| CLXXXVII |
El rei Marsili fuig cap a
Saragossa. |
2570 |
|
Ha desmuntat d’una olivera a l’ombra, |
|
|
deixa el seu elm i l’espasa i la cota |
|
|
i a l’herba verda molt lletjament es tomba. |
|
|
No té mà dreta, l’ha perduda tota. |
|
|
La sang que perd l’esvaneix i l’angoixa. |
2575 |
|
Al seu davant, la reina Bramimonda |
|
|
plora, gemega, es desconsola; |
|
|
al seu costat hi ha més de vint mil homes |
|
|
que maleeixen Carles i França, dolça. |
|
|
Vers Apol·lí, cap a una gruta corren |
2580 |
|
i tots l’insulten i lletjament l’esbronquen: |
|
|
«Ah déu malvat! ¿Com és que així ens afrontes? |
|
|
El nostre rei, <£per què el deixes confondre? |
|
|
Als teus servents, mala soldada els dónes.» |
|
|
Llavors li lleven el ceptre i la corona, |
2585 |
|
d’una columna amb les mans se l’emporten, |
|
|
entre els seus peus a terra l’enderroquen |
|
|
i amb grans bastons el baten i el destrossen. |
|
|
A Tervagant, li lleven el carboncle |
|
|
i en un fossat han rebotut Mahoma |
2590 |
|
i porcs i gossos el mosseguen i el follen. |
|
