XXX

Conciliàbul para assassinar

(Sant Mateu, 1319)

L’Arnau Batlle-Sicre acudeix a casa de l’ama Guillemeta. Ha tornat fa poc del seu viatge a Pàmies, de la seva trobada secreta amb el bisbe Jacques Fournier, amb el qual ha pactat la caça i captura d’en Guillem Belibasta. Per justificar el seu viatge davant els seus nous amics, els ha dit a tots que havia hagut de visitar una tieta seva al Pallars, una tieta a la qual estima molt!, una tieta creient que se sentiria molt ditxosa si pogués conèixer monsenyor Belibasta…

En Sicre comença a ordir un pla amb què seduir en Belibasta per treure’l de Morella, i necessita armar una història versemblant i convincent, molt convincent, sense ombra per a la sospita…, i encara està en això. Encara no s’atreveix a exposar la seva idea, a plantejar-la. Es passa el dia donant-hi voltes, tramant detalls. No vol caps per lligar. No vol fallar! Mentre espera el moment idoni, s’acosta tot el que pot als heretges, es guanya la seva confiança, es fa al més imprescindible possible…

Un dels fills de la Guillemeta, en Joan, ve a veure en Sicre al taller d’en Jaume Vital, mentre cus espardenyes i sabates. L’Arnau Batlle-Sicre fingeix tan bé, que fins i tot es converteix en un hàbil sabater occità a Sant Mateu. Fingeix ser fugitiu de les persecucions de la Inquisició a causa de la seva fe, com la majoria dels habitants occitans de Sant Mateu. En Joan Mauri, discretament, convoca l’Arnau Batlle-Sicre a una nova reunió a casa de la seva mare.

—Aquesta nit, sopar amb monsenyor i els bons cristians. No faltis, Batlle, és important!

La casa de la Guillemeta, al carrer dels Llauradors de Sant Mateu, és el centre de reunió dels creients. Allà s’ajunten regularment per explicar-se les novetats i teixir la seva xarxa d’ajuda mútua. En Batlle-Sicre ofereix sempre la seva millor cara, es mostra piadós i generós: sempre sorprèn amb algun petit present la Guillemeta, en Pere Mauri i, sobretot, el senyor Belibasta. El seu objectiu: reunir el major nombre possible de proves i testimonis incriminables, i, un dia, entregar el Perfecte Belibasta al bisbe de Pàmies, el temible inquisidor Jacques Fournier. En Batlle-Sicre prepara un farcellet amb diversos flaons de mató fresc i una gerra d’aiguardent amb most…, i amb el dolç carregament entra a casa de l’ama Guillemeta Mauri.

En Belibasta beneeix el pa i sopen els sis comensals: la Guillemeta i els seus dos fills, els joves Joan i Arnau, i el germà de la Guillemeta, en Pere. Assegut a la dreta d’en Belibasta, que acaba d’arribar de Morella, hi ha el pastor Pere Mauri, que parla:

—Correm el risc de ser denunciats i capturats. Un que ha estat dels nostres vol trair tots els bons cristians…

L’Arnau Batlle-Sicre conté el seu sobresalt. El cor li batega més ràpid, de sobte. Tem haver estat descobert i dissimula el seu torbament. Per això s’esforça que cap gest inconvenient pugui delatar el seu nerviosisme. Ho aconsegueix: és un consumat actor, un hàbil fingidor. I pregunta, serè:

—De qui es tracta, Pere?

—De la Joana, que viu a Beseit. Ens ho ha contat la seva mare, la Mersenda.

—Com està la meva germana Mersenda? —pregunta l’ama Guillemeta.

—Molt espantada. La seva filla l’amenaça cada dia a entregar-la, la insulta…, i fins i tot ha intentat estrangular-la!

—Esbarzer, mala herba —xiuxiueja en Belibasta, suaument. Amb les mans entrellaçades sobre la taula, s’ha posat la caputxa de la capa sobre la coroneta i manté el cap cot.

—Això diuen els inquisidors de nosaltres, que som la mala herba que s’ha d’arrencar i cremar. Però són ells els mals cristians! Són ells i els seus gossos els que volen destruir la bona Església de Déu! —gruny en Pere, el germà de l’ama Guillemeta—. A ells s’ha de arrencar i cremar!

—Proposes cremar la Joana? —pregunta el pastor Pere Mauri, que comparteix nom i cognom amb el seu oncle carnal.

—Tant me fa foc o verí, espasa o precipici: si la Joana amenaça d’entregar-nos, hem de silenciar-la!

—La seva mare ja ho ha intentat amb verí, sense aconseguir-ho —informa el pastor Mauri.

—No hi ha res com el verí, cert…, si no, proposo l’acer o precipitar-la per un penyal. O ella o nosaltres, no tenim elecció! —conclou l’ama Guillemeta.

—Bé, però la Joana és una dona impulsiva i molt forta. Cal pensar-ho bé —apunta el pastor Pere Mauri.

—Hauríem d’intentar-ho almenys dos de nosaltres —suggereix l’Arnau Batlle-Sicre, que vol ser útil.

—T’ofereixes tu mateix, Batlle? —pregunta en Belibasta sense alçar el cap.

I tots miren l’Arnau Batlle-Sicre, d’Acs, criat a Tarascon.

—Som una comunitat. Qualsevol cosa que es decideixi, jo seré el primer a fer-la.

—Que ben parlat, Arnau —diu el pastor en Pere Mauri, que esclafeix a riure, una mica sorneguer. En Mauri, sempre jovial, té el riure fàcil, per greu que sigui la situació.

—Jo m’hi ofereixo —s’aixeca en Joan, fill de la Guillemeta.

—I jo —el segueix l’Arnau, el seu germà—. La Joana és la nostra cosina, ens coneix i no sospitarà res. Som els indicats.

—Recordeu el que ha dit el vostre oncle —adverteix la Guillemeta, la seva mare, un pèl inquieta—: La Joana és tan forta que ella sola podria amb vosaltres dos i després encara vindria per nosaltres.

—El cert és que hauria de ser la seva pròpia mare la que solucionés aquest assumpte: ella va portar la Joana al món i ella l’ha portat fins aquí. Que fiqui ella al forn el que ha pastat! Això seria el més just, no? —reflexiona el pastor Pere Mauri.

—Pere: ho faràs tu! —sentencia en Belibasta, succint i greu, parlant a la taula.

—Proposo segrestar-la, endur-me-la a algun poble llunyà i abandonar-la allà —diu en Mauri.

—Si te l’emportes, val més llançar-la des d’un pont, oncle, o tornarà —diu un dels germans Mauri.

—Monsenyor, si jo matés la Joana…, vós m’absoldríeu del meu pecat? —interromp llavors l’Arnau Batlle-Sicre.

—Sí: en el moment mateix en què matessis la Joana, series perdonat!: no cometries cap pecat —afirma en Belibasta, alçant la cara.

—En aquest cas, se m’acut, amic Pere, que si tu t’acostes a parlar amb la Joana, que et coneix i no sospitarà, jo podré apropar-m’hi per darrere i clavar li una llança —exposa en Batlle-Sicre.

—No és una mort massa arriscada i escandalosa? —qüestiona l’ama Guillemeta—. Valdria més enverinar-la amb realgar, la pols de mina que usen per purgar els ases. És un verí mortal! Si la Mersenda n’hi posa al menjar, podria matar un cavall. La Joana morirà i semblarà una malaltia sobtada.

—Batlle, Pere: encarregueu-vos vosaltres d’aconseguir aquest verí i proporcioneu-lo a la viuda Mersenda —ordena en Belibasta.

—Aleshores, tu i jo pujarem a Beseit, Arnau, si monsenyor no disposa una altra cosa —conclou en Pere Mauri, mirant en Belibasta, que en aquest moment es posa dret i parla:

—Ja he dit el que havia de dir. Jo us beneeixo.

Els creients s’aixequen i s’agenollen davant el senyor Belibasta, que recita una oració i els beneeix a tots, un a un. En Belibasta es retira a dormir a la cambra que li ha disposat l’ama Guillemeta al capdamunt de la casa. Una cambra amb una finestreta que facilitaria la fugida del Perfecte per les teulades, si alguna visita perillosa es presentés a la casa.

L’ama Guillemeta, els seus fills i el seu germà també se’n van a dormir, i queden sols a la taula en Pere Mauri i l’astut Arnau Batlle-Sicre, que pregunta al fidel pastor heretge:

—Si monsenyor té el poder de perdonar-nos el pecat de matar la Joana…, per què, com a Perfecte, no la mata ell amb les seves pròpies mans?

En Batlle-Sicre fa aquesta pregunta deixant-se endur per una curiositat una mica impertinent i, per tant, també un pèl imprudent. Però és una curiositat genuïna: en Batlle-Sicre vol entendre les creences dels heretges, vol aplegar detalls per portar-los a l’inquisidor Jacques Fournier. En Batlle-Sicre està convençut que tota la informació que reuneixi entusiasmarà en Fournier, que d’aquesta manera serà més generós amb ell. I el pastor Pere Mauri respon la seva pregunta:

—Un Perfecte és a la Veritat, i qui és a la Veritat sap prou bé que no ha de matar criatura viva portadora de sang. En canvi, Batlle, vós i jo som encara en el pecat, som encara condemnats en aquest món de matèria, de manera que…

—Que podem matar, i si la fortuna ens acompanya i romanem a prop del Bé, un Perfecte ens consolarà en el moment de morir, i llavors l’ànima s’alliberarà dels pecats d’aquest món i es reunirà amb el Pare Celestial, és això? —completa l’Arnau Batlle-Sicre, per demostrar que està familiaritzat amb les creences dels heretges.

—Així és, Batlle. Un Perfecte no ha de matar. Ni tan sols si l’ataquen. Ni tan sols una gallina. Una gallina és una criatura amb sang, reducte d’una ànima! Més d’un Perfecte va ser detingut a la nostra terra per negar-se a matar una gallina, ja que això provava la seva rectitud i així es delatava davant els seus malvats perseguidors…

En Pere Mauri és conscient que en Belibasta predica aquest ensenyament i vol ser fidel a aquesta norma que van observar els seus majors en la fe, els seus rectes antecessors, però que no la segueix: a en Belibasta no li importa que un dels seus fidels mati, si cal, per protegir la seva integritat com a Perfecte! En Mauri sap que en Belibasta ha aconseguit convèncer-se a ell mateix que, si no és ell qui mata amb les seves mans —encara que un altre ho faci en el seu nom i pel seu designi—, no hi ha cap pecat que recaigui damunt seu.

El pastor Pere Mauri, durant la reunió, ha intentat solucionar el conflicte amb la Joana sense recórrer al crim. Ha proposat emportar-se-la lluny, amb el secret propòsit de convèncer-la perquè no torni mai més… Però la decisió d’en Belibasta ha estat contundent. Cal matar!

En Pere Mauri, que no és Perfecte ni pretén ser-ho, no vol matar. I ara té l’ordre de fer-ho.