L

La sortida de Morella

(abril del 1321)

I la trampa de l’Arnau Batlle-Sicre funciona. Dos anys i mig li ha costat! Dos anys i mig vivint com a heretge entre heretges occitans en l’exili de Sant Mateu i Morella.

El Perfecte camina ara al seu costat: surten de Morella, cap al nord! Des que va fugir el 1309 del Mur de Carcassona, en Belibasta no ha fet cap altra cosa que allunyar-se del seu país, repetint-se que mai no tornarà enrere. I ara, per primera vegada des de la seva arribada a Morella el 1314, en Belibasta deixa el seu tron i el seu refugi per encaminar-se cap al Pallars, cap a l’incert nord. En preparar el seu lleuger equipatge, en Guillem Belibasta extreu un objecte que té ocult en una cavitat de la paret de la seva casa morellana, a l’estable de la mula: el seu punyal de fulla afilada i corba.

Malgrat els temors, l’enginyós engany de l’Arnau Sicre qualla: l’invent que la seva germana Ramona i la seva tieta Alazaïs, bones cristianes totes dues, volen adherir-se a en Belibasta, funciona. Una tieta, Alazaïs, que venera el Perfecte Belibasta i que, en el seu llit de mort, desitja ser consolada per ell i només per ell. Una tieta amb molts diners! Uns diners que podria llegar al Perfecte Belibasta. Vet aquí la cobdícia! I una germana, Ramona, per casar amb el fill menor de la Guillemeta, perquè en Belibasta vegi créixer la seva petita comunitat herètica i ser Jesucrist d’una Església encara més gran. Vet aquí la vanitat! L’Arnau Sicre somriu per dins. Pot ser que en Belibasta sigui un salvador d’ànimes, però en Sicre coneix bé les pulsions de l’ànima humana. I pensa en la casa de la seva mare, en la seva futura casa d’Acs.

Parteixen a l’alba. Pugen el port de Torre d’en Miró. Morella queda enrere, diluïda en la calitja de l’albada. Els quatre caminants s’endinsen en les denses pinedes d’Herbers, per la sendera que discorre cap a Pena-roja i, travessat el riu Tastavins, cap a Beseit. Formen la colla l’Arnau Sicre, el Perfecte Guillem Belibasta, el pastor Pere Mauri i el seu cosí Arnau Mauri, fill menor de la Guillemeta. Abans de partir, a la porta de la Nevera, l’Arnau Sicre formalitza un últim punt de l’acord.

—Si la meva germana es casa amb tu, Arnau Mauri, no podràs demanar més de quaranta sous de dot, a més de roba i una mula per transportar-les. Si la meva tieta la dota amb més coses, el sobrant serà per a mi. Ho jures?

—Així serà! —accedeix l’Arnau Mauri, i ho jura sobre els palmells oberts de les mans d’en Belibasta, ja que els heretges tenen prohibit jurar sobre els Evangelis.

—Un jurament sobre les mans de monsenyor val més que un jurament sobre els Evangelis —sentencia el pastor Pere Mauri.

—Ja ho podeu ben dir! —confirma el Perfecte.

Floró magistral de l’Arnau Sicre en el guió del seu arterós pla: aquest regateig d’última hora imprimeix verisme a la seva història inventada. L’engany es consuma, tots han picat l’ham com aquests peixos que menja el Perfecte. L’Arnau Sicre desitjaria que ara pogués veure’l en Jacques Fournier, l’inquisidor i bisbe de Pàmies, perquè s’alegrés i s’enorgullís d’ell.

Beseit a la vista. S’avancen els Mauri, els dos cosins, i saluden la Mersenda. A la casa hi ha veïns que no coneixen i en desconfien. Saluden ràpidament i tornen a sortir. Per precaució, els fatigats viatgers s’allotgen a la posada d’en Pere Prior, situada a la plaça de Beseit. Sopen allà truita del riu Matarranya acompanyada amb una bona alhada, gustosament picada, molt apreciada pels heretges, feta a base de brou de peix, amb ametlles i tres cabeces d’alls ben triturades en un morter, amb oli i sal.

En Belibasta no beneeix aquesta nit el pa del sopar, ja que prefereix no arriscar-se a mirades indiscretes. Però sí que reparteix a cadascú un tros de fogassa ja beneït que porta en el seu sarró, i xiuxiueja una oració. Havent sopat, emparat en la nit, en Belibasta es dirigeix a casa de la Mersenda, i conversen:

—Mersenda, què et sembla aquest viatge? —pregunta en Belibasta, després de treure’s capa i caputxa, i deixar-los penjats del respatller del banc de fusta encarat a la llar.

En Belibasta respecta molt la Mersenda, que ha suportat amb estoïcisme els excessos de la seva catòlica filla per evitar mals majors, i que va estar conforme i col·laboradora amb els plans per assassinar-la quan ell així ho va decidir… En Belibasta sap de la incondicional entrega de la Mersenda a la causa dels bons cristians!

—Monsenyor Belibasta, no m’agrada que us allunyeu de Morella! No m’agrada que viatgeu amb el tal Arnau Batlle al país del Pallars. Com sabeu que allà ell no us trairà? Com ho sabeu, per molt bona cristiana que fos la seva mare?

—Bé fas de recordar la seva molt santa mare… Ell s’ha comportat com a bon creient, m’ha ajudat amb les seves coses sempre que ha pogut, ens ha convidat a sopars i dinars, ha donat òbols d’agnels d’or… Per què hauria de trair-me ara?

—Ah, senyor, senyor, he vist massa del nostres Perfectes traïts per falsos creients. Els diners, els diners… Aquest Arnau Batlle pot estar fingint. Ha passat alguna prova que provi la seva fe i la seva fidelitat? Monsenyor, si no ho veieu clar amb el cor, no hi aneu.

—Si Déu, el meu pare, així ho exigeix, partiré al seu costat. És l’hora de marxar…

En Belibasta sent fatiga i un pes creixent dins el pit. Necessita descansar. Pensa que no pot tornar enrere ara, que la seva sort està decidida, sigui la que sigui, i s’acomiada de la Mersenda. Ella demana al seu Perfecte un mellorament, i es prostra tres vegades de genolls davant seu, li prega la benedicció, li besa les mans i li demana:

—Sénher, pregatz Deu per aquesta peccaire, que Deus m’aport a bona fi.

—Deus vos benedigat, eus fassa bona crestiana, eus port a bona fi —respon en Belibasta.

En Belibasta es posa la capa per damunt de les espatlles, es cobreix el cap amb el caputxó i surt a la nit de Beseit, rabiosa d’estrelles. L’estrella del nord refulgeix com mai. El nord. A la Mersenda, que tanca la porta de casa seva, li passa pel cap que el comiat d’en Belibasta és definitiu.

I a ell, en algun racó del seu ànim, també.