XLVII

Ànimes, moros i jueus

(Calanda, desembre del 1320)

En Pere Mauri entra al taller de sabater de l’Arnau Batlle-Sicre i li compra un parell de sabates.

—Però aquestes són massa bones, Pere!

—Tant me fa, les compro!

—I què has fet amb les que em vas comprar fa poc, i amb un altre parell que m’havies comprat abans?

—Ho regalo tot a monsenyor de Morella.

—Per què, Pere? En Belibasta necessita sabates lleugeres i ordinàries: tu sí que necessites sabates fortes com aquestes, per travessar boscos i pastures!

—Amic Arnau, si fessis una torre, on construiries el mur més sòlid i espès: a la base o a dalt de tot?

—A la base.

—Doncs per això li dono les sabates bones a en Belibasta: ell prepara la base, que és l’espiritual, l’ànima. El cos serà destruït: en té prou amb el més vil. Fa ja cinc anys que regalo a en Belibasta camises, túniques, calces, abrics i tota la roba que necessita, i sempre tot més bo que les meves coses. Ho he fet també amb altres Perfectes.

—Si això et complau…

—Alguns d’ells són ja davant el Pare Sant, pregant per mi! Com no vols que estigui ben tranquil?

—No és millor confessar els pecats amb un capellà i així salvar-se?

—Confessar-se amb els capellans no serveix de res. Tenen putes i, sobretot, se’ns volen menjar, igual que el llop vol estrangular els bens. Val més ser rebut abans de la mort a la secta d’en Belibasta: ell t’absol dels teus pecats i, una vegada mort, en tres dies la teva ànima ascendeix fins al Pare Celestial. I l’ànima vola tan ràpid que, si volés d’aquí a València mentre plou, no li tocaria ni una gota!

En Pere Mauri, com en Belibasta i els bons cristians, desdenyen el trànsit d’indulgències explotat per l’Església catòlica…, però, a la seva manera, les practiquen també: el pastor Mauri considera que es garanteix el cel en afalagar un Perfecte. La fe d’en Mauri és més estilitzada, depurada i neta que la del mateix Perfecte: en Belibasta creu en auguris, endevins, fetillers, conjurs, mags i bruixes! I en Mauri se’n burla, i així ho explica a l’Arnau:

—Ja ho dic a monsenyor que això són bajanades de velles xarugues, però insisteix ara en una cosa, Arnau: vol que tu vagis a Calanda a consultar diverses coses sobre assumptes de la nostra Església a un mag morisc que viu allà…

L’Arnau, que té com a objectiu primordial agradar a en Belibasta i guanyar-se la seva confiança, es desplaça fins a Calanda, a dotze llegües de Sant Mateu. Allí, un nen l’acompanya fins a la casa de l’endeví morisc. L’Arnau, que és home de cultura i que s’ha format llegint els clàssics grecollatins (llegeix Ovidi en llatí!), no desaprofita l’ocasió per burlar-se una mica de l’endeví:

—Atès que tens el do de l’endevinació, sabràs sens dubte què he vingut a preguntar-te…

—Sóc Déu, potser? —es defensa l’endeví.

—Quant em cobraràs?

—Dos sous.

L’endeví extreu d’una prestatgeria un llibre escrit en caràcters àrabs i el posa al terra de sorra piconada, obert. Fa seure l’Arnau a un costat del llibre, i ell s’asseu a l’altre. L’endeví entrega a l’Arnau un petit cordill, amb un palet de la longitud d’un dit en cada extrem. L’Arnau el pren en una mà per una punta. Mentre l’endeví llegeix el llibre en àrab, el pèndol oscil·la… L’endeví va col·locant sobre el llibre trossos de tela pertanyents a la persona sobre la qual es consulta. Els ha portat l’Arnau. L’endeví morisc ordena al visitant que faci baixar el palet…, i la fusteta fa salts en tocar el llibre. I tot observant-los, el mag formula les seves prediccions, a preguntes de l’Arnau:

—Per què emmalalteix el bestiar de la Guillemeta?

—Un individu envejós de la seva prosperitat com a ramadera li ha llançat un malefici. Que resisteixi!: l’any que ve el seu bestiar estarà sa i farà bons negocis.

—Li convé a en Joan Mauri, fill de la Guillemeta, casar-se ja?

—Faria bé de prendre esposa.

—Es casarà l’Arnau, el seu germà?

—No es casarà aquest any.

—Millorarà la salut de la Raimona?

—La seva salut seguirà sent fràgil.

—Detindran el germà de la Guillemeta, doncs això tem?

—No corre cap perill si roman al costat dels seus ramats.

Els bons creients, que abjuren del catolicisme, consideren els manuscrits de l’islam com a dipòsits de fórmules endevinatòries pel que es refereix a la fertilitat del bestiar i els camps. Els mags i endevins moriscos tenen prestigi. Pel que fa a aquest extrem, el de la fertilitat de camps i bèsties, la religió no serveix de gran cosa: serveixen els mags, la Verge de Montelhó i, per extensió, altres verges.

De tornada de Calanda, l’Arnau Batlle-Sicre es deté a Morella i va a casa d’en Belibasta. Li relata les prediccions de l’endeví morisc. I li pregunta si els llibres dels jueus serien igual d’útils per als mateixos fins.

—El Talmud dels jueus és una obra diabòlica —li aclareix en Belibasta—. Aquest llibre diu que és Déu el que va crear aquest món miserable en què tot mor i es corromp. És una gran mentida, i l’Església de Roma l’ha seguit. Contra Roma, Amor! Aquest Déu dels jueus i de Roma és Satan.

Aquesta creença no impedeix en Belibasta i la seva família de creients tenir tracte quotidià i pacífic amb alguns dels jueus que resideixen a Morella, com en Mosé Alafoydar, que en aquests dies comença a excel·lir com a exquisit argenter i orfebre morellà.