XX

Reencarnació

(Sant Mateu, 1315)

L’ama Guillemeta, a la seva falda, subjecta la gallina per les potes. Li practica un tall al coll amb un ganivet afilat i espera que l’au es dessagni, mentre recull la sang en un gibrell de fang cuit. La Guillemeta feineja a la cuina de casa seva de Sant Mateu. Quan la gallina perd la sang, la introdueix en una olla d’aigua bullint, al foc de la llar. Així estova l’arrel de les plomes i les arrenca amb facilitat.

En Pere Mauri i en Belibasta han portat la gallina viva de casa de la família Cortil. El Perfecte consola l’ànima de l’oncle Pere Cortil, postrat amb febres, malalt des de fa dies. Per assegurar la salvació de la seva ànima, el senyor de Morella oficia la cerimònia del consolament i la família Cortil, alleujada per la salvació de l’ànima del seu estimat familiar, regala la gallina al Perfecte. El pastor Pere Mauri acompanya en Belibasta a casa dels Cortil i de tornada a casa de l’ama Guillemeta.

La dona prepara una gallina a l’olla, amb naps, cebes, porros i herbes aromàtiques del camp: aquesta nit hi haurà un sopar especial. Un sopar de celebració, atès que el Perfecte Belibasta ha arribat des de Morella per passar un parell de dies amb la comunitat de bons cristians de Sant Mateu. La tieta Guillemeta n’ha convocat una dotzena per honrar el senyor de Morella i compartir les seves ensenyances al voltant d’una taula.

La Guillemeta bull unes quantes verdures en una olla a part. A l’hora de sopar, d’aquí se serveix en Belibasta a l’escudella que porta sempre penjada al cinyell, només per als seus àpats. No pot prendre aliment de cap recipient que hagi contingut carn anteriorment! És un Perfecte, i ha d’observar certes normes i conductes: tampoc no poden matar animals amb sang…, a excepció dels rèptils.

—Monsenyor, no mengeu carn, però m’ha dit la meva mare que sí que mengeu peix, i els peixos també tenen sang, jo ho he vist! —li etziba a en Belibasta un dels fills de la Guillemeta a les acaballes del sopar.

—Joan! —el renya la seva mare—. Quina manera és aquesta de parlar a monsenyor?

—No, Guillemeta, està bé. Hi ha coses que els jovenets han de saber. Escolta, Joan: els peixos s’engendren per l’aigua a l’aigua, són fills de l’aigua. Per tant, són purs, atès que no són fills de la fornicació i la reproducció de la carn, sinó fills de l’aigua mateixa. Menjar peixos és com beure aigua.

—No contenen ànima, els peixos?

—No, els peixos, no. Ja sabeu que les ànimes, condemnades a estar en aquest món material, es fiquen en un burro o en el Papa, en un inquisidor o en una gallina, en un senyor o en un pastor, en un gos o en un cavall… Les pobres ànimes caigudes estan condemnades a saltar de cos en cos mentre no les alliberi l’enteniment del Bé!

—Què és el Bé, Monsenyor?

—El Bé consisteix a saber que Déu no ha creat el món material. Que el món material és obra del Dimoni, déu estranger del Gènesi, Satan, senyor de la matèria i la carn. Sabent això, sabent que Déu és el Pare Celestial aliè a aquest món, és possible treure l’ànima d’aquest món i elevar-la al Pare Celestial, salvar-la d’aquest infern! Així, si un home o una dona coneixen el Bé i compleixen amb el ritual del consolament, salvaran l’ànima que porten!

—No hi ha diferència entre home i dona? —pregunta l’altre fill de la Guillemeta.

—Ni entre senyor i vassall, ni entre home i dona: totes les ànimes estan igual de condemnades aquí sota, i totes se salven si coneixen el Bé…, amb un Perfecte a prop!

—I, si no, què?

—Si no, en morir aquesta persona, l’ànima que conté la seva túnica de carn…, vola i es queda per aquí, a la cerca d’un altre cos en què encarnar-se.

—A vegades penso que la meva ànima ha estat abans en un home! —comenta la Guillemeta.

—I jo en el d’una dona, i molt pecadora seria aquesta dona, que no va salvar la seva ànima i està en mi, ha, ha! —riu el pastor Pere Mauri, divertit per la seva ocurrència.

—Llavors, aquest món és l’infern? —pregunta la Guillemeta, sense atendre la broma d’en Pere.

—Fixa’t: en morir, va descendir Jesús a l’infern? No, perquè ja hi era: aquest món ho és! Aquest món és l’infern, el regne de Satan.

En Belibasta està content. Res no li agrada més que instruir els creients, que beguin de les seves paraules. Com ell quan seguia en D’Alayrac… O com entreveia de jove en les reunions de creients a la bodega de la casa del seu pare, a la llunyana Cubieras. Aquest és el seu anhel com a Perfecte: consolidar una comunitat de bons cristians àmplia i cohesionada a la qual pasturar i salvar les ànimes. I resumeix el dogma de la reencarnació, central en la doctrina herètica, amb una paràbola:

—L’ànima d’un cert home, després d’haver abandonat el seu cos, va entrar dins el cos d’un cavall. Aquest cavall va ser propietat d’un senyor durant un temps. Una nit, el senyor perseguia els seus enemics cavalcant per un roquissar. El cavall va enfonsar una de les potes en una esquerda. En treure la pota, va perdre la ferradura entre aquelles dues roques, i allà va quedar oculta. Un temps després, quan aquell cavall va morir, l’ànima va sortir i es va ficar en un cos humà, i aquest home es va convertir en un «bon home». Aquell «bon home» passejava un dia al costat d’un altre bon cristià pel roquissar en què va perdre la ferradura quan era un cavall. Va tenir un record d’aquesta vida passada i va dir al seu company: «Aquí vaig perdre una ferradura quan era cavall!». I va assenyalar el lloc exacte, un forat fosc entre dues penyes. El seu company va ficar-hi la mà…, i va treure’n la ferradura!

La història d’en Belibasta encanta tots els presents, que l’aplaudeixen amb alegria i rialles i sorpresa. Tots es pregunten on va ser la seva ànima abans de reposar transitòriament en el seu cos. I tots es repeteixen que, abans de morir, intentaran redimir-la d’aquest baix món i tornar-la al Pare Celestial.

En Belibasta sí que té clara la filiació de la seva ànima: la de Jesucrist. En Belibasta no alberga cap dubte que ell és el Fill de Déu. Ara torna a la seva casa de Morella. Quan mori, sap que anirà al Cel.