XXIV

Plaça dels Tarrascons

(Morella, 1318)

El pastor Pere Mauri passa l’estiu a les altures de Pimorent, en les pastures de les seves estimades muntanyes del Sabartès. Pastura ramats de la gran dama catalana Brunissenda de Cervelló, de la qual molts diuen que és ardorós amant. Si algú l’hi comenta, en Pere Mauri somriu i aparta la vista, i hi ha a la seva mirada mels de fruites madures d’estiu.

Aquest estiu, en Pere Mauri s’acosta a la seva cova a les proximitats de Montsegur, fa visita al seu tresor munífic, però no baixa als repetjons inferiors del Sabartès, perquè li sembla que per allà sota put massa a carn humana socarrimada. El nou bisbe de Pàmies, en Jacques Fournier, sap interrogar amb gran persuasió, de tal manera que de cada testimoni obté tres o quatre sospitosos nous, els quals, al seu torn, ordena detenir per interrogar-los personalment. La cadena d’inquisicions, a aquest pas, abraçarà tots els habitants de l’Alt Arieja, on s’acarnissa l’ambiciós fill del forner! La quadrilla d’en Pere Mauri, amb els germans Maurs i algun altre pastor de la comarca, ho comenten a les nits, amb algun calfred malgrat l’escalfor del foc crepitant.

—Aquest bisbe no és com els anteriors. Tingueu molta cura amb ell. Aquest Fournier fa saltar les ovelles!

—Una cosina meva va ser interrogada per en Geoffroy d’Ablis fa deu anys: ella li va explicar la meitat de la meitat, i ell va quedar content! Ha, ha… Ella se li va abraçar després als genolls, va pregar, va implorar perdó…, i al poc temps estava de tornada al poble! Va haver de suportar un parell de creus de feltre a la roba, però només durant un temps: al cap de pocs mesos se les va treure, i tan tranquil·la!

—Ha, ha, ha… Va ser una bona jugada, la de la teva cosina. Però això podia valer fins ara, però ja no: això es va acabar, es va acabar…!

—Sí, oblida-te’n, d’allò. En Fournier no és tan tou ni comprensiu. Millor no caure en les seves urpes! Ha ampliat la Torre de l’Audiència a Pàmies i la té plena de bons cristians, i també el Mur de Carcassona. És molt sibil·lí i persuasiu, fa cantar qualsevol. Els grillons, el dejuni i una mica de tortura l’ajuden…

—El més perillós de tot és la por que ha sembrat. Molts, per protegir-se ells mateixos, es presenten davant en Fournier per delatar aquest o aquell veí, i ara els fills denuncien els pares; els pares, els fills; els germans, els germans…

—Mira aquest traïdor d’en Pere Clergue, el capellà de Montelhó: ha passat anys jugant a ser heretge tan ricament, seduint i jaient amb totes les seves feligreses, robant aquests i els altres, enriquint-se, abusant…

—Va ordenar tallar la llengua de la senyora Beatrice perquè va explicar en públic quatre veritats sobre les seves perfídies i maldats!

—Doncs ara Clergue està destruint amb la seva llengua pecadora la bona gent del seu poble i de l’Arieja. És un còmplice despietat dels inquisidors, el molt traïdor! Tot per salvar el seu cul podrit.

—No és bona idea ara acostar-se al poble, no! Millor quedar-se per aquí a dalt…

Cau la primera neu als cims dels Pirineus, i en Pere Mauri marxa cap al sud amb els ramats. Es deté a les envistes dels murs del monestir de Santes Creus, on pasturen uns quants dies les seves ovelles. Enrere queda novament l’Alt Arieja, el seu estimat món pirinenc. En Pere Mauri ara busca l’escalfor de la comunitat de creients a Sant Mateu, al costat d’en Belibasta, el senyor de Morella.

Ja té davant seu l’ama Guillemeta, el seu germà i els seus dos fills, als quals tot sembla anar bé per Sant Mateu. Els saluda amb alegria. Els regala uns sarrons que ell mateix ha fet a les pastures de la seva terra, les tardes d’estiu. La Guillemeta l’hi agraeix i se l’endú a part:

—Pere, has d’afanyar-te a pujar a Morella per parlar amb monsenyor Belibasta. M’ha dit que vol confiar-te una cosa important.

—De què es tracta?

—No ho sé, vés a veure’l així que puguis.

En Pere Mauri deixa els seus ramats a Sant Mateu, a càrrec de dos pastors, un ariegès i un ceretà, i dels dos fills de la Guillemeta, l’Arnau i en Joan. Una jornada després entreveu el con truncat de Morella, tan senyorial, i se sent confortat. Li agrada aquesta ciutat encastellada i emmurallada, arrabassada als moros a penes un segle abans, just quan en el seu país occità els soldats de la cristiandat massacraven bons creients. Quina diferència! Els seus pobladors li han explicat que va ser el mateix rei Jaume I qui, en ser-li entregada la ciutat pel noble aragonès Blasco d’Aragó, va proclamar: «És lloch que fa per nul home sinó a rei!». I va clavar el seu pendó al cim del castell. Els moros van haver de cedir la majoria de cases als cristians, que els van deixar continuar vivint extramurs, en alqueries i llogarrets de la comarca… D’això han passat ja noranta anys, però en Pere Mauri no pot estar-hi més d’acord: sent que no hi ha tron millor que Morella per al seu senyor espiritual, el Perfecte Belibasta.

Travessa les muralles per la tot just fortificada portalada anomenada de Sant Mateu, i entra a Morella. S’encamina, costa amunt, cap a la plaça en què viu en Guillem Belibasta, que aquí es fa anomenar Pere Pentiner. Fa gairebé cinc anys que en Belibasta resideix a Morella, com un morellà més. Elabora cistelles, les ven en el mercat de la vila, tan ben traçat i porticat, tan animat per ramaders, sobretot. I també per un emergent artesanat tèxtil: la llana de les ovelles és cardada i venuda en sacs en aquest mercat en què ja s’hi comencen a veure un parell de drapaires, un parell de teixidors, un tintorer… Fins i tot un teixidor anomenat Guillem Amela arrodoneix els seus guanys venent sacs de llana… Es consolida una incipient artesania tèxtil que comença a prometre beneficis. En Pere Mauri saluda un altre teixidor nadiu de Tarascon. I, discretament, fan un apart, sota una de les pilastres de pedra del mercat.

—Com va tot per aquí?

—Molt bé! Els bens ens proporcionen bona llana. Vénen a comprar-la mercaders italians, que la paguen bé. Diuen que és de les millors que hi ha. Se l’emporten i l’embarquen al port de Peníscola, i hi teixeixen les més fines teles del món als seus telers de Siena i Florència. Però jo no sóc manc, Pere! A la meva família, a més d’ocupar-nos com a paraires^[2] per preparar la llana, hem teixit sempre. Jo ara ho faig aquí, i els veïns comencen a valorar les meves teles i a comprar-me-les… Estic content.

—Com li prova, al Senyor?

—Bé, content, també. Aquest any està arribant nova gent del Sabartès, sobretot de Tarascon. Casa meva confronta amb la del Senyor, a la mateixa plaça, i tenim la idea de comprar-ne o edificar-ne una altra per acollir aquests germans a la fe a la nostra comunitat… Cal estar junts, Pere! I quina sort tenim de comptar amb el senyor Belibasta! Què més podríem necessitar per viure en pau i salvar l’ànima? Som molt afortunats. Han arribat nous homes i dones, bons creients… La comunitat ara podrà créixer…!

En Pere Mauri s’acomiada del teixidor. No li estranya que se’n surti tan bé amb la seva artesania tèxtil. En Pere Mauri sap que hi ha hagut sempre teixidors hàbils entre els bons cristians. En un temps, dir «teixidor» al seu país equivalia a dir «heretge». I bons teixidors del Sabartès instal·len ara els seus telers en la reeixida Morella. En Pere Mauri no dubta que en poc temps constituiran un gremi molt pròsper…

El pastor Pere Mauri arriba a la casa on viu en Belibasta. Està construïda com moltes cases populars del País de Foix, en aparell mixt, amb totxo de fang i pedra, bastidors de fusta, amb reble, arrebossats i els paraments emblanquinats. Quan veu dues cases d’aquesta placeta, gairebé bessones a la d’en Belibasta, el pastor ariegès Pere Mauri se sent novament a casa! Descobreix que els morellans comencen a anomenar aquesta apartada placeta «la plaça dels Tarrascons», sense empatx, per assenyalar l’origen de diversos dels seus veïns, nascuts a Tarascon d’Arieja. Se’ls distingeix pel seu accent a l’hora de parlar. Aquí tots s’entenen, cada un en el seu català singular, cada un amb les seves variants natals. Aquí ningú no pregunta a ningú per què ha sortit del seu país: tots hi han arribat per cercar un lloc en el món, sense mirar enrere.