SÒCOL

M’he fet passar el corró en una base granítica on el vent

ha rastellat el sac de pols: el seu jardí privat i japonès.

Ara mateix excedeixo els mínims de qualsevol companyia aeronàutica

o cos de protecció civil. Sóc i la sé molt llarga i, tovíssima,

m’acarono i sembla que pugui tancar-me en esferes arendtianes

més inclusives, encara. Ja no sóc jo qui pensa i diu i raona i s’acciona,

ara sóc l’ase refotut de tots els cops, no se m’escapa res,

el meu cos és tot un blau que es matisa en fondàries diferents.

Hi ha vida vegetal que sosté la vida animal que em circula i plana,

com una fuita capriciosa de gasoil, per sota de la pell.

L’amor és el vaixell d’algun Cousteau que arriba, m’enregistra i marxa.

Ho sento, ho sento tot. Especialista en sabates, en general,

i punteres en particular, la meva nova llar emmarca metres

circumscrits a la potència quadrada. Que n’és, de trist, el límit del concepte,

l’espai es mereix un ull on la llum pugui incidir i deixar-se córrer,

és un infant de mans obertes amb els genolls plegats a terra.

Algú dispara la pistola de cartró que fa sortir els bisons. El paviment trontolla.

M’he fixat en els insectes, són un públic pacient i compromès.

Amago sardinetes, formigues atabalades i éssers anònims però comuns

com rostres deformats per força a les finestres. Sóc qualsevol cosa

menys pura, i això que hi ha un raspall de dents dedicat especialment a mi,

a la meva superfície convexa. Però el temps, perdut a si mateix, irromp

constantment en aquesta tertúlia. Ja no puc més, ara porten cadires

de sales adjacents, potes molt fines que no hauria dit mai com en són,

de tendres i lascives. De sobte, el món em sembla un lloc estret

i poc adient per entendre o compartir-hi coses. La joia és l’angle recte

per on s’estimba un àngel que interpreta la seva falsa mort, la llibertària.

A sota, res, un res dels que a mi m’agraden, amb l’estètica zen del Colorado.

Així puc ser feliç. Conservo mans per tornar a amassar-me i ser la bola

que rodola, satisfeta, amb el seu tant per cent d’humitat i ganes de créixer.

Podríeu passar amb la brotxa de la pintura negra? Sí? Es tendeix a jutjar

només la part superior de la imatge, esbiaixada d’esquerra a dreta, és cert,

però això no ens ocasiona molèsties. Ara tinc un buit lingüístic,

al meu davant, en plena crisi d’ansietat. En perfaig un cos, delimitat

odiosament per pauses i paraules. Després en faig un altre, i encara un altre.

No suporto les costelles, ni els trossos de tendrum que se’n desprenen,

ni tinc cap interès per la botànica —menteixo. Però aquest moment

ha de ser així i prou. Passada pel sedàs tan sols una vegada,

aquelles parts de mi que no es coneixen se sostenen mútuament

un segon més, només un segon més abans de caure.