LVI

La trista notícia

(Beseit, primavera del 1321)

—Ho sabia, ho sabia! Gos traïdor! Vaig advertir a monsenyor que desconfiés d’aquest Arnau Batlle-Sicre, que era molt imprudent aquest viatge…

La tieta Mersenda s’angoixa i desespera. Té davant seu en Pere Mauri, que està esgotat. Ha caminat dia i nit, a dues dietes^[3] per jornada! Acaba d’arribar a Beseit per donar a la Mersenda la trista notícia: en Belibasta ha caigut pres. El senyor de Morella és ara a les urpes dels inquisidors i de la justícia. La Mersenda ja sap la resposta, però fa la pregunta:

—Què li faran, a en Belibasta, Pere?

—El cremaran! Ell sabia que estava pròxima l’hora de reunir-se amb el Pare. Però abans el torturaran per estirar-lo de la llengua.

—No dirà res. Ens protegirà.

—Per molt que ell ens protegeixi, el diabòlic Arnau Sicre ho sap tot de nosaltres. Sap on vivim. I ens vendrà a l’inquisidor Jacques Fournier.

—Mare meva!

—En Jacques Fournier busca «bons homes» sota les pedres. Sembla que li vagi la vida en això. Aquest home vol ser Papa, i si per a això ha de cremar-nos a tots, ens cremarà. Pengem d’un fil.

—I què fem, què podem fer?

—Fugir, Mersenda. Vés-te’n d’aquí. Demà, demà passat, qualsevol dia, apareixerà l’Arnau Sicre i et farà agafar. A més, t’acusarà de l’assassinat de la teva filla. Amaga’t!

—Ai, quina desgràcia! Me n’aniré a Herbers, als Ports de Morella. És una llogarret molt amagat entre boscos, i allà tinc una amiga. I tu, Pere, què faràs?

—Dóna’m una sopa, Mersenda, i me n’aniré a corre-cuita. Me’n vaig a Morella! Vaig a posar a recer la Raimona i la seva germana Blanca, que és allà amb ella, i la Guillemina. I tu, Arnau, descansa una estona i marxa cap a Sant Mateu per avisar la teva mare i els bons cristians de la comunitat.

En Pere Mauri i l’Arnau es reconforten amb una sopa de la tieta Mersenda. Mai no havien caminat tant i tan ràpid a la seva vida. Han cobert dobles jornades des del Pallars. Han passat per Agers, pel seu tram de via romana, han alarmat a Lleida a l’Esperte i la Mathena, han travessat l’Ebre per Flix, i així han arribat fins a Beseit, extenuats. La mateixa distància que van fer en vuit dies a l’anada, en aquesta volta desesperada l’han devorat en poc més de quatre dies accelerats.

—Què faràs ara, Pere? —pregunta la Mersenda, a la porta de casa seva de Beseit, en acomiadar-se del pastor Pere Mauri.

—Jo no deixaré la meva vida de pastor, Mersenda. No serveixo per estar quiet ni amagat. Aquesta és la meva vida, i si han d’agafar-me, que ho facin. Allò que ens arriba, sigui bo o dolent, arriba necessàriament. Les coses no poden ser una altra cosa del que són. Però res no temis de mi: encara que em posin el dogal al coll, donaré sempre pistes falses. Que sigui el que Déu disposi! Allò que passa, convé.