TERMODINÀMICA

L’esclat és de nit, la carn, aquesta pedra que el fred ha comprimit,

aquest cervell en hora de repòs. La vida es concep basant-se en morts diürnes

que esperen boques sota cuines infernals. Inclosa en el cicle més estret,

adopto formes on el que amaga el cos pateix encara més. Sense embut,

com el dia dels valents, com la mà amb la gerra de llet i el gotet del bebè,

com davantals intactes i roba fosca des de dilluns, així m’encaro al dubte

i em passo el tel de l’aigua d’un miratge pel damunt. Sóc o no hi sóc?

La gràcia del cristià es concreta en l’espera o en l’absència del perquè?

La rosa és de Hildegard a Heidegger, i segueix sent. Ara flairo amb el nas

arremangat de rata el meu canell: roses i flors de gessamí i beines de vainilla

i mesc d’origen vegetal, com si amb això ja n’hi hagués prou per salvar

la meva essència. Camions plens de bestiar travessen les branques

d’aquest arbre baix, ornamentats i lents com núvies tailandeses.

Hi ha dos ocells comuns que baden boca, suposo que m’expressen,

que en el seu cos petit hi deu haver prou lloc per enquibir-hi algú com jo

sense malmetre’n la preuada brúixola. Quan era nena em vaig deixar portar

de tal manera que ara ja no sé encaminar-me. Alguna cosa em deu empènyer,

alguna cosa bona i decidida, com ara el tros d’un astre o aquella flor

d’on diuen que vaig néixer. No em sorprendreu fent peses, tinc tot el joc

a dins, amb les tendes i palmeres i animals avesats a regalar la seva llet.

Aquí la sorra flueix amb més rapidesa que l’aigua i amara, fins i tot,

les càries de les dents, ens fluorifica. Escriure no havia estat mai tant un desencert

com ara, però hi ha una espècie de peix que camina i que, en fer-ho, ens justifica.

Si plou, al cap de quatre nits recollirem el sant sopar i els nens se’ns uniran,

això ens farà semblar quasi humans. Entro les eugues a la tenda

abans d’anar a dormir, com el xeic boig, i a totes els mostro les paraules

que em creixen al palmell. A fora sé que tot. Que tot.

Encara que m’estimi les lloses i les cases centenàries, la molsa sempre apareix

amb el seu cant de granota, desert subterrani que pugna i amenaça

l’ordre establert de cafeteres i vieneses. Occidental com el formatge,

la meva primera casa es forada i es podreix mentre la lluna,

emancipada del sistema, cada vegada és més menuda i sembla que m’adopti

com a vareta on inserir la seva llum, la seva fletxa.