JARDINS JOHN LENNON

El camí m’absorbeix amb la seva falsedat de platja. És ell

qui m’ha citat i m’incorpora, tros desplaçat de bosc obert

amb precisió neural. Els llums petits apleguen mons, dissimulats

per plantes com persones, coses dignes amb certa olor d’espígol.

M’hi endinso, figura asexuada, avui. Cap interès pels pits d’hivern

d’aquesta noia que declara el seu amor al sol deixant-se reduir

en un triangle lluminós inviolable. Les plantes em sotgen

amb paciència animal i baden les cues, ventalls preliminars

marcats per uns i zeros. Són els missatges encriptats d’aquest refugi,

el Braille nutritiu que aporta pols damunt la pols i em defineix.

Sóc el llast, la sola que separa el peu del món. Aïllo com un govern

totalitari i estimo amb el mateix concepte pervertit d’amor.

És el meu torn. Les lloses mig obliguen a xarranques d’adult.

Som divertits quan no sabem del cert si l’herba estén la seva prohibició

als amos dels seus gossos i reclamem el nostre dret a retornar-li

aquesta mica de tendresa, l’excedent de nits i nits de vetlla o de sexe.

Com el pigall, m’he atabalat de tant anar i tornar, d’assegurar-me en cercles

els blocs constituents de vida. La veu em pesa, tant la meva

com aquesta de més gran, la bondadosa que em mana, circumscrita

al seu entorn ben limitat, el llac de dos pams d’aigua tan segur

com respectar els horaris, tan insensible. El terreny es rebaixa

en el que sembla una síndrome maniacodepressiva, independent

del seu disseny superb de paisatgista. Ara ha canviat la seva fesomia,

buidant cubells de sorra com a símbol dels minuts, brevíssims i brillants,

que instauren principats de mansuetud on submergir la pell.

No hi ha ningú que plori la placenta que mor en cada naixement.

Hi ha massa intensitat en aquell punt, magnífic, de claror

on es concreta un cos, compacte encara com un mot, i crida un nom.