueu un pobre desgraciat com jo —implorà, i en un crit terrible va afegir—: torneu-me la feina! Què serà de nosaltres, si no acabo les sabates aquesta nit?

Perdut, irremeiablement perdut!

Hauria estat inútil, sens dubte, raonar amb ell o tractar de feri recobrar el senderi, de manera que, com si estiguessin de comú acord, els dos amics li van posar una mà a l’espatlla i molt afablement el van invitar a seure vora el foc, amb la promesa que de seguida li serien retornats els seus estris. Es va enfonsar a la butaca, l’esguard fit a les brases, i es posà a plorar. I com si tot el que havia passat d’ençà que el senyor Lorry el va veure per primera vegada a la mansarda d’en Defarge hagués estat la il·lusió d’un instant, o un simple somni, el va tornar a veure ara exactament com en aquella ocasió.

Commoguts tots dos i fins i tot aterrits per aquell espectacle deplorable, no tenien temps per perdre amb semblants emocions. La seva filla, sola i desconsolada després de perdre les últimes esperances, els necessitava urgentment a tots dos. I com si de nou s’haguessin posat d’acord, es van mirar amb una mateixa expressió al rostre. En Carton va ser el primer a parlar:

—S’ha esvaït l’última esperança que quedava, que prou dèbil era. Sí, més valdrà que el portem al costat de la seva filla. Però, abans de sortir, em voleu fer el favor d’escoltar-me amb atenció un moment? No em pregunteu per què faig les precisions que us faré ni per què vull que em feu una promesa que us demanaré. Tinc una raó…, una bona raó.

—No en dubto pas —contestà el senyor Lorry—. Digueu. El malaurat vellard, assegut en una butaca entre ells dos, no parava de gronxar-se monòtonament endavant i endarrere, alhora que gemegava sense repòs.

Ells enraonaven en veu baixa com ho haurien fet si haguessin estat vetllant un malalt de nit.

En Carton es va ajupir per collir la casaca, que continuava a terra gairebé travant-li els peus. En fer-ho, va caure d’una butxaca la llibreta on el metge habitualment hi apuntava els compromisos del dia. En Carton la va collir i entre els fulls hi va trobar un paper plegat.

—Hauríem de veure què és això —va dir. I com que el senyor Lorry va assentir amb el cap, va desplegar el paper i exclamà—: Gràcies a Déu!

—Què és? —demanà el senyor Lorry, amb ànsia.

—Un moment! En parlaré al moment oportú. En primer lloc —afegí, tot ficant la mà a la butxaca del gec per treure’n un altre paper—, això és el salconduit que m’autoritza a sortir de la ciutat. Mireu. Com podeu veure, està a nom de Sydney Carton, anglès…

El senyor Lorry es quedà amb el paper a la mà, escrutant la greu expressió del seu interlocutor.

—Feu-me el favor de guardar-me’l fins demà. Recordeu que demà aniré a veure el nostre amic i m’estimo més no entrar a la presó portant aquest document.

—Per què?

—No ho sé; però em sembla més prudent. Conserveu també el que duia el doctor Manette. És un salconduit semblant que l’autoritza a traspassar la Barrera i passar la frontera, en qualsevol moment, en companyia de la seva filla i la seva néta. Veieu?

—Sí.

—Potser el va obtenir ahir, com a darrera i extrema precaució contra tot mal previsible. A veure quina data té? Però, tant se val; no perdem el temps. Guardeu-lo curosament amb el vostre i el meu. Escolteu! Fins fa un parell d’hores no havia dubtat en cap moment que el doctor Manette tindria o podria haver un document com aquest. I és vàlid, mentre no l’anul·lin, cosa que podria esdevenir-se en qualsevol moment, i tinc motius per suposar que, en efecte, l’anul·laran.

—No correran pas cap perill?

—Sí; corren un greu perill. És molt probable que madame Defarge els denunciï. Ho he sentit dels seus propis llavis. Aquest mateix vespre he tingut ocasió de sentir paraules d’aquesta dona que m’han fet veure el perill que els amenaça amb vius colors. No he perdut el temps, i de seguida me n’he anat a veure l’espia, que ha confirmat els meus temors. Sap que un serrador, que viu a tocar de la presó, es troba sota el domini dels Defarge, i que la dona l’ha alliçonat perquè declari haver-la vista, a ella (en Carton mai no pronunciava el nom de la Lucie), fent signes i senyals als presoners. Fàcil és de preveure que es bastirà, com de costum, tota una història de conspiració a la presó, i que estarà en perill la seva vida… i potser la de la seva filla… i potser la del seu pare…, car tots dos han estat vistos amb ella en aquell mateix lloc. Però no poseu aquesta cara d’espant. Vós els salvareu tots.

—Que Deu ho vulgui, Carton! Però, com?

—Jo us ho diré. Tot dependrà de vós, i la cosa no podria estar en més bones mans. Aquesta nova denúncia no es presentarà, probablement, fins demà passat; o potser deixaran passar un parell de dies més; és possible que deixin passar tota una setmana. Com sabeu, plorar per una víctima de La Guillotina, o demostrar-li compassió, és un delicte que es castiga amb la pena de mort. Ella i el seu pare esdevindran indubtablement culpables d’aquest delicte, i aquesta dona, d’una crueltat indescriptible, esperarà tant com calgui per donar més força a l’acusació i poder estar absolutament segura del seu èxit. Em seguiu?

—Amb tanta d’atenció, i amb tanta confiança en les vostres paraules, que per un moment he deixat de pensar fins i tot en aquesta desgràcia —va respondre el senyor Lorry, tocant el respatller de la butaca del metge.

—Vós disposeu de diners i podeu aconseguir els mitjans per fer el viatge fins a la costa amb tota la rapidesa possible. Ja fa uns dies que vau enllestir els preparatius per retornar a Anglaterra. Demà al matí, mireu de tenir a punt els cavalls per tal de poder emprendre el viatge a les dues de la tarda.

—Ho podeu donar per fet!

Tan fervent era la resolució amb què actuava en Sydney Carton que va comunicar al senyor Lorry la flama que li inspirava, retornant-li l’ardor de la joventut.

—Teniu un cor magnànim. No he dit que la cosa no podria estar en més bones mans que les vostres? Digueu-li, aquest vespre, el perill que l’amenaça, tot remarcant que també estan amenaçats el seu pare i la seva filla, perquè si no seria capaç de col·locar el seu cap perquè caigués juntament amb el del seu espòs. —Va titubejar un instant, però prosseguí resoludament—: Per la seva filla i pel seu pare, feu-li comprendre la necessitat d’abandonar París amb ells i amb vós, demà a l’hora convinguda. Digueu-li que és l’última voluntat del seu marit, i que d’això en depèn molt més del que ella pugui creure o esperar. Creieu que el seu pare, en el lamentable estat en què es troba, l’obeirà?

—N’estic segur.

—Jo també ho crec. Feu tots els preparatius tranquil·lament, sense precipitació i sense soroll, aquí al pati, i quan tot estigui a punt pugeu els quatre al carruatge. Tant bon punt arribi jo, feu-me un lloc, i emprendrem immediatament la marxa.

—He d’entendre que us hauré d’esperar passi el que passi?

—Teniu al vostre poder el meu salconduit, juntament amb els altres, i m’haureu de reservar un lloc al cotxe. Tan bon punt l’ocupi, no caldrà esperar més: cap a Anglaterra!

—Home! —va fer el senyor Lorry, estrenyent aquella mà tan vehement, però tan segura i ferma—. Aleshores no dependrà tot d’un vell com jo, sinó que tindré al meu costat un home jove i fervorós.

—Ben segur que l’hi tindreu, amb l’ajuda del Cel! Prometeu-me solemnement que cap influència no us impedirà complir aquestes disposicions que mútuament ens comprometem a dur a terme.

—Us ho prometo, Carton.

—Recordeu demà aquests mots: si, per alguna raó, modifiquéssiu aquest pla o el demoréssiu, és possible que no se salvés cap vida, i caldria sacrificar-ne inevitablement moltes d’altres.

—Els recordaré. Espero complir fidelment la meva comesa.

—I jo espero complir la meva. Ara, adéu!

Per bé que pronuncià aquest adéu amb un somriure formal de comiat, i fins i tot va dur la mà del vell cavaller fins als seus llavis, no se’n va anar encara. Va ajudar-lo a alçar el doctor Manette, que continuava gronxant-se davant les somortes brases de la llar, com també a buscar la capa i un barret, i a emportar-se’l dient-li que li ensenyarien el lloc on estaven amagats el banc i les sabates, car encara continuava reclamant-los amb to planyívol. El va acompanyar, juntament amb el senyor Lorry, fins al pati de la casa on un cor afligit —tan feliç el dia memorable en què ell li va descobrir la desolació de la seva ànima— contemplava desvetllat l’espantosa nit. En Carton sortí al pati i hi va romandre uns moments tot sol, mirant la il·luminada finestra de la cambra de la Lucie, i, abans d’anar-se’n, va enviar una benedicció devers aquella llum i un mot de comiat.