| CCLXVIII |
L’emperador ha regressat
d’Espanya, |
3705 |
|
torna a Aquisgrà, la millor seu de França, |
|
|
puja al palau, el rei entra a la sala |
|
|
i heus aquí que Alda, una bella donzella, |
|
|
li diu: «¿On és Roland, que l’host guiava, |
|
|
que em va jurar de prendre’m per companya?» |
3710 |
|
Carles sofreix, li dol i sent recança, |
|
|
plora pels ulls i s’estira la barba: |
|
|
«Germana, cara amiga, per un mort tu em demanes. |
|
|
Hi guanyaràs amb l’home que vull dar-te: |
|
|
és Ludovic, el millor, que jo sàpiga; |
3715 |
|
és el meu fill, tindrà les meves marques.» |
|
|
Alda respon: «Sento estranyes paraules. |
|
|
No plàcia a Déu ni als seus sants ni als seus àngels que, |
|
|
mort Roland, jo resti viva encara.» |
|
|
Perd el color i cau als peus de Carles. |
3720 |
|
S’ha mort de sobte, Déu l’hagi perdonada! |
|
|
Els barons francs la ploren i la planyen. |
|
