PRESENTACIÓ

Apareix per primera vegada la traducció en llengua catalana de la cançó de gesta francesa més antiga: la Chanson de Roland. Malgrat tot, no constitueix cap novetat escoltar a Catalunya, i en català, el relat de la batalla de Roncesvalls. Fa més de vuit-cents anys que ja es difonien per la nostra terra el Ronsasvals i el Rollan a Saragossa, les dues úniques cançons de gesta en llengua d’oc de tema rolandí que existeixen i en què l’acció s’esdevé en terres hispanes.

L’arribada a Espanya de Carles, rei dels francs, en resposta a la petició d’ajut dels governadors àrabs de Girona, Barcelona i Vall de l’Ebre, pogué ser dissimulada, i la seva importància alterada, per les fonts oficials carolines, però no succeí igualment amb la derrota de la rereguarda franca el 15 d’agost de l’any 778. El desastre de Roncesvalls no pogué ser amagat i ni tan sols minimitzat, com fou la primera intenció dels cronistes carolins, els quals, en vida de Carlemany, amb els saxons i els aquitans prestos sempre a la rebel·lió, no informaven sobre res que pogués macular els èxits de l’emperador. Poc temps després de la seva mort, l’any 830, Eginhard, a la Vita Karoli, ofereix una àmplia versió de la retirada de l’exèrcit franc per terres hispàniques, en la qual la situació dels ports pirinencs i la identitat i armament dels atacants són descrits minuciosament i encara amb un cert dramatisme, tot i que Eginhard no hi va ser. El biògraf de Carlemany també degué recollir altres relats que no procedien de fonts oficials sinó dels supervivents de la batalla, els quals acompliren la dolorosa missió de traslladar els cadàvers de llurs companys als seus llocs d’origen i pogueren explicar detalladament com eren les altes muntanyes i les valls i qui eren els atacants, els bascos de l’un costat i l’altre dels Pirineus units per la mateixa aversió al poderós rei franc que intentava sotmetre’ls. Eginhard cita tres destacats personatges que moriren a la batalla: el senescal Eggibardus, Anshelmus, comte del Palau, i Hruodlandus, prefecte de la marca de Bretanya. La llegenda ha oblidat els dos primers i ha immortalitzat Roland. ¿Per què? ¿Hi havia algú interessat a no deixar caure en oblit aquest guerrer de Carlemany? Durant la batalla, ¿realment «es féu més fer que lleó i lleopard» (v. 1111) i va córrer de boca en boca una cançó que lloava la seva ardidesa i valentia?

A la Vita Hludovici imperatoris de l’any 841, un cronista anomenat «l’astrònom Llemosí», en relatar els esdeveniments del 15 d’agost de l’any 778, explica: «… (Carles) decidí anar a Espanya per socórrer amb l’ajut de Crist l’Església que sofria el cruel jou dels sarraïns… I quan els afers d’Espanya s’hagueren acabat… sobrevingué l’infortuni: les tropes de la rereguarda foren anihilades a la muntanya mateix. Com que llurs noms ja són prou coneguts, em dispenso de repetir-los». Ja hi ha, doncs, una llegenda formada, origen del relat que apareix a la Chanson de Roland, i ja no s’al·ludeix a l’ajut als àrabs ni són els bascos els atacants. Carlemany, l’emperador dels francs, ha estat derrotat, certament, però per defensar la religió cristiana, i els noms dels herois van de boca en boca.

En diversos llocs de la Romània hom troba documents i diplomes datats de l’any 1000 ençà on apareixen els noms de parelles de germans que es diuen Roland i Oliver. En una donació feta el mes de març del 1145 a Sant Cugat del Vallès, hi ha les signatures d’Olivarius i del seu germà Rodlandus-Oliverius. Oliver, el personatge inventat per ser l’oposant a Roland («Roland és pros i Oliver raonable», v. 1093), és ja tan conegut i famós a Catalunya com l’històric Roland, i pares i padrins posen aquests noms a llurs fills i afiliats.

Però, a Catalunya, hom només pot seguir el rastre d’una Chanson de Roland comprensible al país a través d’al·lusions indirectes i de referències particulars com les que apareixen en alguns trobadors catalans. El trobador Guerau de Cabrera en el seu Ensenhamen, que cal datar entre el 1159 i el 1169, considerava imprescindible que en el repertori de qualsevol joglar hi hagués un gran nombre de cançons de gesta, i les desenes d’herois i proeses que hi cita, algunes de les quals procedeixen de versions o cançons que s’han perdut, demostren l’arrelament que tenien les gestes entre els senyors catalans del segle XII, els quals trobaven en l’epopeia la representació de llurs ideals de combat contra el sarraí o de rebel·lió contra el sobirà.

En el paradís tan particular que Guillem de Berguedà desitja a Ponç de Mataplana, Carlemany, Roland, els seus joglars i les dames més belles són «josta N’Olivier de Lausana». A la tradició francesa mai no s’anomena el company de Roland Olivier de Lausana i, en canvi, sí que ho fan així el Ronsasvals, les Gesta Karoli ad Carcassonam et Narbonam i la Chronique Saintongeaise, textos redactats a les regions meridionals de la Gàl·lia.

Gairebé un segle després, Cerverí de Girona, per demostrar «c’om per dona es valens» posava per testimonis autors clàssics, figures de l’Antic Testament, cavallers de la Taula Rodona i «Rotlan e Oliver/Berart de Monleyder;/e’l Xarles qui conques/d’Espanya…» (Maldit bendit, versos 627-630). Les proeses de Berart de Monleidier, heroi carolí en el qual es combinaven les virtuts cavalleresques amb les de la més exquisida cortesia en el tracte amb les dames, seduïren evidentment els trobadors i el seu nom apareixia al costat de les figures més famoses de l’èpica francesa.

La indicació que apareix a l’explicit de Lo desconhort de Ramon Llull, segons la qual el poema havia de ser cantat «en lo so de Berart», ens aporta com a dada valuosa que hom individualitzava les cançons de gesta i les reconeixia per una melodia peculiar i, sobretot, que encara eren «cantades».

Justament havia fet això el joglar Tallaferro a la batalla de Hastings l’any 1066: cantar davant les tropes normandes, per enardir-les abans d’entrar en combat, «… de Karlemaigne et de Rollant/e d’Oliver et des vassals/qui morurent en Rencesvals…», tal com explica Wace al Roman de Rou, escrit entre el 1160 i el 1171.

Així, doncs, des del fet històric del 15 d’agost de l’any 778 fins a la còpia del manuscrit d’Oxford, que hom data a finals del segle XI, s’han anat succeint diverses modificacions, invencions i aportacions adés cultes, adés populars. Però fou necessària la labor d’un gran poeta que harmonitzés les múltiples aportacions que arribaren a les seves mans: annals i cròniques vertaderes o pseudo-històriques, llegendes procedents dels monestirs on eren guardades les relíquies dels herois de Roncesvalls, cançons ja organitzades amb un vocabulari i unes expressions formulàries pròpies de la declamació. I el normand Turoldus, abat de Fécamp, refongué la gesta, la història que li ha arribat, sobre la derrota de Roncesvalls convertida ja en el drama d’una passió sorgida entre Roland i Ganeló, el seu padrastre.

La comesa de traduir en català la Chanson de Roland s’ha fet esperar durant molts anys. Calia un profund coneixedor de la llengua catalana, un estudiós de la literatura medieval i, sobretot, un poeta. La traducció de Joan Jubany manté la més rigorosa fidelitat tant al text d’Oxford com a la llengua i sintaxi catalanes; aconsegueix trobar la paraula justa del vocabulari feudal i guerrer i evita en tot moment els neologismes impropis en un text de finals del segle XI, i tot això en la més genuïna forma de la cançó de gesta francesa: les sèries de versos decasíl·labs en rima assonant. En aquesta traducció trobareu fidelment reproduïts del text original el llenguatge concret, sense sentits figurats, i les figures poètiques que li donen un to peculiar: l’anteposició emfàtica de l’atribut en les oracions copulatives, els quiasmes, singularment en la descripció dels personatges, els paral·lelismes, les hipèrboles èpiques, les rares però genials comparacions i les fórmules literàries que s’hi van repetint. Hi trobareu, sobretot, un text pensat per ser recitat i escoltat, més que no pas per ser llegit individualment. Per això hi sovintegen les referències al lector, al públic escoltant, i hi domina una sintaxi basada en la coordinació i en la parahipotaxi; a vegades, s’hi fan concordar verbs en plural amb substantius col·lectius en singular i s’hi juga amb l’anteposició del subjecte psicològic més que no pas amb l’hipèrbaton.

També la mètrica i la rima, assonant, estan en funció de la recitació: hi són perquè el relat sigui fluid i hom el pugui memoritzar. Si bé el metre bàsic és el decasíl·lab èpic, quan la narració ho requereix, hi ha algun vers diferent (alexandrí, octosíl·lab, hexasíl·lab o decasíl·lab normal) que no trenca l’harmonia. I l’assonància, com en el text original, no és perfecta: sovint sons vocàlics pròxims són inclosos en una mateixa rima i a vegades apareix una rima trencada, perquè no interessa la rima en si, que és un recurs nemotècnic, sinó la vitalitat i la fluïdesa del relat.

Dins la llarga sèrie de traduccions de la Chanson de Roland que s’han portat a cap des del 1837, en què fou publicada per primera vegada, aquesta no és solament una altra traducció. A la versió catalana de Joan Jubany, hi batega tot el seu valor original i ens fa recrear amb la cançó de gesta més antiga, aquella a la qual no calia presentació ni cap advertència per al públic, puix que ningú no deixava d’acudir-hi i d’escoltar-la atentament en sentir les primeres paraules: «Carles, el rei, nostre emperador magne…».

ISABEL DE RIQUER