EMBOSCADA

És la vida, aquesta dona que ens atraca

i ens obliga a preferir-la?

Els cavalls, com nosaltres, calciguen el fang

amb potes nervioses.

El silenci s’estira i es tensa com plàstic,

podríem estendre-hi la bugada

o fins i tot penjar-hi un cadàver.

Però som nosaltres, els dibuixos animats

que per una gràcia incomprensible ens movem

i decidim que no som marionetes.

El seu rostre, en canvi, són uns ulls

on es podria generar una altra mena d’art

i dir-se successor de formes més abstractes.

Ni cap mirall ni cap amor.

La qüestió podria resoldre-la un infant:

la bossa o la vida?