XXXVIII

Nova Magdalena

(Morella, tardor del 1320)

—Allí hi ha el vostre tron, monsenyor.

Morella a la vista. Així parla el pastor Pere Mauri. El sol es posa rere la mola Garumba i incendia el firmament a l’oest de la vila de Morella. Les últimes resplendors del crepuscle nimben la mola de Morella com un tron celeste quan en Pere Mauri i en Guillem Belibasta s’acosten a les muralles pel portal de Sant Mateu, nouvinguts de la capital del maestrat de Montesa.

Transiten al costat del safareig públic, en què una dona colpeja amb un pal la tela d’un gipó. Els dos homes pugen pels costeruts carrers morellans cap a la plaça dels Tarrascons. En passar a prop de l’aljama, del carreró dels jueus, un home saluda des d’una cantonada.

—Pere! Podem…?

—Vós…! Sí.

L’home és el mestre dels picapedrers morellans, en Pere del Bon Ull, i proposa conversa a en Pere Mauri. El pastor accedeix i se separa d’en Belibasta.

—Senyor, resolc un assumpte i ens veiem més tard.

—No faltis al sopar, Pere. La Raimona i jo t’hi esperem: hem de parlar, ja ho saps, no te n’oblidis!

En Belibasta veu allunyar-se en Mauri amb el seu imprevist interlocutor, i es dirigeix a casa seva, a la plaça dels Tarrascons.

En Belibasta troba la Raimona a la cuina, com de costum. Manats de fonoll, te de roca, alfàbrega, xicoira, unes cebes, una col, un congre sobre l’obrador… La Raimona es disposa a cuinar aquell bonic congre força gros, comprat en una parada del mercat de Morella.

Els congres, juntament amb daurades, raps, llobarros, llisses i bacallans, han estat peixos a les aigües de Peníscola, a la costa mediterrània. Uns mercaders transporten el peix fins a aquestes altures des del port d’aquesta península fortificada, protegit en gel. De la mateixa manera, altres carros baixen al port de Peníscola les llanes cardades adquirides al mercat de Morella per corresponsals de grans mercaders italians. És un port protegit per les impressionants muralles de Peníscola, ciutadella senyorejada pel colpidor castell dels templers. Des d’aquest feliç port parteixen vaixells cap a Mallorca, cap a Sicília, cap a Gènova… Des de la costa italiana, les llanes de les ovelles del Maestrat i del senyoriu de Morella viatgen per terra fins als telers toscans de Prato i Florència.

La Raimona talla el congre en rodanxes, per bullir-lo en un calderó sobre el foc de la llar, quan en Belibasta entra a la cuina, animós. El vapor de la cocció humiteja l’estança, un vapor perfumat per herbes aromàtiques silvestres que la jove Guillemina ha recollit aquesta tarda als afores de la vila, a prop de l’aqüeducte.

—Com ha anat per Sant Mateu, monsenyor?

—Tot està molt bé per allà, dona. La casa de la Guillemeta és com la plaça del poble, plena de moviment de bons creients. He vist l’Arnau Batlle-Sicre, de Tarascon, que m’ha regalat aquestes belles sabates.

—I en Pere Mauri? No ha tornat d’allà amb tu?

—Sí, hem tornat plegats, i és aquí, a Morella, però s’ha entretingut xerrant amb no sé qui a prop de l’aljama. Ja ens ho explicarà després.

—Vindrà a sopar?

—Sí, vindrà. I d’ell volia parlar-te ara, abans que aparegui.

—Què passa?

—T’has quedat embarassada, Raimona. I, com comprendràs, ningú no ha de saber que he estat jo qui t’ha prenyat. Res no direm a ningú… Ni tan sols al fidel Pere. Recorda-ho!

—Ni a en Pere ni a ningú. Res no direm, monsenyor. I ara permet-me que et faci una pregunta que em crema per dins: què succeirà amb la criatura que porto al meu ventre, senyor?

—La criatura naixerà, Raimona. Amb ella creixerà aquesta comunitat de Morella. I la criarem en l’enteniment del Bé. Serà un bon creient. I qui sap si arribarà a ser un Perfecte o una Perfecta! En qualsevol cas, ens ajudarà en la nostra vellesa.

—Quant s’alegra el meu cor de sentir-te parlar així, monsenyor! Perquè vaig témer el pitjor…

—A què et refereixes, Raimona?

—Monsenyor, t’he sentit predicar tantes vegades contra la carn i el món, contra les criatures nascudes en aquesta terra… Tantes vegades has clamat contra les túniques de carn que empresonen les ànimes divines…

—I és veritat, així és.

—Més d’una vegada he sentit el meu senyor predicar que seria meravellós que no naixés mai més cap criatura en aquest món! Així totes les ànimes quedarien lliures per pujar i reunir-se amb el Pare Celestial sense entrebancs, i aquest món del dimoni resultaria per fi vençut. No és així, bon senyor meu?

—És així. Ho he dit i ho dic.

—Per això he temut aquests dies, monsenyor, que m’exigissis que aquesta criatura nostra no vingués a aquest món, que no naixés… He temut que em demanessis que em prengués ruda o algun altre beuratge abortiu… Jo t’escolto i sé que la veritat parla per la teva boca, monsenyor, i faré tot el que disposis. Però jo vull dir-te una cosa, m’atreviré a dir-te el que sento: sàpigues que desitjo amb tot el meu ésser que aquesta criatura que creix en el meu ventre vingui a aquest món… Ho desitjo tant… Però serà tot segons la teva voluntat, el meu bon senyor…

En Belibasta guarda silenci. La Raimona no és gaire parladora, però ara parla bé. És una bona dona, fidel i atenta, discreta i complidora amb ell i amb la casa. I amb la fe dels bons cristians. I ara s’atreveix a sincerar-se amb ell. En Belibasta pensa que la indocta dona confon el seu ventre amb la seva ànima, però no l’hi té en compte.

—En la nostra llunyana pàtria és probable que aquesta criatura no hagués estat concebuda. Però els diables d’en Geoffroy d’Ablis i d’en Fournier ho han capgirat tot. I ara és diferent: ara és necessari reconstruir el nostre regne de bons creients, que l’enteniment del Bé s’estengui entre els homes. Necessitem nens! O desapareixerem. Morella és la nostra Jerusalem, tu ets la meva Magdalena, jo sóc el Jesucrist d’aquest nou regne, i sé que el Pare Celestial ho veu amb bons ulls.

—Jo, la teva Magdalena?

—Sí. Sé que obro bé perquè així va obrar Jesucrist, que va predicar el bé i l’entesa del Pare Celestial, a la vegada que va engendrar en Maria Magdalena quan es va veure perseguit. I ho va fer així perquè en temps de persecució era la millor manera d’estendre l’enteniment del Bé entre la gent. Com avui.

—Jesucrist va engendrar en Maria Magdalena?

—Sí, i quan els soldats de Roma i els esbirros jueus van perseguir els seus cossos, ell va ascendir vers el Pare, deixant el seu cos material clavat a la fastigosa creu…, però ella va navegar encinta fins a Les-Saintes-Maries-de-la-Mer, a la costa de Marsella…

—I què va passar després?

—T’ho explicaré, però no ara.

—Quan?

—D’aquí a uns quants dies caminarem a la Balma i hi haurà ocasió. Ara està a punt d’arribar en Pere Mauri, i és més urgent un altre assumpte.

—Quin assumpte? T’escolto, monsenyor! Estic contenta de saber que aquesta criatura nostra naixerà i viurà a la nostra comunitat de bons cristians.

—Així serà, Raimona, però…, si saben que he jagut amb tu, em consideraran indigne, s’ensorrarà la meva autoritat com a Perfecte… I la nostra Església es dissoldrà…

En Belibasta no oblida els crits de la Blanca, la germana de la Raimona, quan els va sorprendre al llit fornicant, a Prades.

—Ara s’ha d’evitar qualsevol murmuració. Sóc el Perfecte d’aquesta comunitat, venerat i respectat, i dec i vull continuar sent-ho!

—I què podem fer?

—Et casaràs, Raimona. Et casaràs i tindràs marit. D’aquesta manera, el teu marit (amb tota la comunitat) creurà que és el pare de la criatura que ara creix en el teu ventre.

—Casar-me? Però…, jo estic amb tu. Jo no vull casar-me amb cap altre. Vull estar amb tu i a prop teu.

—I ho estaràs, Raimona. El marit que et donaré a penes cohabitarà amb tu. La nostra vida no canviarà pas gaire. Però gràcies a aquest marit gestaràs i pariràs sense rumors. Serà el pare que necessitem per al nostre fill.

—Així sigui, doncs! I qui és aquest home, monsenyor?

En aquest moment, entra a la cuina el pastor Pere Mauri i saluda en Belibasta amb una genuflexió. El Perfecte mira primer la Raimona, després en Pere, i parla:

—Dona, aquí tens el teu home. Pere, aquí tens la teva dona.