XXXIII

Assalt a Forcall

(tardor del 1320)

En Belibasta i la Raimona recorren el camí que uneix Morella amb Forcall, seguint la ribera esquerra del riu de Morella. El mul carrega una dotzena de sàrries i cistells d’espart que el mateix Belibasta manufactura.

Els contemplen les moles pètries a les altures de les quals grallen els corbs. A Forcall hi ha obres, i en Belibasta sap que els picapedrers necessiten cistells com els que ell fa per transportar la pedra, la sorra i la calç de les construccions. Els treballadors alcen sobre el riu Caldes unes pilastres per restaurar l’alçaprem que dóna accés al poble a caminants i cavalleries que baixen de Morella, així com als que vénen del sud o del Regne d’Aragó. Amb els anys, s’elevarà aquí el més ampli i bell arc apuntat-rebaixat que s’hagi construït mai en aquestes terres sobre el curs d’un riu.

El riu de Morella condueix la Raimona i en Belibasta a la seva confluència amb el Caldes i el Cantavella, on conformen el riu Bergantes. Allà s’aturen un moment a descansar, sota un om gegantí les arrels del qual beuen de la dolça aigua d’una cantadora font.

—Raimona, beguem aigua en aquesta font de l’Om i descansem.

—He portat unes orelletes, per si vols fer un mos, monsenyor…

—Menja tu, Raimona. Avui és dia de dejuni per a mi.

La Raimona menja els dolços que ella mateixa ha preparat a Morella amb farina i ou, que ha fregit en oli bullent i ha empolsinat de sucre. Són el paradigma de la dolçor i la tebior, que fins el poeta Jaume Roig cita en «L’espill» com a metàfora: «Tant lo guardava i apartava de tot perill, que féu son fill hom femení, fet d’alfaní e d’orelletes, sucre i casquetes».

En Belibasta s’estira sobre l’herba. Davant seu, a l’altra riba del riu, es perfila Forcall. Era una alqueria àrab, ara cristianitzada. El poble, a la confluència dels rius Caldes, Cantavella i Bergantes, rep el seu nom de la forma de forca que dibuixen els tres rius en unir-se. Hi ha també un forn de calç i un forn per coure pa concedit pel mateix rei Jaume I. El poble creix amb noves edificacions: el pont, el nou temple cristià, l’absis del qual comença a alçar-se… Fèrtils hortes ben irrigades per canalitzacions morisques envolten el poble, generoses proveïdores d’hortalisses i fruiters.

A en Belibasta l’envaeix un dolç assossec, bressolat per les fulles tremoloses dels oms i els àlbers de ribera que clapen d’ombres la font. Els àlbers li recorden els de Poblet, que donen nom (populus) al monestir; al costat dels seus murs, va pasturar fa uns quants anys.

A en Belibasta li agrada Forcall: és un llogarret pacífic en què viu, a més, una família de bons creients occitans, en Salvador Nadal i la Dolça Cubells, en una de les cases que s’estan aixecant al voltant del nou temple, encara a mig construir, allí on abans hi va haver una petita mesquita. La Raimona els considera els seus padrins des que els van acollir a la seva casa forcallana l’hivern passat, una nit freda de gener, a ella i a en Belibasta, després d’una altra visita per vendre cistells, en què se’ls va fer tard per tornar a Morella.

Va ser una nit memorable. Un fred intensíssim gelava l’aire i alguns flocs de neu voletejaven arreu. Però una foguera, en una clariana al costat de l’església en obres, emetia una grata escalfor en plena nit i il·luminava les cares. Era una foguera especialíssima, i per això en Belibasta no l’oblidarà: set troncs alts de pi disposats en forma de cabanya cònica, embotits i coberts de branques d’arbustos ressecs. Els forcallans, que s’alimenten sobretot dels cultius i d’animals, celebraven aquella nit la festivitat de Sant Antoni, protector cristià de sembrats i ramats, per propiciar fertilitat i abundància. «Santantonà», va sentir en Belibasta que anomenaven aquesta festa, i va presenciar com alguns celebrants corrien al voltant de l’ardent «barraca» —així la denominaven— i la travessaven sota les flames, esperitats, per una obertura d’entrada i una altra de sortida a la base. El va meravellar veure alguns forcallans disfressats de dimonis, amb gripaus i colobres pintats sobre tela d’arpillera, cobrint cares i cossos. En Belibasta ho va interpretar com una representació del mal del món, que un foc espiritual havia d’alliberar un dia.

Aquella nit, la Raimona i ell van beure licor ofert pels veïns, i una escalfor inusitada va inflamar els seus cossos. Libaren l’un de l’altre davant el foc de la llar de la casa dels seus amics forcallans, que aquella nit els van cedir el llit més càlid a la cuina. El risc de ser sorpresos pels seus amfitrions forcallans —bons creients que no sospitaven que el Perfecte Belibasta i la Raimona es coneixien carnalment— va fer més intens el plaer d’aquella nit. Des d’aquella nit de gener, en Belibasta s’ha sentit més unit a la Raimona cada dia.

En Belibasta, ajagut vora la font, sota els arbres, no pot evitar gaudir del record d’aquella nit de foc carnal a Forcall. Un crit apagat l’arrenca de la seva mandra. En Belibasta s’incorpora i es troba amb el tall d’un punyal al coll.

—Monsenyor!

Dos homes immobilitzen la Raimona, un intenta tapar-li la boca. Amb els cabells esborrifats i plens de pols, pretenen violar-la, alçant un la seva túnica de llana sense tenyir, cenyida amb un cordill de cànem. En Belibasta desdenya el punyal que l’amenaça, doblega el braç del seu captor, roden tots dos sobre l’herba i les pedres del riu. En Belibasta sap que un Perfecte té l’obligació de refusar l’ús de la violència, de dulcificar amb les seves paraules qualsevol tensió. Tanmateix, un cop més a la seva vida, no troba cap altra sortida que la reacció física i violenta.

Aquesta vegada no podrà extreure de la cintura el vell punyal de la seva joventut, perquè des que va arribar a Morella, fa ja un lustre, ha decidit no sortir mai de casa amb el punyal entre la roba. El punyal afilat i corb d’en Belibasta dorm, des que l’hi va tornar en Pere Mauri, rere una pedra de l’estable de casa seva a Morella.

—Atura’t!

Un home armat col·loca la punta d’una espasa afilada al costat del rival d’en Belibasta, que es desembarassa del vilà i corre cap a la Raimona. En veure’l venir, els dos agressors de la dona la deixen anar i fugen. L’espadatxí aparegut etziba un cop d’espasa amb la fulla plana a l’orella de l’assaltant, que udola, gateja, s’incorpora i també surt fugint rere els seus companys de colla.

—Gràcies, senyor —esbufega en Belibasta, que ha incorporat la Raimona—. Em dic Pere Pentiner, de Morella, i ella és la meva dona, la Raimona. Aquests bergants ens han assaltat mentre descansàvem. Com podrem agrair la vostra ajuda?

—No cal, senyor. He sentit els crits, i m’alegro d’haver-hi arribat a temps.

—D’on sortiu?

—Vinc de molt lluny, del País de Foix. Busco l’ocasió de posar-me al servei d’algun senyor local o dels cavallers hospitalaris o montesins. Sóc home d’armes. Em dic Ramon Guillot.

És molt difícil que en Ramon Guillot, antic soldat de l’arquebisbe de Narbona, sospiti que aquest home que l’atzar posa en el seu camí és el marit d’Aladaizis Dejean, la dona que ell va intentar salvar al castell de Vila-roja del Termenès, anys enrere. Una altra violació, però consumada… I, al seu torn, és impossible que en Belibasta sàpiga que aquest home és un soldat que no va poder evitar que morissin la seva dona i el petit Gerard, el seu fillet.

—Del País de Foix? Com van les coses per allà? —pregunta en Belibasta.

—Sou d’aquelles terres?

—De Muret —menteix en Belibasta, prudent i previngut, per no donar pistes.

En Guillot no té gaires novetats per explicar, perquè fa anys que va deixar Occitània i va fugir a la Corona d’Aragó. L’arquebisbe de Narbona va posar preu al seu cap per alta traïció, per pretendre alliberar una presonera i el seu fill, i en Guillot es va espavilar per ocultar-se i fugir.

Durant un temps es va posar al servei dels cavallers templers al castell de Montsó, durant els que van ser els seus últims dies abans de capitular davant el rei Jaume II d’Aragó. Entre altres treballs, en Guillot va col·laborar en l’obra d’un llarg passadís subterrani per connectar la capella del castell, des d’una trapa oberta a terra rere l’altar, i la llera del riu Cinca.

Per aquest passadís es va escapolir en Guillot quan les tropes del rei van assetjar el castell templer a principi de l’estiu del 1309, fa ja deu anys, després de la dissolució de l’orde del Temple. L’oficial reial Artal de Luna va prendre possessió del castell, en nom del rei. Des d’aleshores, en Guillot s’ha ocupat amb senyors i nobles diversos, i fins i tot ha posat la seva espasa al servei de l’algun reietó moro de les taifes… Ara es dirigeix cap a les terres del nou Maestrat de Montesa.

—M’han contat que el Rei ha fundat un nou orde militar, l’orde de Montesa, per administrar les cases i els béns templers i hospitalaris en aquest Regne de València. És així?

—És així, amic —li explica en Belibasta, agraït—. Des de fa un parell d’anys, els cavallers de l’orde de l’Hospital de Sant Joan han ocupat les possessions templeres de les terres catalanes i aragoneses: Orta, Ascó, Miravet, Montsó… Però les possessions del Regne de València pertanyen ara al nou orde de Montesa, i el seu Gran Mestre té casa principal a Sant Mateu. —En Guillot l’escolta amb atenció. Ha passat els últims tres anys en terres de frontera amb la morisma, i vol posar-se al dia. A en Guillot li interessa el que en Belibasta li explica sobre Sant Mateu—. Conec bé la vila de Sant Mateu, cavaller Guillot, i sapigueu que, des de la seva comanda, els montesins dominen moltes terres amb cases, granges i terres de cultiu i pastures per a ovelles i cabres. Us recomano que us arribeu fins allà, ja que és molt possible que hi hagi feina per a un cavaller com vós!

Després de la conversa, en Ramon Guillot acompanya a Forcall els seus protegits. En Belibasta hi aconsegueix vendre tots els seus cistells d’espart entre els treballadors que construeixen el pont i l’església. Els obrers —d’entre els quals han fugit ja els tres malfactors que els han atacat— alcen sobre el riu Caldes unes pilastres per sostenir un alçaprem més sòlid que el que va conèixer el rei Jaume I fa ja vuit decennis. Per aquí va salvar el riu camí d’Ares i de Morella, venint de Terol.

De tornada de Forcall a Morella, en Guillot se separa d’en Belibasta i la Raimona a les envistes de les muralles, i segueix camí cap a la vila de Sant Mateu. En Belibasta l’acomiada i l’orienta.

—Escolteu-me bé, amic Guillot: a Sant Mateu, pregunteu per l’ama Guillemeta. Ella us acollirà a casa seva si li dieu que sou del nostre país i que veniu de la meva part, de part d’en Pere Pentiner de Morella.

—Gràcies, Pentiner.

—Per cert, a quina vila del Llenguadoc vivíeu, messire Guillot?

—Vila-roja del Termenès.

Un calfred recorre en Belibasta mentre veu allunyar-se en Guillot en la seva cavalcadura. Records dolorosos de tres lustres enrere s’apleguen a la seva memòria. Ha preferit no preguntar res a en Guillot sobre si va sentir alguna història sobre els membres de la família Belibasta, sobre un Belibasta que va apunyalar un pastor, un tal Garnier, a la ciutat en què moririen després els seus éssers més estimats…

En Belibasta i la Raimona escometen la pujada que condueix a la porta anomenada del Forcall oberta a la muralla de Morella. Malgrat que ha venut gairebé tots els seus cistells, l’estat d’ànim d’en Belibasta ha decaigut de sobte. Al seu cap, hi han acudit imatges de la seva dona i el seu fill, morts sense consolar.

La Raimona calla, també pensativa. Vol dir una cosa a en Belibasta des que van partir de Morella abans de l’alba, però no ha trobat el moment. La Raimona té una certesa i necessita compartir-la amb el seu senyor, amb l’home que la protegeix i la posseeix, amb l’home que ordena sobre ella. I ho diu ara a en Belibasta, just quan entren a la ciutat de Morella, poc abans que les muralles tanquin les seves portes en caure la nit.

—Monsenyor, estic embarassada.