III

Un crim necessari

(Vila-roja del Termenès, 1306)

En Belibasta mata pel bé del seu pare, pel bé de la família, pel bé de la casa. Això pensa ell, convençut. I pel seu propi bé, és clar. Però ara no sap si tindrà valor per explicar-ho al seu pare. El seu pare és un home molt recte. D’una altra època. Gairebé de l’època en què els bons homes il·luminaven la terra occitana amb els seus bells actes. El seu pare es mira avui en el mirall dels germans Guillem i Pere Autier, als quals venera, amb els quals comparteix el pa i les oracions, reflexions teològiques i silencis. Els germans Autier són savis i miren de recuperar la vella saviesa dels bons homes, aquells bons cristians que els croats d’en Simó de Montfort van assassinar a sang i foc fa ja mig segle…

Els germans Autier són dos dels conversadors esporàdics a la taula i la bodega del pare d’en Belibasta, al soterrani de la casa familiar. Són els més estimats i respectats dels seus visitants perquè peroren com si fossin àngels i perquè són coneixedors del Bé: és a dir, ells tenen la clau de la salvació de l’ànima. Ah, com s’alegra el seu pare de donar-los aixopluc i escoltar-los!

A l’impetuós Belibasta li meravellen també aquests germans barbats, per la serenitat de la seva mirada, pels seus sobris vestits i els seus aires de profeta. A en Belibasta el fascina el respecte que aquests Perfectes conciten entre la gent amb la seva sola presència, sense cap altre ornament que dues mans per beneir i paraules fondes. En Belibasta les beu amb continguda admiració. Quan no hi ha testimonis incòmodes, als germans Autier se’ls rep amb tres genuflexions, i ells posen el palmell de la seva mà al front del creient. Ah, com li agradaria a en Belibasta ser respectat així! Pel seu pare i els amics del seu pare, pels seus germans i els amics dels seus germans, pels veïns de Cubieras i per tots els altres.

«Perfectes», els anomenen, atès que són les genuïnes autoritats del cristianisme vertader, i no del cristianisme falsari i mentider dels clergues de Roma. En Guillem Belibasta sap que els Perfectes Autier li retraurien haver matat el maleït Garnier, aquest rabiós i bocamoll pastor d’ovelles de Vila-roja del Termenès, aquest catolicó beat a sou de l’arquebisbe de Narbona, els ramats del qual pastura. Ho sap i li pesa…, i a la vegada no pot evitar pensar que per a aquests bons homes tot és massa simple: van i vénen amb la roba i tot el que tenen al damunt, no posseeixen res i no volen res més que una màrfega per passar la nit i unes verdures per sopar. No tenen res a perdre, tret de les seves túniques. Però, per a ell, per a en Guillem Belibasta, de vint-i-sis anys, home fogós i ambiciós, amb esposa i un fillet, tot plegat és més complicat: ell té una herència familiar que ha de preservar i engrandir, la casa del pare: una granja i caps de bestiar i algunes terres fèrtils. I el miserable Garnier era una amenaça imminent que planava sobre tot aquest patrimoni.

En Belibasta ha deixat jacent el cos del pastor Garnier. No ha tingut la sang freda de localitzar un barranc, un pou, un avenc per llançar el cadàver del desgraciat i fer-lo desaparèixer per sempre. No seria la primera vegada! Alguna història ha sentit xiuxiuejar sobre això, sobre cert frare mendicant, un gos del senyor que va merèixer el seu final tant com en Garnier, un porc al qual dos bons cristians van matar i van llançar a una avenc, per llengut, ja que els havia amenaçat de delatar-los com a heretges. El mateix que aquest taujà de Bartomeu Garnier, el mateix! Però en Belibasta no té tant de tremp, no té un pla prefixat: senzillament, surt a l’encontre del pastor per parlar amb ell. En Guillem Belibasta no es considera un assassí, però al final no veu cap altra sortida. Troba Garnier amb el seu ramat sota una alzina, l’interpel·la i li prega que retingui la seva llengua…

En Garnier se’n mofa. Ja es coneixen d’abans: en Garnier va pasturar en el passat unes quantes ovelles de la família Belibasta. El pastor va extraviar-ne una, i encara que el pare d’en Belibasta el va voler disculpar, ell va muntar en còlera i va insistir a descomptar-li sous. Per no desairar el seu temperamental fill, el pare va callar i va permetre la punició. Des d’aquest dia, el pastor Bartomeu Garnier murmura contra els Belibasta per places, fondes, carrers, camins i prats:

—Aquests heretges dels Belibasta, que escupen sobre la creu, que allotgen a casa seva els pecadors pollosos Autier, atrauran la desgràcia sobre tot el poble, ens perjudicaran a tots. Maleïts heretges! Ho sabrà el senyor arquebisbe. Sabran el que és bo, aquests heretges!

En Guillem Belibasta sap que el senyor arquebisbe de Narbona aviat visitarà el poble de Vila-roja del Termenès, on viu en Garnier. I tem el pitjor. Li han bufat alguna cosa que l’ha inquietat molt: el pastor Garnier va advertint per aquí que té cita amb l’arquebisbe per delatar els Belibasta com a heretges, per denunciar-los formalment, perquè sàpiga d’una vegada la mena de gent que són, perquè rebin el seu càstig a la terra i a l’infern. En Garnier vol fer mal als Belibasta, castigar-los. I, de passada, fer-se grat als ulls de l’autoritat arquebisbal, que també té caps de bestiar per pasturar: li reportarà molts beneficis demostrar la seva fidelitat a l’Església catòlica! En Garnier parla sempre en favor de l’arquebisbe en públic, perquè ja li ha demanat alguna vegada que fes de pastor.

Per això en Guillem Belibasta surt al camp. Per això va a la cerca del pastor llengut sense dir res a ningú, ni al seu pare, ni als seus germans, ni tan sols a la seva dona, l’Aladaizis Dejean, que ella sí que l’estima i el respecta, i que li ha donat un fillet, el petit Gerard, de sis anys, al qual tots dos adoren. En Belibasta surt al camp a defensar el que és seu, el que un dia ha de ser per a ell, per a la seva dona i per al seu fill. No pot suportar que un catòlic romà brut que pastura quatre ovelles tinyoses pugui perjudicar-lo tant.

Per això en Belibasta surt al camp al vespre, per això parla amb el pastor sota l’alzina, per això intenta fer que es posi a la raó, amb precs suaus, primer, irritat, després. Però el pastor es mofa d’ell i ja paladeja la seva imminent delació, la seva anhelada venjança.

Per això en Belibasta treu el ganivet dels plecs de la faixa. El ganivet de fulla corba i punta afilada, el ganivet que adverteix: «Soch com cal quan punchu fai mal». Per això mata.

No vol matar…, però no té cap altre remei. Neteja el tall del ganivet a l’herba, mira al voltant, desconfiat i espantat, i corre.

No deixarà de mirar al voltant la resta de la seva vida. No deixarà de sentir-se desconfiat i espantat la resta de la seva vida.

No deixarà de córrer la resta dels seus dies.