33. MIQUEL MARTÍ I POL: «L’ELIONOR», DE LA FÀBRICA (1972)

Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 1929-2003) va arribar a ser en vida un dels poetes catalans més populars i llegits. De família obrera, als catorze anys va començar a treballar a la fàbrica tèxtil on ja treballava la seva mare. Als dinou anys va patir una tuberculosi que el va obligar a fer repòs un any sencer, durant el qual va llegir molt i va començar a escriure. El 1953 es va donar a conèixer en guanyar el premi Óssa Menor amb Paraules al vent, però el títol més característic dels seus primers llibres de poesia és La fàbrica, del 1972. El 1970 li van diagnosticar una esclerosi múltiple, i tres anys després va deixar per invalidesa la feina a la fàbrica on havia treballat sempre. La seva producció poètica és molt extensa. Alguns dels seus altres títols són Vint-i-set poemes en tres temps (1972), Quadern de vacances (1976), Crònica de demà (1977), Estimada Marta (1978), Les clares paraules (1980), Andorra: postals i altres poemes (1984) o Suite de Parlavà (1991). Tot i la seva invalidesa, va dur una vida cultural molt activa, i es va mantenir sempre proper als seus lectors. També va publicar nombroses traduccions, molt especialment d’autors francesos.

La poesia de Miquel Martí i Pol és realista i reflexiva. A partir de l’aparició de la malaltia, la seva obra agafa un caire més intimista i la presència de la mort hi és una constant. Tot i això es tracta d’una poesia en el fons molt vitalista i sensual. La veu poètica troba en l’amor, en la relació amb els altres i en la poesia mateixa una justificació suficient de l’existència, encara que sigui en circumstàncies doloroses.

En el poema següent es presenta la decepció vital d’una noia humil que du una vida senzilla i convencional, seguint el patró de comportament estàndard de la societat on viu, en plena època franquista: comença a treballar a la fàbrica als catorze anys, s’entristeix, es casa i té fills. La filla gran repeteix la seva trajectòria vital. El text pretén transmetre al lector la sensació de viure en un món tancat i gris, fet de rutina i obediència, per tal de despertar en ell la consciència crítica que hauria de promoure la lluita pel canvi de les condicions socials i polítiques que fan possible la perpetuació de la vida de la pobra Elionor.

L’ELIONOR

L’Elionor tenia

catorze anys i tres hores

quan va posar-se a treballar.

Aquestes coses queden

enregistrades a la sang per sempre.

Duia trenes encara

i deia: «sí, senyor» i «bones tardes».

La gent se l’estimava,

l’Elionor, tan tendra,

i ella cantava mentre

feia córrer l’escombra.

Els anys, però, a dins la fàbrica

es dilueixen en l’opaca

grisor de les finestres,

i al cap de poc l’Elionor no hauria

pas sabut dir d’on li venien

les ganes de plorar

ni aquella irreprimible

sensació de solitud.

Les dones deien que el que li passava

era que es feia gran i aquells mals

es curaven casant-se i tenint criatures.

L’Elionor, d’acord amb la molt sàvia

predicció de les dones,

va créixer, es va casar i va tenir fills.

El gran, que era una noia,

feia tot just tres hores

que havia complert els catorze anys

quan va posar-se a treballar.

Encara duia trenes

i deia: «sí, senyor» i «bones tardes».

Amb un estil reflexiu i aparentment prosaic, la veu poètica narra com l’Elionor, amb només catorze anys, comença a treballar en una fàbrica i passa molt ràpidament de ser una nena alegre a ser una dona trista i alienada, com les dones més grans que han viscut les mateixes experiències que ella, i com la seva pròpia filla uns anys després. Formalment, el poema està construït sobre una combinació irregular d’hexasíl·labs, octosíl·labs i decasíl·labs —més un alexandrí, que transcriu la «molt sàvia» sentència de les dones: «es curaven casant-se i tenint criatures». Aquesta base mètrica afegeix al component narratiu la força expressiva necessària per construir el poema.

Però el text té, com a poema, un problema notable: encara que el propòsit de denúncia política de la situació descrita és molt encomiable, la veu poètica assumeix ella sola tota l’anàlisi crítica i, en canvi, no es presenta cap transformació, ni cap aprofundiment, en la consciència de l’Elionor, ni es planteja cap ambigüitat que el lector hagi de resoldre. La protagonista és una víctima que inspira compassió i del lector no s’espera més que l’assentiment al pla implícit de revolta contra la injustícia. Aquest plantejament discursiu és més propi d’un sermó o d’un discurs didàctic que no pas d’un poema. En un text més complex, interessant (o divertit), el lector hauria tingut un paper més actiu i s’hauria vist obligat a problematitzar la seva resposta davant les circumstàncies plantejades.

Fins i tot es podria dir que el poema planteja un tipus de problema moral no previst pel text. El fet que, per denunciar la situació d’opressió i d’alienació de la noia, el jo poètic li negui tot tipus de protagonisme i es mostri sarcàstic amb «les dones» que l’envolten col·loca la veu del text —i obliga a col·locar-s’hi també al lector— en una posició de superioritat intel·lectual i moral que no sembla del tot encomiable des d’un punt de vista ètic. En tot cas, fa molt difícil que el lector se senti representat o qüestionat per la protagonista del text. Que l’autor, en la seva vida real, hagués treballat també de jove en una fàbrica, com ho havia fet la seva mare, no modifica el que transmet el poema.

ACTIVITATS

1. A la web http://www.musicadepoetes.cat/ hi ha setze poemes de l’autor musicats. Escolta’ls i tria la versió que t’hagi agradat més. Comenta el poema triat.

2. Explica quina és l’evolució de la poesia de Miquel Martí i Pol segons Pere Farrés a http://lletra.uoc.edu/ca/autor/miquel-marti-i-pol/detall.

3. A banda dels hexasíl·labs, octosíl·labs, decasíl·labs i l’alexandrí, hi ha dos versos que no s’ajusten fàcilment a aquests patrons mètrics. Quins versos són? Quines «llicències» caldria aplicar-los perquè s’ajustessin a un dels tipus de vers esmentats?

4. Prova de canviar el personatge femení per un de masculí i observa quins altres canvis hauries de fer, i si el sentit del conjunt varia gaire.