PARADÍS

Figures dipositades, assegurança d’ordre o els sostens

de cossos molt humans de tot aquest paisatge. Em circumscric

a aquest rectangle de mida reduïda però profund, un món

amb tots els elements que dignifiquen la idea que tenim

del que ha de ser aquest món, autèntic i habitable. El gos,

absent del primer pla però present com una taca d’escalfor,

en llunyàries sostingudes entre cases, poblades de turons.

L’arbre proper que abaixa els fruits cap a aquest home

en samarreta i braços forts de comunista que aixeca el braç

i estira encara més les seves branques. O el que llegeix,

vençut per l’ombra del migdia, amb una dona de genolls

al seu costat i un nen penjat d’alguna part no eixuta del seu cos

com una bola de nadal amb ulls o un mòbil astronòmic aturat.

Ho miro i no m’hi trobo. La platja sembla un llac massa tranquil,

amb espigons que el desmenteixen i trossos de banyista

encara amb banyador, el de la culotte vermella o aquell que pinta

perquè la mar, la seva presa d’aigua massissa i impensable,

obliga a actuacions. Ara he perdut els fills en taques de claror

blanquíssimes que es mouen com gènesis d’embrions en aquest cel.

Però no hi ha esglai possible capaç de travessar-me l’horitzó,

capaç de fer morir a la bestreta la mare de cotó que m’ha florit a dins.

Sóc jo qui escampa els minerals apocalíptics que acabaran,

sense l’anunci de cap àngel, amb tot aquest palau de placidesa.

Sóc jo, la dona rosa de la cara llisa que travessa els altiplans

amb un cigar encès, sempre endavant, cap als lleons.

Darrere meu, figures negres s’agafen de les mans, unides en misteris infantils

que adoren com infants. Un arbre boig, dreçat com un gran rombe,

carrega el pes de tanta inconsistència en una sola fulla de passió.

És l’oblidat, el centre d’aquest miratge, pervertit fins a assolir un extrem.

En ell passo la corda que ens pot anivellar. Al capdavall, som dos bessons.