SUBSTRAT

Tinc una arrel subterrània, el meu cordó particular.

Sens dubte, em deu unir a alguna cosa sana.

Éssers minúsculs feinegen per sota de les fulles,

recreen el seu món apel·latiu, pura deixalla.

Són tan desmesuradament petits

que se’ls permeten altres menes d’existència,

cistelles d’ignorància amb llaços blaus o roses,

objectes importants, les seves falses mares.

Tibo l’arrel, aquesta mànega, transvasament de ferro

encara bategant, reserva de diòxid inestable.

Aquesta dependència em porta a interrogar-me,

m’hi obliga a cops de puny interiors,

discrets però fatals encara més que càncers.

Incommovible, tanmateix, el meu cap treu barrets

de noves fluorescències. Aquesta sí que sóc

purament jo, matèria perillosa que no podeu tocar.

Però alguns verins, raons de cossos, es mantenen.

Pacients com agonies anticipen el moment

de màxima vitalitat que precedeix

aquell moment de màxima nuesa.