VI

Consolament de repetició

(Alt Arieja, 1307)

En Belibasta aprèn la doctrina al costat del Perfecte Felip d’Alayrac. Entén que només una bona mort, és a dir, una mort assistida per un Perfecte, pot salvar l’ànima. Només una bona fi permet l’ànima volar fins a Déu, reunir-se finalment amb ell, salvar-se per sempre! Tenir a prop un Perfecte com en Felip d’Alayrac n’és una garantia.

—Que tinguis una bona fi! —beneeixen els Perfectes als creients amb què es topen, una benedicció que condensa els millors desitjos per a tot home i tota dona entenedors del Bé.

Aquesta cerimònia de salutació i reverència al Perfecte es diu «mellorer». El bon creient s’agenolla tres vegades davant el Perfecte, que li posa el palmell de la mà al front, el besa i el beneeix: «Que tinguis una bona fi». I una bona fi necessita un Perfecte. Perquè només un Perfecte pot impartir el consolament, el ritual que evita a l’ànima del difunt córrer a un altre ventre de femella prenyada per ocupar el cos d’una altra criatura a punt de néixer, sigui una ovella, un gos, un cavall, un home o una dona.

Només el consolament allibera i salva l’ànima. Sense consolament, l’ànima es condemna a seguir aquí, atrapada en la immundícia del món, en aquest infern del Maligne, en aquest regne de Llucifer, allunyada del Pare.

En Belibasta acompanya en D’Alayrac i presencia molts consolaments. Veu salvar l’ànima de la senyora Guillemeta Belot, vella de Montelhó. I de l’adolescent Guilhabert de Tarascon. I de la jove Esclarmonda Clergue, d’Acs. I del patriarca Escauniers, també de Montelhó, del cadàver del qual tallaran les dones de la família flocs de cabells i resquills d’ungles: aquestes restes quedaran dins la casa, enterrades sota el terra o emparedades rere una taula, tot perquè la bona fortuna no abandoni la casa familiar amb la desaparició del patriarca!

Moribunda, la jove Esclarmonda Clergue jeu en un llit al costat de la foganha, el foc de la llar de la casa d’Acs, a la cuina (l’habitual durant els mesos freds). Si no hi ha foc encès, la llum d’una espelma trenca la penombra de l’estança, però ara està encès i escalfa força. En D’Alayrac col·loca el seu llibre d’oracions personal sota el cap o sobre el pit de la malalta, així:

—Tu perdona tots els que t’hagin ofès, que jo m’ocupo de remetre els teus pecats a la part divina en què tinc poder! —indica en Felip d’Alayrac a la moribunda Esclarmonda.

I s’inclina sobre la seva cara i mussita certes oracions sempre inaudibles per als testimonis presents, xiuxiuejos que són bàlsam per a l’ànima de l’agonitzant. I el Perfecte imposa les mans sobre la seva cara, el seu coll, el seu pit. No arriba a palpar…, però potser és per aquest gest sobre el coll pel que ha corregut la maledicència que el Perfecte estrangula el malalt per precipitar pietosament la seva fi…

En Belibasta sap que aquesta intervenció del Perfecte aconsegueix que la seva ànima voli cap a Déu, salvada per sempre…, tret que mengi alguna cosa. En aquest cas, el consolament perd la seva eficàcia, no serveix de res.

La cerimònia del consolament és sempre una aposta perillosa per a la família del moribund: pot ser delatada per algun veí! I, després de la delació, ser detinguts els seus membres, interrogats per l’inquisidor, castigats amb la demolició de la casa i l’expropiació i venda de tots els béns mobles, terres i animals. Sol·licitar un consolament, doncs, pot suposar quedar-se al miserable carrer. Però tot risc és poc si finalment se salva una ànima!

El ritual només és vàlid si el consolat deixa d’ingerir aliment sòlid a partir d’aquest ritual. És l’endura, un últim dejuni salvífic! En l’endura només es pot beure aigua. No s’ha de menjar (ni tocar pell de dona). Però la jove moribunda Esclarmonda Clergue es refà, demana alguna cosa per menjar. La seva mare, plorosa, no aconsegueix resistir-s’hi i li acosta als llavis un brou calent de cansalada: infringeix l’endura!

—Mare, mare! Què fas? Actues contra els interessos de l’ànima de l’Esclarmonda! —es lamenta i entristeix el germà de l’Esclarmonda.

Però la jove malalta xarrupa el caldo i sembla que torna a la vida. Com s’alegra la seva mare! No obstant això, la jove recau l’endemà, llangueix, agonitza. La mare se sent culpable d’haver condemnat l’ànima de la seva filla…, i corre a buscar una altra vegada el Perfecte D’Alayrac. Li prega que salvi l’ànima de la seva filla definitivament. I en D’Alayrac hi accedeix i oficia altre cop el consolament. L’Esclarmonda no demanarà gens de menjar aquesta vegada. I morirà dos dies després, ningú no sap si de pura debilitat o per la convicció de la seva fe.

La família agraeix els sants serveis d’en D’Alayrac amb una petita gerra d’oli i uns vellons de llana.

En sortir de casa de la mare de l’Esclarmonda, en Belibasta i en D’Alayrac decideixen passar la nit a casa d’un altre creient a Acs dels Tèrmes, anomenat Pere Vital, arrier de fruites i hortalisses. L’arrier els rep i es descobreix, diposita a terra el barret i s’agenolla davant seu:

—Bons cristians, pregueu a Déu per la nostra bona fi! —saluda.

En Belibasta es congratula que el muler, de genolls, el prengui a ell també per un Perfecte.

—Que Déu et condueixi a una bona fi! —respon en D’Alayrac, i en Belibasta se sorprèn pronunciant aquestes mateixes paraules alhora que el Perfecte.

En Pere s’aixeca i besa en D’Alayrac a les espatlles, i després en Belibasta. És el ritual del mellorer, salutació i reconeixement entre creients i Perfectes.

Sopen i pernocten a la humil casa del muler Vital. Hi ha preparada una màrfega a la cuina. Després d’una sobretaula de conversa herètica amb en Vital, en D’Alayrac i en Belibasta es desposseeixen de caputxes, mantells i túniques i comparteixen llit, després de les preceptives oracions.

En Belibasta apaga la flama de l’espelma pinçant-la amb els dits. És un petit gest que li agrada, un mínim domini sobre el foc, sense tan sols pensar que és el foc purificador que l’autoritat li té designat. En la foscor, en Belibasta reflexiona sobre la seva existència passada i present, sobre la seva errant vida actual.

No té encara consciència de fins a quin punt tots els amarratges amb la seva vida anterior han quedat retrinxats per sempre, irremeiablement. Però ho sabrà ben aviat.