11. JACINT VERDAGUER: «VORA LA MAR», DE FLORS DEL CALVARI (1896)

Jacint Verdaguer (1845-1902) va néixer a Folgueroles, en una família modesta. Va estudiar al seminari de Vic, i per pagar-se els estudis va fer de mosso i de preceptor. Als divuit anys ja havia escrit una quantitat considerable de poemes, i als vint va tenir el primer èxit literari important, als Jocs Florals de Barcelona. Als vint-i-cinc s’ordena sacerdot i és destinat a un poblet dels Pirineus, però cau malalt. Per canviar d’aires, del 1874 al 1876, treballa per a la Companyia Transatlàntica com a capellà de vaixell. Allà recupera la salut i acaba d’escriure L’Atlàntida, que guanya els Jocs Florals de Barcelona el 1877 i té immediatament una gran repercussió. Verdaguer dedica l’obra al propietari de la Companyia, Antoni López, marquès de Comillas, que el contracta com a capellà i almoiner a la seva residència familiar. Durant deu anys, instal·lat al palau Moja, a les Rambles de Barcelona, viu els moments més confortables de la seva existència. Entre altres obres, el 1879 publica el primer recull de poesia religiosa, Idil·lis i cants místics, i el 1886 Canigó, la seva altra gran obra èpica, el mateix any que el bisbe Josep Morgades li imposa una corona de llorer i el proclama «poeta de Catalunya» en la cerimònia d’inici de les obres de restauració del monestir de Ripoll.

Però també en aquest mateix 1886 viatja a Palestina i Egipte i, a partir d’aquesta experiència —que recull el 1888 al Dietari d’un pelegrí a Terra Santa—, la seva vida i la seva obra comencen a donar un tomb molt significatiu. Considera que la seva existència fins llavors no ha estat prou digna d’un bon cristià, i es torna cada cop més devot, més ascètic i més místic. A part dels dejunis i les penitències, el seu neguit visionari el fa sentir molt atret per la pràctica dels exorcismes. Alhora, es torna més sensible a la misèria dels pobres de la gran ciutat. Com a almoiner del marquès de Comillas tendeix a distribuir més ajudes de les que el marquès troba recomanables.

L’any 1893 el marquès de Comillas, el bisbe de Barcelona i el de Vic, de qui depenia Verdaguer, es posen d’acord per allunyar-lo de la capital. Sota l’aparença d’una cura de repòs al santuari de la Gleva, el marquès, de fet, l’ha destituït, el bisbe de Barcelona l’ha expulsat de la seva jurisdicció i, al santuari, realment, hi ha estat confinat. Primer hi segueix escrivint, però quan s’adona del que ha passat fuig de la Gleva i torna a Barcelona. Sense lloc on anar, s’instal·la a casa de la família Duran, composta per mare i filla, a qui havia conegut en els cenacles més o menys espiritistes. El tribunal eclesiàstic de Vic el condemna per desobediència i li retira tant les llicències eclesiàstiques com els drets d’autor. Es queda, doncs, sense cap mena d’ingressos. Verdaguer publica llavors al diari un seguit d’articles sota el títol En defensa pròpia. Un sacerdot calumniat, que originen un gran debat, i el 1896 un dels seus millors llibres poètics, Flors del calvari. Llibre de consols.

L’any 1898 se li permet altre cop exercir de capellà. La seva activitat literària no disminueix, però la seva salut és precària, fins que el 10 de juny de 1902 mor a Vil·la Joana, a Vallvidrera, on ha passat els dos últims mesos de la seva vida. La capella ardent al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona i l’enterrament van congregar grans multituds.

Les dues obres més ambicioses de Verdaguer són els poemes èpics L’Atlàntida i Canigó. Són dues obres extraordinàries, però també són dues obres anacròniques, ja en el moment de la publicació, si ens fixem en el context literari europeu. Passa el mateix amb bona part de la poesia lírica de Verdaguer, d’una religiositat mística i franciscana que connecta amb moltes dificultats amb el públic lector contemporani. Segurament és a Flors del calvari, el llibre més angoixat de Verdaguer, on els lectors podran descobrir-lo i se sentiran encoratjats a la lectura de les seves obres èpiques.

Les dificultats que presenta la poesia de Verdaguer perquè sigui coneguda i llegida en l’actualitat no depenen tant de la seva qualitat inqüestionable sinó del tipus d’obra que escriu, el moment en què ho fa i la mena de persona que era. Fins i tot el seu èxit passat ha acabat sent un obstacle per a la seva lectura present. Qualsevol de les grans literatures europees tenen a començaments del segle XIX el seu gran poeta romàntic, visionari, excessiu, de biografia més o menys exaltada, i, uns anys després, cap a finals de segle, el seu poeta simbolista, o decadent, d’obra angoixada i preciosista a la vegada, i de biografia tèrbola, la pròpia d’un poeta «maleït». Jacint Verdaguer es troba, sense proposar-s’ho, fent els dos papers alhora: és el romàntic grandiloqüent de L’Atlàntida i, després, el poeta maleït de Flors del calvari. Però tant en un cas com en l’altre segueix sent un capellà. Certament, el fet de ser capellà no és cap obstacle per tenir una biografia «literària», d’acord amb el que s’esperaria d’un autor del Romanticisme, i Jacint Verdaguer la té. Però, amb tot, el fet de ser capellà, i encara més, el fet d’utilitzar de forma sistemàtica la simbologia de procedència religiosa, per originals que siguin els seus plantejaments, no pot deixar de donar una aparença de poca modernitat al lector que s’hi aproxima per primer cop.

VORA LA MAR

Al cim d’un promontori que domina

les ones de la mar,

quan l’astre rei cap a ponent declina

me’n pujo a meditar.

Amb la claror d’aqueixa llàntia encesa

contemplo mon no-res;

contemplo el mar i el cel, i llur grandesa

m’aixafa com un pes.

Eixes ones, mirall de les estrelles,

me guarden tants records,

que em plau reveure tot sovint en elles

mos somnis que són morts.

Aixequí tants castells en eixes ribes

que m’ha aterrat lo vent,

amb ses torres i cúpules altives

d’evori, d’or i argent:

poemes, ai!, que foren una estona

joguina d’infantons,

petxines que un instant surten de l’ona

per retornar al fons:

vaixells que amb veles i aparell s’ensorren

en un matí de maig,

illetes d’or que naixen i s’esborren

del sol al primer raig:

idees que m’acurcen l’existència

duent-se’n ma escalfor,

com rufagada que s’endú amb l’essència

l’emmusteïda flor.

A la vida o al cor quelcom li prenen

les ones que se’n van;

si no tinc res, les ones que ara vénen,

dieu-me ¿què voldran?

Amb les del mar o amb les del temps un dia

tinc de rodar al fons;

¿per què, per què, enganyosa poesia,

m’ensenyes de fer mons?

Per què escriure més versos en l’arena?

Platja del mar dels cels,

¿quan serà que en ta pàgina serena

los escriuré amb estels?

La lectura de «Vora la mar» exigeix al lector que actualitzi una sèrie de símbols transcendentals propis del Romanticisme que, si a l’època que escriu Verdaguer ja s’havien convertit per tot Europa en un seguit de llocs comuns que tendien a perdre bona part de la seva capacitat suggeridora per acabar convertint-se en tòpics rutinaris, en l’actualitat són restes fossilitzades d’una forma d’entendre la vida i la funció de la poesia que, paradoxalment, i per estranyes que realment puguin arribar a ser, no desperten la més mínima curiositat. En gran manera, el Romanticisme va morir d’èxit. I el Romanticisme d’imatgeria religiosa encara més, no només a causa del canvi dels paradigmes estètics sinó també per la reacció de la crítica més institucional i conservadora, que en el cas de Verdaguer va aconseguir ben aviat domesticar la recepció de la seva obra a canvi de fer entrar el nom del poeta al nomenclàtor dels carrers de tots els pobles i ciutats del país. El fet inqüestionable és que té ben poc a veure l’interès que a priori pot tenir Verdaguer al costat, posem pel cas, d’un Lord Byron o un Charles Baudelaire.

La imatge inicial, per exemple, pot remetre a l’experiència banal de la contemplació del mar des d’un «promontori», que qui més qui menys ha experimentat repetides vegades en les excursions i visites turístiques. Que aquesta experiència es plantegi a la posta de sol no és per afegir-hi un element estètic vagament atractiu. El tipus de meditació que hi puja a fer la veu del poema no és sobre qualsevol assumpte. Situar-se dalt d’una muntanya, ni que sigui un «promontori», implica allunyar-se de la vida quotidiana, vol suggerir un acostament voluntari cap a realitats «més altes». Aquí aquest acte es fa davant del mar que, com el cel, és símbol de l’absolut, de l’infinit, del contacte de l’ésser humà amb una realitat superior. I, a més, el moment del dia és la posta de sol, quan la llum, que remet a la racionalitat, a la vida pràctica, es retira per deixar pas a la nit, que és la porta d’accés principal a una altra realitat més valuosa, la realitat dels somnis, dels ideals, de la vida espiritual en el seu conjunt. La suma de tots tres elements simbòlics, només si es perceben com a tals, anuncien la tensió expressiva i el risc que agafa l’autor a partir de la promesa implícita que ha fet de desenvolupar una «meditació» que faci justícia a l’excepcionalitat de les circumstàncies.

Aquesta meditació es produirà a través de les imatges del poema. Les imatges i les seves connotacions simbòliques plantejaran un procés de coneixement. Partint de la sensació que davant del mar i el cel la veu poètica és un no-res sense sentit, anirà relacionant una sèrie d’objectes i realitats propis del lloc on es troba (els castells a la sorra, les petxines, les ones) amb la seva pròpia poesia, la que ha escrit —que troba profundament decebedora— i la que ha d’escriure encara. Aquesta poesia ideal escrita «amb estels» és l’única que pot oferir-li la possibilitat d’omplir de sentit la seva vida. Un sentit que la vida humana, per les seves mateixes limitacions, no pot aconseguir de trobar mai de forma completa fins que es reuneixi amb Déu. La poesia li ensenya a «fer mons», li permet creure que és un creador en el sentit més alt del terme. En Verdaguer, com en tot poeta romàntic, es produeix un desdoblament entre el geni i el simple individu. En el seu cas l’harmonia entre tots dos serà gairebé impossible.

ACTIVITATS

1. A la pàgina següent pots trobar algunes de les obres de Verdaguer. Llegeix l’inici de L’Atlàntida i del Canigó i explica què et semblen. http://ca.wikisource.org/wiki/Jacint_Verdaguer_i_Santal%C3%B3.

2. Prova de fer una presentació del poema que combini imatges i so.

3. En què deu consistir, segons Verdaguer, escriure la poesia «amb estels»?

4. A quins elements dels que componen el paisatge compara els poemes que ha escrit? Quin sentit té cada comparació?