L’ENTORN DEL CRÒTAL

Caragolat com un malalt, allò que temo rau

al fons d’algun forat del meu cos foradat. Sóc això,

fosca insondable de cubell, fredor porosa com osseres,

fragments de pedra en dunes toves, alçades sota mar.

Reposo en talls de fusta, en un seu horror de dits, crispat,

les ungles amb diademes idèntiques i primes, talls de fetge,

constants invocacions d’infància. Aquest és l’àmbit.

Ballo la llum del cròtal, sonall de plàstic possiblement xinès,

dosis de plom caient com meteorits mortals aquesta mitjanit

encara fresca i palpitant, amb llenques de bacó taronges i violetes

torrades lentament damunt el cel. Sé témer allò que més m’atrau.

Els somnis alienants denoten un tresor on cada monstre

concreta el seu amor en un desig reconcentrat en el vermell.

Els rostres afuats de les monedes regalimen ara com gotes

al llarg dels avantbraços, on ni tan sols un pèl finíssim però dens,

bell suplement, atura els cascos de gelor que avancen per l’estepa.

Pols! Pols! Desert que t’exhaureixes en terços de paletes

i el rostre molt més ample, la banda plena de llunes o de cactus.

Quina és la vida que s’ajaça en aquest regust alcohòlic, despullada?

ratlles de pols blanquíssima, esnifades com promeses, emparen el coiot.

O és que potser pensàveu que a l’espatlla, tatuat, hi duia un llop?