XXVIII

El pacte

(Pàmies, 1318)

—S’han acabat les contemplacions, Gaillard! Què us heu cregut? Què us heu cregut, els dominics? Que podeu donar lliçons a un bisbe? Potser als meus predecessors sí que ho podíeu fer, però no a mi! Ja sé que al bisbe anterior, al bo d’en Geoffroy d’Ablis, se li escapaven de les mans els maleïts heretges. Ja ho sé. Bé, doncs s’han acabat les brometes, Gaillard. Amb mi és diferent! Aquests heretges sabran el pa que s’hi dóna! I a vosaltres us baixaran una mica els fums, dominics. —En Jacques Fournier, el fill de forner, que amb esforç i tenacitat és bisbe de Pàmies, es desfoga davant el seu adjunt, el seu lloctinent inquisitorial, el frare dominic Gaillard de Pomiès, que representa la Inquisició de Carcassona. El bon monjo calla, amb els dits de les mans entrellaçats a l’altura de la cintura, sobre l’alba, el seu hàbit blanc amb esclavina. En Gaillard de Pomiès acaba d’arribar del carrer i el senyor bisbe no li dóna temps ni de treure’s de les espatlles la capa negra del seu orde. En Fournier segueix descarregant la seva ira sobre en Gaillard de Pomiès—: Per més que aneu pels camins amb una túnica pollosa, morts de gana, sense un rosegó per posar-vos a la boca, us creieu millors? Sants? A veure si us assemblareu als maleïts heretges, que es fan anomenar bons homes…! Els teus germans van pels camins pidolant i perseguint heretges, Gaillard, i creuen que ningú no pot fer això millor que ells. Doncs, mireu: les coses han canviat! La meva mà no tremolarà! Ja pots dir-ho als teus germans dominics, als teus gossos del Senyor. Tots, vosaltres i els heretges, aprendreu com es fan les coses! Els heretges sí que tremolaran ara, els tremolaran les natges de només sentir el nom de Jacques Fournier!

En Jacques Fournier es queda a gust i es deixa caure al seu setial, a la sala del palau episcopal de Pàmies. Decideix agafar les regnes de la feina feta pel seu antecessor. En Fournier està decidit a frenar l’expansió, i, de passada, a aconseguir fons per al seu bisbat mitjançant l’extorsió de famílies sospitoses, de les famílies que eviten pagar les taxes i els delmes a l’Església. I, si cal, en Fournier els confisca la casa, les terres i els béns sense vacil·lar!

Ordena detencions, posa preu al cap dels bons homes dels quals es parla més, fomenta les delacions i sembra el país d’espies —als quals anomena «exploratores»— i confidents. I dirigeix ell mateix els interrogatoris, minuciosos i implacables. Així sembra el terror, aferma el seu poder i augmenta la riquesa de la seva Església.

—Senyor bisbe, compteu amb tota la nostra col·laboració. El vostre propòsit és legítim, hi donem suport —comença en Gaillard de Pomiès, retirant-se la capa negra i apartant del cap l’esclavina, que deixa veure la pulcra tonsura de la seva coroneta—. La vostra intervenció és molt eficaç, aquesta és la veritat. Sobretot, l’ús que feu dels heretges penedits, com en Sicard de Figueiras i altres…

—Ah, ja sé per què m’anomeneu Sicard: perquè qui el va convertir de l’heretgia al catolicisme va ser el vostre dominic Izarn, veritat? Però teniu raó. Em va agradar en Sicard quan va venir a aquesta sala i em va dir: «Els faré penjar a tots, aquests heretges, perquè conec fil per randa els seus camins i dreceres! Conec penya-segats i coves, els passatges i senders que freqüenten, i els amagatalls on oculten els seus diners!». I sí, ja m’ha entregat molt bones peces, ha caçat bé heretges fugitius en boscos i coves, ajudat per aquests gossos ensinistrats seus, que semblen ensumar dins les muntanyes els heretges talment com si fossin tòfones, tòfones del dimoni.

En Gaillard de Pomiès somriu, perquè ara veu el seu senyor bisbe de més bon humor. Es relaxa i li comunica el que venia a dir-li des del principi:

—Senyor bisbe, hi ha un home que podria interessar-vos. Diu que és natural de l’Arieja i assegura que ha localitzat un Perfecte fugitiu, no sé qui: no ha volgut revelar-m’ho, vol dir-vos-ho a vós personalment. Qui sap si no reclutareu un nou Sicard de Figueiras!

—On és aquest home?

—Esperant a fora, a l’antesala. M’ha semblat molt impacient, i una mica excitat, potser massa… Si voleu, el faig passar i veiem què porta.

—Que passi, que passi. Us ha dit el seu nom?

—L’Arnau Batlle-Sicre, d’Acs.

Entra a la sala del bisbe l’home que està a punt de convertir-se en un dels millors cerca-recompenses que es pugui imaginar el bisbe de Pàmies i inquisidor Jacques Fournier, futur papa Benet XII… Un dels millors, no: el millor. Acaba d’arribar d’un llarg viatge per la Corona d’Aragó i al bisbe li crida l’atenció la seva mirada glauca i el seu aire de determinació:

—Batlle-Sicre… Els vostres cognoms no em són desconeguts…

—Serà perquè el bisbe anterior va cremar a la foguera la meva mare, la Sibil·la Batlle, d’Acs.

—La Sibil·la Batlle! És clar que em sonava…

—La meva mare va fer molt de mal a molta gent, i va ser justament condemnada. Però a la persona a la qual més dany va fer aquesta heretge…, va ser a mi!

—Suposo que la vostra família va quedar a la ruïna per culpa seva, no?

—Així és. Les terres, els béns… I la casa! La casa d’Acs, un bonic ostal.

—I què us porta aquí ara?

—En Belibasta!

—En Guillem Belibasta! El Perfecte Belibasta? Aquest canalla ha de ser apressat! Assassí, fugat del Mur de Carcassona… Mala herba! Què en sabeu, d’ell?

—Sé on és! I amb qui. Un munt d’heretges. Tots al seu voltant, i ell…, infectant cada dia més gent, fent-se fort…

—On, on?

—Molt lluny d’aquí, a l’altra banda dels Pirineus, al sud de la Corona d’Aragó, al nou Regne de València…

—Ah, maleïts, s’hi amaguen com rates perquè creuen que no hi arriba la meva mà!

—Però sí que podria arribar-hi, si vós així ho volguéssiu. Jo estic disposat a portar-vos-el aquí!

—Creieu que ho aconseguiríeu?

—Amb el vostre permís i una mica d’ajuda, sí. I amb molt de gust, perquè he sentit les barbaritats que diu, monsenyor… Assegura que és el Fill de Déu! I no us reproduiré els horrors que deixa anar de vós…

—Digueu-me’ls, no temeu.

—Que no hi ha impostor més gran que vós, que sou el diable més gran del món, que sou un porc que morirà ofegat en el seu vòmit i la seva merda, que no teniu cap poder davant Déu i que ell el té tot. —L’Arnau carrega una mica les tintes per animar més, si feia falta, el senyor bisbe—. Perdoneu-me, senyor…!

—Prou! Aquest home ha de caure a les meves mans. Si cau aquest descarat Belibasta, altres heretges es deixaran vèncer per la por i se m’entregaran voluntàriament. Què penseu fer per portar-me’l?

—He estat acceptat a la seva comunitat, senyor, fingint ser un d’ells. Però no he comès cap pecat… Per això us demano ara que em doneu permís per viure com un d’aquests heretges: així intentaré convèncer-lo que m’acompanyi en un viatge fins a la vostra jurisdicció! I podreu capturar-lo i interrogar-lo en aquesta mateixa sala.

—Endavant, doncs!

—Només us demano una cosa, monsenyor: la casa de la meva mare i una mica de diners per sufragar la meva missió, avivar la seva cobdícia i persuadir-lo que val la pena seguir-me.

—Hummm… Fins a quin punt puc fiar-me de vós, Arnau?

—Pregunteu al comte de Foix pel meu pare, senyor. Treballa a la seva cort. És l’Arnau Sicre, i va ser notari del vostre antecessor en D’Ablis en les detencions de Montelhó…

—És veritat! Per això em sonava també el vostre cognom, Sicre… Sicre. L’Arnau Sicre, quin bon catòlic i home modèlic! Si vós sou la meitat del que és el vostre senyor pare, teniu la vostra fortuna assegurada i la vostra ànima salvada.

—Vull ser digne d’ell, senyor, de l’home que em va educar amb afecte després que la molt heretge de la meva mare el fes fora de casa seva al mateix temps que a mi. Faria el que fos per recuperar aquesta casa, senyor!

—Doncs així serà, Arnau Sicre. La vostra serà la casa d’Acs si em porteu en Belibasta! Gaillard, doneu a aquest home el que necessiti per a la seva caça, doneu-li del nostre tresor deu lliures en monedes d’or…, i que Déu l’il·lumini!