FIRA

Em sosté, aquesta degeneració. El molinet. El cotó de sucre.

Pomes llampants inassequibles com cotxes de bombers,

cossos mundials decapitats o pits vermells, tan desitjables.

Duc a la mà la fitxa groga, que estrenyo com la vida concentrada

en animals petits de gàbia, aquella que depèn de crueltats

encara no del tot ben gestionades. Aixeco els ulls.

Aus perifèriques em mostren les zones de pietat més vulnerables,

globus alliberats en aquest cel que l’home gras dels cavallets castiga

amb la maldat letal que el seu cos fosc i els seus ulls vius projecten.

M’horroritza, aquesta gran papada on creixen males herbes,

aquest món absolut i digestiu que gronxa com un fill, la seva tomba.

Hi ha molts infants com jo, vestits com jo de blanc i negre.

En realitat, no són infants, sinó un oblit darrere un altre.

La negació. Ni tan sols la voluntat, lleugera com panteres.