COLLAR

No hi ha cap document de cultura
Que no ho sigui, alhora, de barbàrie.

WALTER BENJAMIN

M’han reduït al meu ullal. Duc l’estotget de crític d’art

caragolat com un cigar on, pestilent, la mama del meu cap

amaga llimes i microbisturís d’acer. Però dissimulo,

deixo les claus i el cinturó, amb la sivella enorme de rodeo,

caure al calaix de plàstic, i avanço un pas. I encara un altre.

He travessat la porta que hi ha al cel, o l’arc de triomf,

impressionant, que algú ha manat cobrir de flors,

algú, potser l’infant febrós que juga amb aquests tancs

i és tant de veritat que ha rebutjat el pobre soldadet de plom.

L’instint fa prevaler certa bellesa, tant en l’amor com en la guerra

com en aquell àmbit incert i buit on floten els discursos.

Les dents esgrogueïdes dels filòsofs, obertes com petxines,

inflamen amb orgull el seu nervi tovíssim. Que no ho veieu?

Ens l’ofereixen. Això m’ha generat un nou sentit, total i culminant,

un fruit de pensament, la concreció d’un ésser-en-el-temps

que diposito a mans de versos i desficis com aquests,

mentre l’orella gira i gira sobre ella mateixa, es posiciona.

Rastres de llum glaçats com ganivets ara em traeixen.

Les grans celebracions, els grans descobriments i un ordre intern

i molt concret de mots capaç de dur la vida al món,

aquestes són les lligadures de l’esclau, el bé imposat

que perpetuarà la imatge, sagrada gairebé, de la cacera.

Hi ha una classe de barbàrie, com el corc de la patata,

que no sabria dir d’on ha vingut. Ens creix de dins.