XLV

La sang de Jesucrist

(La Balma, hivern del 1320-1321)

—On anem, monsenyor?

La Raimona pregunta a en Belibasta, muntada al mul que els fa tan bon servei, que viu als baixos de la casa, a la seva petita quadra amb pessebre. Surten de Morella per la porta del Forcall.

—Recordes que et vaig parlar de Maria Magdalena?

—Sí.

—Et vaig dir que he obrat en tu com Jesucrist va obrar en Maria Magdalena. El Fill de Déu va engendrar un fill en el seu ventre, i així, jo, fill de Déu en aquest regne de Morella, he engendrat en el teu ventre.

—Què haurien dit d’això els Perfectes Autier?

—Ho haurien desaprovat, perquè cada nou naixement implica una altra ànima empresonada en aquest món satànic, i així serà mentre no les alliberem totes mitjançant l’enteniment del Bé i el consolament. Però ara, en aquesta diàspora terrible, dividits, separats i febles, veig que els bons cristians només tenim una manera de garantir la futura salvació de les ànimes: enfortir la nostra comunitat, fer-la créixer, eixamplar-la! Això garantirà la salvació de més i més ànimes, fins a salvar-les totes al final dels temps.

—Tu coneixes els designis de Déu, monsenyor.

—Jesús va deixar encinta Maria Magdalena abans de penjar la seva carn a la creu i pujar al costat del Pare. Quan Jesús se’n va anar, uns quants bons cristians, tan bons creients com nosaltres, van custodiar Maria Magdalena. Per salvar-se i per salvar el fill de Jesús que estava a punt de néixer, es van embarcar a Betània.

—Em vas dir que van arribar a les costes de Marsella.

—I així va ser. Van desembarcar a Lei Santei Marias de la Mar. Juntament amb els seus germans Llàtzer i Marta, Maria Magdalena va viure durant trenta anys en una gruta, la Santa Balma. I allà va néixer el fill de Jesús. Mentre l’Església de Roma es fundava i s’inflava fins a infectar la terra amb els seus errors, l’estirp de Jesús es refugiava a Occitània, Gothland, la terra de Déu. La sang reial de Jesucrist va florir a les nostres terres.

—Com sabeu que va ser així, monsenyor?

—Els germans Autier ho van llegir en uns llibres sants, salvats de la tragèdia de Montsegur. En un d’ells, un dels dotze apòstols diu a en Pere, que està enfadat per les deferència de Jesús a Maria de Magdala: «El Salvador la coneix perfectament i per això l’estima més que nosaltres».

—Era la seva nòvia?

—La nòvia estimada, a la qual a vegades anomenava «colometa» i besava a la boca. El colom, l’esperit diví de Jesús, reconeix com a colom Maria Magdalena, i li fa un petó. El colom besa el colom, boca amb boca.

—És bonic —sospira la Raimona.

—Així ho van narrar els germans Autier al meu mestre D’Alayrac, que m’ho va explicar a mi. Aquests llibres sants van estar a Tolosa, els van custodiar els últims bons homes al pog de Montsegur, que els van salvar despenjant-los amb uns escaladors l’última nit abans de la seva rendició, i van quedar ocults en un poble del Rasès, Rennas del Castèl, antiga Rhedae, on va edificar un castell la família del que va ser el tercer Gran Mestre del Temple… I allí són.

—Els cavallers templers estan en el secret?

—Només alguns d’ells, els instruïts en el Bé. Per això l’orde del Temple ha consagrat tantes de les seves capelles a Maria Magdalena en els seus dominis, ermites, santuaris, pobles i castells!

—I què va ser de l’estirp de Jesús?

—La seva sang es va fondre en la sang reial dels monarques merovingis que ha corregut per les venes dels Trencavel i altres comtes de Tolosa i de Foix, i de gent de la nostra terra. Com la de la meva família!

—La teva família, els Belibasta?

—El meu pare no m’ho va explicar mai, però…, avui estic convençut, ateses les seves obres i creences de bon cristià, que ell sabia que descendíem de la sang del Fill de Déu. El meu pare va morir per la meva causa, pels meus errors, per la meva fugida. Com m’hauria agradat poder parlar amb ell de tot això…!

La Raimona medita sobre aquestes paraules, mentre arriben a la cruïlla de rius de Forcall, deixen rere seu la vila dels seus amics Salvador Nadal i Dolça Cubells per encaminar-se, seguint la llera descendent del riu Bergantes, cap a Villores, Ortells, Palanques, Sorita… La cavalleria arrenca espetecs de les pedres del camí, amb un efecte hipnòtic. Sota aquesta hipnosi, la Raimona diu:

—Si tu ets de la sang de Jesucrist i el nou fill de Déu, ara porto en el meu ventre aquesta sang reial…!

—Per això visitarem ara un lloc que propiciarà el feliç naixement d’aquesta criatura que serà portadora de la notícia del Bé, i que l’expandirà en aquest regne. Ell propiciarà que un dia els reis d’Aragó sotmetin l’altar demoníac de Roma per convertir-lo en altar de l’Amor.

—Quin lloc és aquest on anem?

—La Balma de Maria Magdalena! Una balma tan santa com la Santa Balma de Marsella.

En Belibasta i la Raimona avancen pel camí reial que s’endinsa des dels Ports de Morella cap a Aragó. Flanqueja les seves riberes un aspre dèdal de barrancs i moles, soscavades de concavitats i cavitats parietals que nou mil anys enrere van arrecerar homes prehistòrics que hi van deixar pintades estilitzades figures humanes.

Marca la ruta l’ampli llit del riu, ara amb poca aigua, un codolar de pedres blanques i cargols fòssils. L’aire està immòbil i el sol de la tarda brilla al cel, en les roques i en els còdols. I, al davant dels solitaris caminants, travessat ja el riu per un precari alçaprem (abans de travessar-lo, com sempre que es travessa un pont, en Belibasta resa una oració per la salvació de les seves ànimes), a les rodalies de la vila de Sorita, apareix la balma: una gruta allargada i suspesa a les altures d’una mola rocosa piramidal que oblida el riu Bergantes a traçar un elegant meandre.

—Allí hi ha la balma! —anuncia en Belibasta, sobtadament eufòric—. La balma de Maria Magdalena, sant colom!

Incrustada a la roca, una capella de tàpia i tova sembla levitar entre el riu i el cel. Protegeix i oculta la cova suspesa en el penya-segat des de la nit dels temps. Els raigs del sol arrenquen espurnes aùries de la roca i de la capella, encastada com una joia a la paret d’or. Suspesa en aquesta verticalitat rocosa, la lleugera fàbrica sembla inaccessible. Però un passadís foradat d’abric en abric, en suau pendent, connecta l’airós enclavament amb la base de la muntanya.

—Honrem ara la Magdalena a la seva cova, ja que serà ella la teva protectora en l’embaràs i el part, Raimona.

La Raimona i en Belibasta deixen al mul lligat a la falda de la mola, que els pobletans anomenen Tossa. Mig ajupits, recorren el passadís fet a la paret de roca per alguns anacoretes que des de fa segles s’aïllen en aquesta soledat. Anacoretes pagans uns, o místics islàmics altres, fins fa pocs decennis, i ara ja cristians. La cova de la Balma té una ermitana, que saluda la Raimona i en Belibasta a l’entrada del passadís.

—Hola, Caspolina —saluda en Belibasta amb simpatia.

Eixuta, menuda i d’edat indefinida, la Caspolina llueix cabellera canosa, recollida en una llarga cua. Asseguda en un ampit llaurat a la roca viva, aixeca els seus ulls de color violeta dels manats d’herbes i flors silvestres que recull en els agrestes paratges dels voltants. L’ermitana separa flors, fulles, branques i arrels i les estén en el terra de pedra per deixar-les assecar. Amb aquestes herbes, l’ermitana Caspolina prepara barreges per a infusions i caldos que tenen fama de curatius en molts pobles de la comarca. Gairebé tant com ho té la talla de Maria Magdalena que reina a l’altar de la cova.

—Aquesta dona embarassada parirà un fill que consolarà i salvarà l’ànima dels bons cristians —li confia en Belibasta.

L’ermitana no diu res, només somriu i els assenyala amb una mà el passadís que condueix a la Balma de la Magdalena.

Mig ajupits, en Belibasta i la Raimona avancen pel passadís excavat a la roca viva. Entren a la penombra de la cova, entreveuen la talla de la Senyora. En un racó de la cova, la Raimona veu petites figures, unes de cera, altres de fusta o de tela.

—Què és això, monsenyor?

—La gent que ve aquí invoca la protecció de la Senyora o li agraeix amb aquests exvots els seus favors en la cura dels mals. Nosaltres no necessitem fer-ho, això. N’hi ha prou amb la protecció de la cova, impregnada de l’esperit de la Magdalena. Aquest ventre de roca és grat a l’Esperit, facilita la pregària pel Bé.

En Belibasta s’ha descalçat mentre parla, i convida la Raimona a imitar-lo. Amb els peus descalços en el fred sòl de roca viva i els palmells en el sostre de conglomerat petri, en Belibasta posa els ulls en blanc, respira fondo i mussita una oració herètica. La Raimona fa el mateix i clou els ulls, deixant que el xiuxiueig del rés l’embolcalli. En Belibasta prega a l’esperit de la Magdalena i al del Pare Celestial que vetllin per la criatura que ha de néixer del ventre de la Raimona.