CAPÍTOL SIS
El sabater

—Bon dia! —va dir monsieur Defarge, contemplant el cap canut inclinat sobre la seva obra.

El cap s’aixecà un instant, i una veu molt dèbil va respondre a la salutació, com d’una gran distància:

—Bon dia!

—Pel que veig, vós sempre tan treballador, oi?

Després d’un llarg silenci, el cap es va alçar durant un altre moment, i la veu va contestar:

—Sí…, treballo.

Aquesta vegada, uns ulls tristos i enfonsats s’havien fixat en el seu interlocutor, abans que el cap es tornés a acotar.

La feblesa d’aquella veu inspirava horror i pietat. No era pas la feblesa de la debilitat física, si bé el confinament i les privacions sens dubte havien fet la seva part.

La seva lamentable peculiaritat era el llanguiment propi de la solitud i la manca d’ús. Era com l’últim i dèbil eco d’un so que s’hagués produït molt de temps enrere. Tan enterament havia perdut la vivacitat i la ressonància de la veu humana, que causava la sensació d’una pinzellada brillant que s’hagués anat esvaint fins a esdevenir una taca indefinida. Tan velada i remota sonava que semblava sorgir d’un soterrani profund. Però expressava tan fidelment la desesperació d’un ésser humà deixat de la mà de Déu, que un viatger famolenc, exhaust després d’haver vagat solitari per un desert, hauria evocat amb aquell mateix to la seva llar i els seus amics abans d’ajaçar-se per morir.

Al cap d’uns minuts de silenciosa feina, aquells ulls velats es van tornar a alçar, no pas amb interès ni amb curiositat, sinó moguts per la desmaiada i maquinal percepció que el lloc ocupat per l’únic visitant en què havien parat esment encara no era buit.

—Voldria deixar entrar una mica més de llum —va dir en Defarge, que no havia apartat l’esguard del sabater—. Podríeu suportar-la?

El sabater va interrompre la seva feina; amb aire absent, va mirar a terra, cap a un costat, de primer; després, cap a l’altre costat, i tot seguit cap amunt, cap a la persona que li havia parlat.

—Què dieu?

—Que si podríeu suportar una mica més de claror.

—Hauré de suportar-la, si en deixeu entrar més —va contestar, remarcant lleugerament la primera paraula.

El taverner va obrir una mica més la fulla entreoberta, tot assegurant-la perquè es mantingués en el mateix angle. Va penetrar a la mansarda un raig de llum més ample, que va permetre de veure l’artesà amb una sabata a mig fer a la falda, reposant un moment. Als seus peus i damunt el banc hi tenia unes quantes eines i diversos retalls de cuir. Tenia la barba blanca, mal retallada, però no massa llarga, el rostre demacrat i els ulls excessivament brillants. Les galtes xuclades i la magresa del rostre li haurien engrandit els ulls, sota les celles encara negres i l’embullat cabell blanc, per bé que no ho fossin, de grans, però de fet ja ho eren, de manera que encara ho semblaven més. L’esparracada camisa groga, amb el coll descordat, deixava veure unes carns flàccides i decrèpites. Tant ell com el vell gec de dril, les mitges caigudes i tots els espellifats cassigalls amb què es vestia s’havien descolorit arran de la llarga reclusió sense contacte directe amb l’aire i la llum, fins a l’extrem d’adquirir un uniforme to grogós de pergamí, que hauria estat difícil de destriar unes peces de les altres.

Havia interposat una mà entre els seus ulls i la llum, i se li transparentava fins i tot els ossos. I així es va quedar, amb la mirada fixa i absent. Mai no mirava la persona que tenia al davant, sense acalar abans els ulls i mirar a banda i banda, com si hagués perdut l’hàbit d’associar el lloc amb el so, i no deia mai res sense vacil·lació, com si hagués oblidat el que anava a dir.

—L’acabareu avui, aquest parell de sabates? —va preguntar en Defarge, tot indicant al senyor Lorry que s’acostés.

—Què dieu?

—Que si penseu acabar avui aquestes sabates.

—No ho sabria dir. Suposo que sí. No ho sé.

La pregunta, però, li va recordar la seva feina, i s’hi posava de nou.

El senyor Lorry va avançar silenciosament, deixant la filla al costat de la porta. Ja duia un parell de minuts dret prop d’en Defarge quan el sabater va alçar la vista. No va manifestar cap sorpresa en veure una altra persona, però acostà als llavis els dits tremolosos d’una mà (els llavis i les ungles tenien un idèntic color de plom), i tot seguit, deixant caure novament la mà, va tornar a inclinar-se sobre la sabata. La mirada i el moviment van ser sols cosa d’un instant.

—Teniu visita, veieu? —va fer monsieur Defarge.

—Què dieu?

—Que teniu visita.

El sabater va aixecar l’esguard com abans, però sense apartar les mans de la feina.

—Mireu! —va dir en Defarge—. Aquest senyor hi entén molt, en sabates. Ensenyeu-li la que esteu fent. Preneu-la, monsieur.

El senyor Lorry va agafar la sabata.

—Digueu al cavaller quina classe de sabata és i el nom del fabricant.

Va seguir una pausa més llarga que les de costum, i per fi el sabater respongué:

—He oblidat la vostra pregunta. Què m’heu dit?

—Deia si no podríeu explicar al cavaller quina classe de sabata és aquesta.

—És una sabata de senyora. Una sabata de passeig, per a senyoreta. Ara està de moda. Això no vol dir que l’hagi vista mai, la moda. He tingut un model a mà.

I va contemplar la sabata amb una fugissera expressió d’orgull molt lleu.

—I el nom del fabricant? —va insistir en Defarge.

Per tal como no tenia l’objecte del seu art a les mans, l’home va ficar els artells de la dreta al clot de l’esquerra; després, ho va fer al revés; finalment, es va acariciar la barba, i va tornar a començar per continuar repetint els mateixos moviments, sense pausa ni repòs. La tasca de treure’l de l’abstracció en què sempre se sumia després d’haver enraonat era igual de penosa que fer retornar una persona dèbil que ha sofert un desmai o que retenir l’esperit d’un moribund, amb l’esperança d’obtenir-ne una revelació important.

—Em preguntàveu com em dic?

—Efectivament.

—Cent-cinc, Torre del Nord.

—Res més?

—Cent-cinc, Torre del Nord.

I, tot deixant escapar una exclamació fatigada, que no era ni un sospir ni un gemec, va tornar a inclinar-se sobre la feina, fins que de nou algú va rompre el silenci.

—Però vós no sou sabater de professió, oi? —va preguntar el senyor Lorry, mirant-lo fitament.

L’home va desviar els ulls extenuats cap a monsieur Defarge, com si volgués transferir-li la pregunta, però, per tal com d’aquella banda no va rebre cap ajuda, els fixà de nou en el seu interlocutor, després d’haver escrutat el trespol.

—Que no sóc sabater de professió? No; jo no era sabater d’ofici. El… vaig aprendre aquí. El vaig aprendre tot sol. Vaig demanar permís per…

Es va quedar callat uns minuts, sense parar ni un moment d’executar amb les mans els rítmics moviments d’instants abans. Per fi, els seus ulls van retornar lentament al rostre del qual s’havien allunyat; quan s’hi aturaren, es va sobresaltar; talment com un dorment que, en despertar-se un moment, retorna a un tema de la vetlla, així va reprendre el fil del seu discurs:

—Vaig demanar permís per aprendre l’ofici tot sol, i al cap de molt de temps i de moltes dificultats, ho vaig aconseguir; d’ençà d’aleshores em dedico a fer sabates.

Quan va allargar la mà per prendre la que li havien tret, el senyor Lorry, sense deixar de mirar-lo de fit a fit, li va preguntar:

—Monsieur Manette, no em recordeu gens?

La sabata va caure a terra, mentre el sabater es quedava esguardant fixament el seu interlocutor.

—Monsieur Manette —va prosseguir el senyor Lorry, tot posant la mà sobre el braç d’en Defarge—, no recordeu gens aquest home? Mireu-lo bé. Mireu-me a mi. No us ve a la memòria, monsieur Manette, el record del vostre antic banquer, dels vostres negocis d’antany, del vostre vell criat, de tots aquells vells temps?

Mentre l’home que havia estat captiu tants anys fitava, alternativament, el senyor Lorry i en Defarge, algunes guspires de la seva intel·ligència maldaven per obrir-se pas entre la negra boira que l’embolcallava, segons que ho indicava l’animació de les arrugues del front. Es tornaren a ennuvolar, es debilitaren i van desaparèixer; però havien brillat una vegada. I tan exactament es va repetir l’expressió al bell rostre de la noia, que s’havia esllavissat a ran de paret fins a un punt des d’on el podia veure, i des d’on ara l’estava contemplant, amb les mans alçades en un primer impuls d’horroritzada compassió, si bé potser també per allunyar aquella imatge de la seva vista, però esteses després devers ell, tot tremolant amb l’ànsia de deixar reposar damunt el seu jove i càlid pit aquell rostre espectral, i retornar-li a força d’amor la vida i l’esperança…, tan exactament es repetí l’expressió (per bé que amb trets més ferms) al dolç rostre de la noia, que fou com si hagués passat, d’ell a ella, talment una torxa encesa.

Després, però, van tornar a caure al seu damunt les tenebres. Mirava els dos homes, cada vegada amb menys atenció, i els seus ulls absents sotjaren el trespol i esguardaren al seu voltant tal com solien fer-ho. Finalment, amb un profund sospir, va prendre la sabata i va recomençar la seva tasca.

—L’heu reconegut, senyor? —va preguntar en Defarge en veu baixa.

—Sí; durant un breu instant. Al principi he perdut les esperances d’identificar-lo, però, per breus instants, he vist sense cap dubte el rostre que tan bé coneixia. Txit! Apartem-nos-en una mica més. Txit!

La noia, separant-se per fi de la paret, s’havia acostat al banc on seia el seu pare. Hi havia quelcom de patètic en aquell ésser humà que no advertia la presència d’aquella personeta que hauria pogut estendre la mà i tocar-lo mentre s’estava acotat sobre la seva labor. Ningú no deia ni un mot ni feia cap remor. La noia continuava dreta, talment un esperit, al seu costat, i ell continuava inclinat sobre la seva feina.

S’esdevingué, al cap d’una estona, que li va caldre de canviar l’eina que tenia a la mà pel ganivet de sabater, que reposava al costat contrari al que ocupava la noia. Ja l’havia agafat, i tornava a inclinar-se sobre la sabata, quan els seus ulls van tenir un besllum de la faldilla de la visitant. Aleshores els va aixecar, i va veure el seu rostre. Els dos observadors van fer una passa endavant, però ella els va aturar amb un gest.

L’home la mirava amb ulls esverats, i al cap d’un instant els seus llavis van començar a formar uns mots, si bé no sortia cap so de la seva boca. De mica en mica, en les pauses de la seva respiració anhelosa, van sentir que mussitava:

—Què és això?

Amb les llàgrimes lliscant per les seves galtes, la noia es va posar les mans als llavis i li va tirar un petó; tot seguit, les plegà sobre el pit, com si hi posés a reposar el decrèpit cap de l’ancià.

—Tu no ets la filla de l’escarceller?

—No —va respondre ella, amb un sospir.

—Qui ets, doncs?

Tement que l’emoció li ofegués la veu, la noia es va limitar a seure al banc a frec del seu pare. Ell es va tirar enrere, però la seva filla li posà la mà sobre el braç. En sentir el seu contacte, un estremiment estrany el va commoure visiblement de cap a peus; va deixar la fulla de tall en un costat molt suaument i es va quedar mirant la noia de fit a fit.

Ella s’havia apartat apressadament la cabellera daurada, que formava uns llargs bucles, de la cara, però n’hi van quedar uns quants caiguts sobre el coll. Avançant la mà molt lentament, el sabater els va prendre i es quedà contemplant-los. Però, mentre ho feia, se’n va distreure, i, després d’exhalar un altre sospir profund, es va posar a treballar de nou.

No pas per molt de temps, però. Deixant-li anar el braç, la noia li va posar la mà a l’espatlla. Després de mirar aquella mà un parell de vegades, com si volgués assegurar-se que era real, l’home va deixar la sabata, es posà la mà al coll i va treure de sota la camisa un cordó ennegrit amb un bocí de roba plegada penjant. Va desplegar curosament el drap, damunt els genolls, i van veure que contenia un ble de cabells: no pas més de dos o tres cabells llargs i daurats, que algun dia havia acariciat sens dubte entre els dits.

Va tornar a prendre amb la mà els bucles de la noia i els examinà amb atenció.

—És el mateix! Com pot ser? Quan va ser? Com va ser?

En reaparèixer el gest de concentració al seu front, va semblar que s’adonava que també el front de la noia tenia una expressió semblant. La va fer tombar de cara a la llum i la va contemplar embadalit.

—Aquella nit, quan em van venir a buscar, ella va reclinar el cap sobre la meva espatlla. Li feia basarda que me n’anés, però jo no en tenia gens, de por. I quan em van portar a la Torre del Nord, em van trobar aquests cabells a la màniga. «Me’ls deixeu quedar? Mai no em podran servir per fugar-me físicament, si bé em permetran evadir-me espiritualment». Això va ser el que els vaig dir. Ho recordo perfectament.

Moltes vegades formà aquesta mots amb els llavis abans de poder articular-los. Però quan per fi trobava les paraules, les pronunciava d’una manera coherent, bé que lenta.

—Com és possible? ¿Eres tu?

De nou els dos espectadors van avançar, alarmats per la forma brusca amb què el sabater s’havia tombat cap a la noia. Ella, però, es deixava agafar amb absoluta tranquil·litat, i es va limitar a dir en veu baixa:

—Us ho prego, cavallers, no us acosteu a nosaltres, no enraoneu, no us mogueu.

—Escolta! —exclamà—. De qui és aquesta veu?

Quan va proferir aquest crit, la va deixar anar i es posà les mans al cap per començar a passar-se els dits pels cabells blancs, en un frenètic arravatament. Va passar el rampell, com passava tot en ell, tret de l’afany per la feina, i, tornant a plegar el seu improvisat reliquiari, va procurar de guardar-lo de nou a la pitrera; encara continuava mirant la noia i brandava patèticament el cap.

—No, no, no; tu ets massa jove, massa airosa. No pot ser. Ja veus com ha quedat el presoner. Aquestes no són pas les mans que ella va conèixer, ni aquesta la cara que veia, ni aquesta la veu que escoltava. No, no. Ella vivia…, i ell vivia…, molt abans dels llargs anys de la Torre del Nord… segles abans. Com et dius, dolç àngel meu?

Commoguda per tanta afectuositat, la filla va caure de genolls davant el seu pare, amb les mans suplicants sobre el pit del pobre malaurat.

—Oh, senyor!, en un altre moment sabreu el meu nom, i qui va ser la meva mare, i qui era el meu pare, i per quin motiu jo no vaig conèixer mai la seva història, tan i tan dolorosa. Però no us ho puc dir en aquest moment, ni en aquest lloc. L’única cosa que puc fer, ara i aquí, és demanar-vos que em doneu la vostra benedicció, Feu-me un petó, un petó! Oh, com us estimo!

El fred cap blanc de l’home es va confondre amb la resplendent cabellera de la noia, que l’escalfava i l’il·luminava com la llum radiant de la Llibertat.

—Si sentiu en la meva veu…, no sé si serà així, però espero que ho sigui…, si sentiu en la meva veu algun ressò que us recordi la que en d’altres temps va ser una dolça música al vostre pit quan éreu jove i lliure, ploreu, ploreu! Si quan faci al·lusió a la llar que ens espera, on em consagraré amb tot el meu amor i abnegació a servir-vos, us faig venir a la memòria una altra llar abandonada fa molts anys, mentre el vostre pobre cor es consumia en un indret llunyà, i ploreu, ploreu!

La noia l’abraçava més fort pel coll i el bressava sobre el seu pit com si fos una criatura.

—Si quan us digui, estimat, que la vostra agonia s’ha acabat, que he vingut per alliberar-vos-en i que ens n’anem a Anglaterra per viure allà en pau i tranquil·litat, si quan us digui això us faig pensar en la vostra vida malaguanyada i en la nostra pàtria, França, que tan cruel ha estat amb vós, ploreu, ploreu! I si, quan us reveli el meu nom, i el del meu pare que encara viu, i el de la meva mare que és morta, compreneu que he de prostrar-me de genolls davant el meu venerat pare i implorar el seu perdó per no haver-me esforçat tots i cadascun dels dies de la meva vida a aconseguir la vostra llibertat, i no haver passat les vetlles plorant, perquè l’amor de la meva infortunada mare em va ocultar el suplici que ell suportava, ploreu, ploreu! Ploreu per ella i ploreu per mi! Senyors, donem gràcies a Déu! Sento les seves beneïdes llàgrimes sobre el meu rostre, i els seus sanglots ressonen al meu cor. Oh, mireu! Doneu gràcies a Déu per nosaltres!

Ell havia caigut finalment als braços de la filla i tenia el cap reclinat sobre el seu pit: una escena tan commovedora era, i això no obstant tan terrible per la tremenda injustícia i els tremends sofriments que l’havien precedida, que els dos testimonis es van haver de tapar la cara amb les mans.

Quan res no destorbava el silenci de la mansarda des de feia estona, i el pit panteixant i estremit de l’home s’havia retut a la calma que inexorablement segueix totes les tempestes —símbol per a tota la humanitat de la pau i del silenci en què la tempesta que anomenem Vida ha de sumir-se per fi—, els dos homes avançaren per aixecar el pare i la filla de terra, car de mica en mica ell s’havia anat esllavissant fins a quedar estès, esgotat, com caigut en letargia. La noia s’havia arraulit al seu costat, per tal que el cap del seu pare continués reposant al seu braç, i la seva cabellera queia com una cortina, resguardant-lo de la llum.

—Si fos possible —digué ella, tot aixecant la mà per aturar el senyor Lorry, que s’inclinava sobre ells, després de mocar-se repetides vegades— d’arranjar-ho tot, sense trastorn per al meu pare, per tal d’abandonar París de seguida, venint a buscar-lo amb el cotxe fins a la mateixa porta…

—Però, cal tenir en compte una cosa: creieu que està en condicions de viatjar? —li va preguntar el senyor Lorry.

—Jo crec que està en més bones condicions per viatjar, que no pas per romandre en aquesta ciutat, tan horrible per a ell.

—Això és veritat —va dir en Defarge, que s’havia agenollat per veure i sentir més bé—. Més encara: per moltes raons, monsieur Manette estarà millor fora de França. Digueu: voleu que llogui un cotxe amb cavalls de posta?

—Això és com un negoci —va fer el senyor Lorry, que va aprofitar l’avinentesa per tornar a adoptar les seves metòdiques maneres—, i si cal resoldre l’assumpte, més valdrà posar fil a l’agulla.

—Aleshores tingueu l’amabilitat de deixar-nos sols —va demanar la senyoreta Manette—. Ja veieu que tranquil que s’ha quedat, i podeu deixar-lo amb mi sense cap temor. Per què hauríeu de témer res? Si tanqueu la porta amb clau perquè ningú no ens molesti, no tinc cap dubte que, quan torneu, el trobareu tan assossegat com l’heu deixat. En tot cas, jo en tindré cura fins que torneu, i llavors ens l’endurem directament d’aquí.

Ni el senyor Lorry ni en Defarges estaven massa disposats a acceptar aquella idea, i s’estimaven més quedar-se un d’ells. Però, per tal com no sols calia cercar el cotxe i els cavalls, sinó que també calia tramitar els salconduits, i com que el temps urgia, car el dia arribava a la fi, van resoldre per fi de repartir-se la feina, i sortiren a corre-cuita a complir el seu comès.

Després, quan començà de fer-se fosc, la filla va reposar el cap sobre el dur trespol, al costat del seu pare, i es va quedar observant-lo. Les ombres de la nit es tornaven cada cop més espesses, i tots dos romangueren silenciosos fins que una llum va brillar a través de les esquerdes de la paret.

El senyor Lorry i monsieur Defarge havien fet tots els preparatius per al viatge, i a més d’abrics i flassades de viatge, duien pa, carn, vi i cafè calent. En Defarge diposità les provisions i la llanterna sobre el banc del sabater (a la mansarda no hi havia res més que aquell banc i una màrfega), i entre ell i el senyor Lorry van despertar el captiu i l’ajudaren a posar-se dret.

Cap intel·ligència humana no hauria estat capaç de llegir els misteris que s’ocultaven rere la muda expressió de sorpresa i de por d’aquell rostre. Si tenia consciència del que havia passat, si recordava el que li havien dit, si s’adonava que ja era lliure, eren enigmes que ningú, per sagaç que fos, no podria resoldre. Van intentar de parlar-li, però es mostrava tan confús i trigava tant a respondre que, tement que podrien atordir-lo més que no ho estava, decidiren de no molestar-lo més de moment. De tant en tant, s’agafava el cap amb totes dues mans en una actitud violenta i alterada com no l’havien observada abans en ell. Això no obstant, el simple so de la veu de la seva filla semblava causar-li un cert plaer, i invariablement es girava cap a ella quan enraonava.

Amb la submissió pròpia de qui ha estat acostumat a obeir durant molts anys sota amenaces i coaccions, va menjar i va beure el que li van servir, i també es posà la capa i les altres peces que li donaren. Tampoc no va oferir resistència quan la seva filla el va agafar de bracet, i fins i tot va prendre —i va retenir— la mà d’ella entre les seves.

Iniciaren el descens; monsieur Defarge anava davant amb la llanterna, i el senyor Lorry tancava la breu comitiva. No havien davallat gaires esglaons de l’escala principal quan el sabater es va parar i mirava amb atenció el sostre i els murs.

—Recordeu aquest lloc, pare? Recordeu haver pujat per aquesta escala?

—Què dius?

Però abans que la noia pogués repetir la pregunta, va mussitar ell una resposta com si verament l’hagués repetida.

—Si ho recordo? No, no ho recordo. Fa tant de temps…

Comprengueren que no conservava cap record d’haver estat traslladat de la presó a aquella casa. Van sentir que feia en veu baixa: «Cent-cinc, Torre del Nord», i era indubtable que quan mirava a l’entorn cercava els sòlids murs de la fortalesa que durant tant de temps l’havien empresonat. En sortir al pati, instintivament va alterar el ritme de les seves passes, com si esperés que abaixessin un pont llevadís, i en advertir que no n’hi havia, i veure en canvi el cotxe que esperava al carrer, va deixar anar la mà de la filla i va tornar a agafar-se el cap com abans.

No hi havia gent a la porta, ni es veia ningú a cap de les innombrables finestres; ni tan sols passava casualment pel carrer un sol vianant. Regnava arreu un silenci i una soledat poc comuns. Només hi havia una ànima a la vista, i era madame Defarge que feia mitja estintolada al muntant de la porta i no veia res.

El presoner havia pujat al carruatge, i la filla l’havia seguit, quan el senyor Lorry, amb els peus a l’estrep, es va aturar en sentir la veu d’aquell, que reclamava planyívolament les seves eines de sabater i el calçat a mig acabar. Madame Defarge de seguida va dir cridant al seu marit que ella pujaria a buscar-los, i, sense deixar de fer mitja, es va allunyar de la llum i travessava el pati. No va trigar gaire estona a tornar amb els objectes del cas i a lliurar-los als viatgers; immediatament, va recolzar-se de nou contra el muntant de la porta, sense parar de fer mitja i, naturalment, sense haver vist res.

En Defarge s’enfilà al pescant i va donar l’ordre:

—Cap al portal!

El postilló va fer petar la tralla, i el carruatge es va posar en marxa amb estrèpit sota la somorta llum dels fanals que es gronxaven sobre el carrer.

I així partí, sota aquells fanals que es bransolejaven —i invariablement brillaven amb llum més viva als carrers principals, i més dèbil, als carrerons més miserables— i passant per davant de botigues ben il·luminades, alegres grups de gent, cafès i teatres plens de llum, fins arribar a les portes de la ciutat. De la caseta de guàrdia es van sortir uns soldats amb llanternes.

—Els papers, senyors viatgers!

—Aquí els teniu, senyor oficial —va dir en Defarge, tot saltant a terra i enduent-se el militar a part, amb posat greu—. Aquests són els papers del cavaller de cabells blancs: em van ser confiats, juntament amb ell, a la… —i va abaixar la veu.

Hi va haver un renou entre les llanternes dels soldats, i un d’ells va ficar el braç uniformat aguantant-ne una dins el cotxe, mentre els ulls corresponents contemplaven el monsieur dels cabells blancs, no pas com si fos una persona qualsevol.

—Està bé! Endavant! —va fer l’uniformat.

—Adieu! —digué en Defarge.

I així, sota un curt dosser d’oscil·lants fanals de llum cada cop més somorta, sortiren per fi al camp, sota l’immens dosser d’estels.

Sota aquella volta de lluminàries fixes i eternes, algunes tan llunyanes d’aquest diminut planeta que, segons afirmen els savis, és dubtós que mai llurs raigs hagin arribat a descobrir-lo, com un punt a l’espai on tots els sofriments i tots els actes són possibles, les ombres de la nit eren denses i negres. I en aquell interval d’inquietud i de fred, fins a l’alba, el senyor Jarvis Lorry —assegut davant l’home que acabaven de desenterrar, demanant-se quines subtils facultats es podien considerar perdudes per sempre en ell i quines altres podrien ser restaurades— sentí que les ombres tornaven a mussitar-li a l’orella l’antiga pregunta:

—Voldràs ser retornat a la vida?

I la resposta era sempre:

—No ho sabria dir.