28. JOSEP PALAU I FABRE: «L’AVENTURA», DE POEMES DE L’ALQUIMISTA (1952)

Josep Palau i Fabre (Barcelona, 1917-2008) va néixer en una família benestant amb aficions artístiques. El seu pare era pintor i decorador. Va fer la major part dels estudis primaris i secundaris en règim intern. El 1935 ja va començar a entrar en contacte amb els escriptors que més l’interessaven, com Carles Riba, Josep M. de Sagarra i Salvador Espriu, i van aparèixer els seus primers articles a la premsa cultural. Durant la Guerra Civil el van mobilitzar en els serveis auxiliars de sanitat, a Barcelona i a Olot. Al final de la guerra el van confinar en un camp de concentració, però en va sortir gairebé immediatament gràcies a les gestions que van fer els seus pares i als contactes de la família. Va estudiar Filosofia a la Universitat de Barcelona i, alhora, va començar a participar i a organitzar activitats culturals clandestines. El 1943 va aparèixer una edició restringidíssima, de només vint-i-cinc exemplars, del seu primer llibre de poesia, Balades amargues, editat per un amic seu a Melilla. Durant els anys 1944 i 1945 va editar la revista Poesia, va col·laborar a les revistes Ariel i Dau al Set i va fundar l’editorial La sirena, on es va editar L’aprenent de poeta i Imitació de Rosselló-Pòrcel. El 1946 va aconseguir una beca de l’Estat francès per passar un any a París, on va viure fins al 1961. Allà va conèixer diversos escriptors i artistes com Pablo Picasso, Antonin Artaud, Jean Cocteau o Albert Camus, i va fer d’actor teatral i cinematogràfic, entre d’altres ocupacions relacionades amb el món de l’art i la cultura. El 1952 va sortir la primera edició dels Poemes de l’alquimista, que va aparèixer a Barcelona però amb peu d’impremta de París. De retorn a Catalunya, va publicar diversos llibres sobre Picasso, la traducció de les Il·luminacions d’Arthur Rimbaud (1966), el recull d’articles i assaig Quaderns de l’alquimista (1976), diverses obres de teatre i els volums de narracions Contes despullats (1983) i La tesi doctoral del diable (1984). El 2003 es va inaugurar la Fundació Palau a Caldes d’Estrac, amb tota la seva col·lecció d’art. Va morir el 2008, a Barcelona.

L’obra poètica completa de Josep Palau i Fabre és relativament breu i va ser escrita en un període molt concret de la seva vida, del 1936 al 1950. Forma el volum Poemes de l’alquimista, aparegut el 1952, que reuneix L’aprenent de poeta, L’alienat, Càncer, Laberint i Atzucac. L’autor va considerar definitiva la sisena edició, del 1991.

Al pròleg a la primera edició dels Poemes de l’alquimista, Palau es planteja, i ens planteja, la paradoxa següent: «Prologar la poesia és negar-li el caràcter demiúrgic i d’iniciació que li és propi. Car si la poesia no és iniciació no és res». Entén la poesia, doncs, com un mètode de coneixement d’una realitat transcendental que és inaccessible mitjançant la raó. Seguint la tradició del Romanticisme més idealista i visionari, en una entrevista del 1980 afirmava: «La poesia és experimentació immediata i desordenada de la vida sobre el paper: alquímia, doncs, en oposició a la química, que és filosofia i exposició ordenada i sistemàtica de l’univers. Crec en la inspiració. Els millors poemes són sempre els involuntaris».

A diferència dels autors del Romanticisme del segle XIX, Palau i Fabre és perfectament conscient que aquesta dimensió sagrada de l’activitat poètica no només qüestiona la realitat exterior tal com la percep el sentit comú i la racionalitat, sinó també el jo mateix des d’on es pensa i es percep aquesta. Dins dels Quaderns de l’alquimista, per exemple, afirma que «el jo, el nostre jo cofoi. Del qual parlem com si fóssim realment nosaltres, es desintegra. I no en un, en dos, o en tres bocins, sinó en mil bocins». Per tant, la poesia és iniciació a una realitat profunda i, alhora, destrucció de la realitat convencional. Si s’és coherent amb aquest principi, la poesia no pot acabar constituint-se en una nova convenció i, per tant, hi ha el perill, o la necessitat, que acabi autodestruint-se. També dintre els Quaderns de l’alquimista, en un text del 1950, Palau i Fabre ho explica en aquests termes: «La poesia moderna és essencialment destrucció. […] Aquesta destrucció no és perquè sí. La poesia moderna és una mística furiosa que tendeix a buidar-nos del món sensible, del món de les aparences. Tot, tot el que forma el nostre món exterior, ens fa nosa i ens en volem desempallegar. Un poema modern és gran en la mesura que s’anul·la ell mateix, en la mesura que anul·la les possibilitats de reincidir-hi».

Sobre el poema «L’aventura», en les «Notes als poemes» que apareixen al final de Poemes de l’alquimista, Josep Palau i Fabre afirma que «una aventura lírica autèntica és una aventura vital. Aquest poema, que traça, grosso modo, la línia del meu destí, no pot coincidir plenament amb mi —o jo no puc coincidir plenament amb ell— sinó al final de la meva vida. Poesia és veritat». Si la poesia és veritat, els problemes de la poesia s’identifiquen amb els problemes vitals, i la construcció del poema és indissociable de la construcció d’un mateix. No es tracta, doncs, de poesia autobiogràfica, o de poesia de l’experiència. En aquestes, el poema és concebut com a expressió del procés de reflexió moral d’un jo identificat més o menys exactament amb la persona de l’autor, un jo que fingeix conèixer-se millor a través de la reflexió poètica. Palau i Fabre, en canvi, afirma que la construcció de la pròpia identitat i la construcció del poema són processos idèntics i correlatius: «dos problemes es plantegen en aquest poema: el de la imitació i el de la identitat. No en formen sinó un». I aquests dos problemes s’apliquen igual a la poesia que a la pròpia identitat personal. Considera que, imitant, es descobreix: «El problema de la identitat s’ha resolt a favor meu. Jo sóc, i sóc algú». És a través de la imitació dels autors visionaris i de la recerca del propi estil poètic que pot construir-se i descobrir-se a la vegada el jo més personal, que sigui veritablement «algú». Imitant conscientment es pot anar més enllà que pretenent ser ja original d’entrada, perquè en aquest cas s’acabarà reproduint, sense saber-ho, els estils de moda i els tòpics més gastats. Eugeni d’Ors deia que tot el que no és tradició és plagi. A partir de Josep Palau i Fabre podríem establir que tot el que no és imitació és plagi.

El poema «L’aventura» presenta aquest procés de creació a través de la imitació. A partir del poema «Sensation» d’Arthur Rimbaud, reproduït a l’inici, i integrat, per tant, en el poema més enllà de l’espai tradicionalment dedicat a la cita, el text ens presenta, primer, la traducció literal i, tot seguit, quatre variacions progressivament allunyades del text de Rimbaud. Dintre els Poemes de l’alquimista, aquest forma part de l’apartat «Fragments del laberint», i apareix precedit de les imitacions o versions del poema «Espatlla», de Bartomeu Rosselló-Pòrcel (que ja era una imitació del sonet de Francesc Vicent Garcia sobre la dama que es pentina en el terrat); una de les «Estances» de Carles Riba, i el poema l’«Étranger» de Charles Baudelaire.

L’AVENTURA

SENSATION

Par les soirs bleus d’été, j’irai dans les sentiers,

Picoté par les blés, fouler l’herbe menue:

Réveur, j’en sentirai la fraîcheur à mes pieds,

Je laisserai le vent baigner ma tête nue!

Je ne parlerai pas, je ne penserai rien.

Mais l’amour infini me montera dans l’âme;

Et j’irai loin, bien loin, comme un bohémien,

Par la Nature —hereux comme avec une femme.

Rimbaud

SENSACIÓ

I

Pels vespres blaus d’estiu aniré pels conreus,

picotejat pels blats, sollant l’herba menuda.

Somniós, sentiré la frescor sota els peus,

deixaré el lliure vent banyar ma testa nua.

No pensaré en res, no parlaré per res,

mes l’amor infinit m’inundarà l’entranya.

I aniré lluny, ben lluny, de mi mateix desprès,

feliç, per la Natura —com amb una companya.

II

Pels vespres blaus i verds aniré pels conreus,

esgarrinxat pels blats i petjant l’herba fresca.

Sentiré palpitar la terra sota els peus

com si una dona nua s’oferís a ma destra.

Sens parlar, ni pensar, ni enyorar-me de res,

l’ample vent m’ompliria els narius i l’entranya.

I aniré lluny, molt lluny: allí on és defès

—tot sol, amb mi mateix— com amb una companya.

III

Pels vespres blaus de verd aniré al groc de l’aire

amb les cames ferides per espases de blat.

Sentiré sota els peus aquell ventre apagat

que les bèsties flairen amb un desig minaire.

I emmudit —el cap nu— irremeiablement,

em donaré amb furor al gran desig de l’aire,

i em deixaré bressar com una lleu sement

que fecunda una flor —altiva o solitària.

IV

En els blaus i en els verds, a l’estiu, prop de l’aire,

fecundat per llavors que prodigava el vent,

aniré, sense nord, com una rel dansaire,

per la muntanya amunt, cercant el meu ponent.

Vegetal —o animal— i sens bri de raó,

confós amb la natura ardent i solitària,

seré el pol·len que duu el vent de la tardor,

quan la tempesta brunz i s’alça l’alimària.

V

Sense blaus, sense verds, perdut en mi mateix,

conqueriré l’altura que el sol llaura.

Sense fred, sense vent, madura d’un sol bleix,

l’antiga terra encara trepitja Minotaure.

Si la font ni la flor no troben la paraula,

la pedra la dirà com el meu front.

En el desig del vent se’n va la vella faula.

El front, la pedra, occeixen. —Resta el desig pregon.

París, 15 de maig del 1947

El poema de Rimbaud presentava, a la segona meitat del segle XIX, la mitificació de la Natura (amb majúscules), entesa com l’espai de la llibertat de l’individu que trenca els lligams amb les servituds del món modern, progressivament industrialitzat, urbà i moralment reprimit. L’ideal humà consisteix a viure al marge de la realitat convencional, reivindicant l’aventura, els sentits i la sensualitat. Però el més significatiu, aquí, és que el poema de Rimbaud apareix integrat en el de Palau i Fabre, sota el títol «L’aventura». La incorporació del text d’un altre autor, normalment de forma fragmentària, és habitual en poesia si apareix en l’espai de la cita, tipogràficament sagnat a la dreta i sovint amb un cos de lletra inferior. Se sobreentén que el text aliè és la inspiració, o de vegades el contrast amb el poema que està a punt de començar. Però Palau i Fabre, aquí, subverteix les regles de la cita per mostrar tot el poema. En l’edició de l’editorial Proa (1997), a més, apareix el text de Rimbaud en la pàgina esquerra, sol i també en lletra rodona, com si es tractés, simplement, d’una traducció (en l’edició final i definitiva de l’Obra literària completa I. Poemes, teatre i contes, de Galàxia Gutenberg, del 2005, el poema de Rimbaud hi apareix en lletra cursiva). Tipogràficament no és una cita ni una traducció: es tracta d’evidenciar el procés de la creació poètica, que sempre es basa en un determinat model, en sigui conscient o no l’autor, que ha seguit un procés de transformació fins a allunyar-se molt de l’original. Josep Palau i Fabre fa explícit aquest procés.

El primer text es presenta com si fos només la traducció del poema de Rimbaud, amb els canvis forçats pel manteniment de l’estructura mètrica i la rima. Els «sentiers» (camins) del primer vers passen a ser els «conreus». Al sisè vers, quan l’original diu que l’amor infinit li pujarà a l’ànima es converteix en «l’amor infinit m’inundarà l’entranya», un canvi més significatiu, que ja està avançant el procés de substitució dels termes espirituals pels físics i passionals que se seguirà desenvolupant en els apartats següents. Finalment, al setè vers la comparació amb un bohemi esdevé «de mi mateix desprès», que també suggereix l’inici del procés de despersonalització que culminarà al final. Per tant, aquesta «traducció» —potser com tota traducció— ja és una versió amb notables modificacions.

El segon text presenta canvis més significatius. S’incrementa la importància dels elements sensorials i en detriment dels conceptes, de forma que desapareix «l’amor infinit» i, en canvi, els vespres són «blaus i verds», la terra «palpita» i el vent li omple «els narius i l’entranya». Aquest fet comporta una major presència del desig i, així, a més de la «companya» del primer text ara també apareix «una dona nua» al final de la primera estrofa. Però, sobretot, el jo poètic, de qui ja s’havia indicat que quan anés lluny es trobaria «de mi mateix desprès», continua problematitzant-se en la seva il·lusòria unitat: aquí es presenta desdoblat, «amb mi mateix —com amb una companya».

A la tercera variació, la metaforització s’incrementa molt («blau de verd», «groc de l’aire», «espases de blat», «ventre apagat»), amb la qual cosa el discurs subjacent és contra els sentits i la racionalitat convencionals. El «desig» hi apareix explícitament, per duplicat i relacionat amb les dues dimensions extremes de la realitat (l’aire i el subsòl: «desig de l’aire» i «desig minaire», a més rimant entre ells per enfortir-ne la connexió). I el text acaba amb una imatge que transmet la possibilitat d’un engendrament futur: el jo poètic es concep com «una lleu sement / que fecunda una flor». S’ha produït un procés de descens simbòlic a les profunditats passionals de l’existència (el «desig minaire») que ha permès al jo poètic sortir a la superfície i exposar-se «al gran desig de l’aire» com una llavor que pot fecundar la flor «altiva o solitària». Aquesta flor que es resisteix és l’ideal, en tant que coneixement o poesia, i arribar-hi implica fecundar-la, per tant transformar-la i transformar-se, tal com Josep Palau i Fabre entén la creació poètica, com una aventura vital.

La quarta variació ens presenta el fecundador com a fecundat («fecundat per llavors que prodigava el vent») i a ell mateix com la flor ideal del fragment anterior. Si més no, com l’arrel («una rel dansaire»). Aquesta transformació no és inesperada: respon al primer desdoblament: «tot sol, amb mi mateix —com amb una companya», del final del fragment segon. A més, les imatges d’elevació també augmenten, perquè a l’anterior de l’aire ara s’hi suma que la «rel dansaire» va «muntanya amunt». L’elevació simbolitza l’ideal i el procés de coneixement, que té una condició paradoxal, «el meu ponent», la desaparició del jo. La segona estrofa d’aquest quart apartat del poema és explícita: el jo poètic es percep «confós amb la natura» i, per tant «vegetal —o animal— i sens bri de raó».

Finalment, la cinquena part comença amb la desaparició dels elements sensorials, que anteriorment s’havien multiplicat: «sense blaus», «sense verds», «sense fred». És la culminació del poema, a «l’altura que el sol llaura». Sota aquestes altures apareix la imatge del Minotaure, relacionada amb la idea del laberint, que és el títol de l’apartat del llibre on surt aquest poema, i, a més, suggereix el perill d’aquest procés de coneixement i transformació personal. Les referències al silenci, des del poema de Rimbaud («je ne parlerai pas»), passant pels «no parlaré per res», «sens parlar» i «emmudit» deixa pas ara a la «paraula». Però fins i tot la imatge prèvia, positiva, de la flor, mostra les seves limitacions: ni ella no troba la paraula. És un nou jo, descrit com un compost de pedra i front, qui la dirà. Aquesta transformació en pedra és part del procés de transformació alquímica. Una pedra (en l’alquímia, simbòlicament, l’or) que és l’essència resultant de la transformació del subjecte inicial a través d’un procés de dissolució, gràcies al combustible passional (el desig) que ha sublimat l’individu mut en pedra que parla. I com en tot procés alquímic, s’ha produït la separació i transformació de l’essència més valuosa respecte a la matèria sense valor, que desapareix. Al final del poema, el que desapareix («se’n va») és «la vella faula», que pot ser entesa com la literatura convencional, aquella que només aspira a plantejar la recerca de l’ideal («el desig del vent») sense pretendre realment assolir-lo. El procés alquímic és violent, és perillós (el Minotaure ronda pels voltants), però aquesta força, provinent del «desig pregon», ha permès la iniciació a la paraula, la culminació de l’aventura poètica.

Els temps verbals sempre han estat en futur (aniré, sentiré, em donaré, seré, conqueriré…) perquè tot plegat és un procés imaginari i un projecte en marxa. És destacable, però, que l’última forma de futur imperfet del poema ja no aparegui en primera persona del singular sinó en tercera persona del singular, quan el procés de despersonalització culmina, quan el jo ha esdevingut «la pedra», aquesta «dirà». Es tracta del mateix canvi de gènere com a recurs per fer versemblant el que és extraordinari que apareix en el poema «Les muntanyes», de Joan Maragall, quan la veu poètica, en el procés d’identificació amb la natura, acaba referint-se a si mateixa en femení. I, pel que fa a l’analogia entre poesia i pedra, també té un il·lustre precedent, les «rime petrose» de Dante Alighieri.

ACTIVITATS

1. A l’apartat «Antologia» de la web sobre Palau i Fabre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (https://www.escriptors.cat/autors/palaufabrej/index.php) pots llegir alguns poemes de l’autor. Tria’n un i explica què hi has trobat de més destacable.

2. Relaciona la imatge del Minotaure amb la pintura de Pablo Picasso, i busca informació sobre els estudis que va fer Josep Palau i Fabre sobre el pintor.

3. Un dels escriptors més admirats per Palau i Fabre és el francès Antonin Artaud, que va conèixer en unes circumstàncies força peculiars, com ell mateix explica en aquest petit documental: https://vimeo.com/81427450. Resumeix breument els fets.

4. Deixant-te portar per la imaginació, però mantenint la mateixa estructura mètrica, prova d’escriure una sisena part al poema.