19. CARLES RIBA: «SÚNION, T’EVOCARÉ DE LLUNY…», D’ELEGIES DE BIERVILLE (1943)

Carles Riba (Barcelona, 1893-1959) va ser poeta, crític, hel·lenista i un intel·lectual de molt de prestigi. Va ser catedràtic de grec a la universitat, abans de la Guerra Civil, i va col·laborar sempre amb l’Institut d’Estudis Catalans i la Fundació Bernat Metge. Es va casar amb la també poeta Clementina Arderiu, amb qui va tenir tres fills. Del 1939 al 1943 s’exilià a França, entre altres llocs al poble de Bierville, on va escriure les elegies del mateix nom. Entre les seves traduccions d’autors clàssics destaquen l’Odissea d’Homer, Sòfocles, Èsquil, Eurípides, i les Vides paral·leles de Plutarc. També va traduir autors moderns, com E. A. Poe, Hölderlin o Kavafis.

La seva obra poètica està constituïda pels volums Primer llibre d’estances (1919), Estances. Llibre segon (1930), Tres suites (1937), Del joc i del foc (1946), Elegies de Bierville (1949), Salvatge cor (1952) i Esbós de tres oratoris (1957).

La poesia de Carles Riba és una obra complexa i molt intel·lectualitzada. El seu caràcter antirealista, a més, no contribueix a fer-la fàcilment assequible. El lector ha d’estar disposat a participar d’un joc que no es fonamenta tant en la seducció de la musicalitat o en la familiaritat de les anècdotes, com en el desafiament mental, en el repte que significa aconseguir que el llenguatge pugui tensar-se fins al punt que sigui capaç d’expressar els interrogants vitals que es planteja el poeta. Aquests interrogants giren principalment al voltant de què hi ha d’absolut i de transcendental en l’experiència amorosa i, alhora, de quines són les conseqüències ètiques d’aquesta experiència. Com deia Gabriel Ferrater, Carles Riba «és un poeta molt eròtic […] però és una cosa que no es veu massa, perquè, per dir-ho així, el seu erotisme és enormement elaborat cerebralment».

[Súnion! T’evocaré de lluny]

Súnion! T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria,

tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:

pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,

amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.

Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes

que en el fons del teu salt, sota l’onada rient,

dormen l’eternitat! Tu vetlles, blanc a l’altura,

pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;

per l’embriac del teu nom, que a través de la nua garriga

ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;

per l’exiliat que entre arbredes fosques t’albira

súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix

per ta força la força que el salva als cops de fortuna,

ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

La veu poètica evoca i invoca a la vegada el cap de Súnion i el temple dòric «mutilat» dedicat a Posidó, una part del qual ha caigut sota les aigües. En tant que evocació, apareix el record d’un món ple d’alegria i llum, que se sobreentén que el poeta havia visitat i que conserva ben intensament fixat en la memòria. D’aquesta imatge es desprèn una felicitat passada que també se sobreentén que contrasta amb la situació present. En tant que invocació, la veu poètica demana a les ruïnes mítiques la força que li permeti suportar amb la mateixa dignitat el seu propi destí.

És al llarg del poema que, progressivament, aquest pas de l’evocació a la invocació dóna com a resultat l’acompliment del desig tràgic d’assumir la desfeta sense queixa ni recança, amb una plenitud heroica molt més fàcilment a l’abast d’un monument que no pas d’una persona. Aquest és el desafiament que planteja el poema al lector: com fer versemblant que el personatge que parla aconsegueixi assumir una situació vital particularment difícil només amb el record, o, si es vol, a través d’una imatge. En tot cas, gràcies a la imaginació.

Encara que el poema sigui breu, descriu un procés. Després de l’exclamació inicial, de la paraula llançada a la foscor de les circumstàncies, la veu poètica planteja que es disposa a recordar. Però ho diu en futur («t’evocaré»). El «crit d’alegria», per tant, encara no s’ha produït. «Súnion!» no és aquest crit, no és encara particularment alegre. La veu agafa embranzida a mesura que se sent parlar a ella mateixa i, sobretot, a mesura que les seves pròpies paraules fan néixer les imatges que guardava a la memòria. L’evocació es realitza mentre la veu va esmentant els components de l’escena: el cap de Súnion, el sol, el mar, el vent, el marbre, la garriga, les arbredes, i els personatges que veuen el temple, i se li adrecen. El neguit del poeta es descompon en el text en aquestes tres figures humanes: el mariner, «l’embriac del teu nom» i l’exiliat. El mariner s’adreça al temple per motius pràctics, que també afecten el poeta; l’«embriac del teu nom» —que tant pot ser el fidel religiós com l’hel·lenista—, per motius espirituals i intel·lectuals; l’exiliat, finalment, és qui hi manté una relació més tràgica perquè rep d’ell —que no deixa de ser una imatge («oh fantasma»)— la força necessària per a la salvació personal en unes circumstàncies adverses, simbolitzades per l’exili mateix però també per les «arbredes fosques», que recorden la selva obscura de la introducció a la Divina comèdia del Dant. El poeta se sent mariner a la recerca del port, hel·lenista apassionat lluny de la terra dels seus somnis i, sobretot, exiliat, no només de la seva pàtria —l’exili real a Bierville—, sinó també d’ell mateix. Aquest malestar personal es pot superar només gràcies a l’exercici de voluntat, imaginació, intel·ligència i sensibilitat moral que representa el poema.

Fins i tot abans de prendre consciència d’aquesta complexitat, l’aparició del record ha produït entre ell i les pedres una identificació tal que l’ha fet sentir sobtadament reconfortat, «noble i antic jo com ell». L’alegria associada a l’evocació ja s’ha produït, però l’assumpció tràgica de les seves circumstàncies reals, encara no. Ell s’ha projectat en el passat, però el passat no ha actuat encara prou en el seu present. Només al final del poema, desdoblat en l’exiliat, arriba més enllà de l’alegria fins al coneixement de la pròpia força, rebuda potser de la imatge però que ja ha d’actuar pel seu compte per tal de salvar-se «dels cops de fortuna», enrunat però pur a la vegada. Una puresa que ve de la generositat. Havent donat i no queixant-se del que ha perdut. Però la veu poètica es refereix a aquest exiliat en tercera persona. La identificació amb el jo no és completa. És més un desig que una certesa. Tot depèn del que ell «ha donat», i, en el cas de Riba, és particularment la seva obra.

El ritme dels versos, la mètrica accentual, justifica tant com les imatges la comunicació tan íntima entre el món clàssic i la veu poètica. A més, el ritme no és monòton, perquè es pot comprovar com experimenta una acceleració progressiva i un èmfasi particular al penúltim vers, just en el moment que s’esmenta l’element més important del text, la demanda que el poema expressa i atorga: la força necessària per afrontar les circumstàncies de manera digna.

ACTIVITATS

1. Informa’t de les característiques materials de les dues primeres edicions de les Elegies de Bierville. Explica les circumstàncies, el nombre d’exemplars i altres dades d’interès. Pots trobar informació a: http://librorum.piscolabis.cat/2009/07/la-tambe-rara-segona-edicio-de-les.html (a la «R» de Riba).

2. Llegeix l’elegia IV, que pots trobar aquí: http://www.mallorcaweb.com/magteatre/riba/elegies.html. A partir de l’anècdota que explica Riba a continuació, prova de donar-ne una interpretació.

3. Comenta el penúltim paràgraf on Antoni Blanch («Poesia i transcendència. Lectura de les Elegies de Bierville») resumeix les conclusions de la lectura de les Elegies de Bierville. Pots accedir-hi fàcilment amb el cercador de la web de la Fundació Joan Maragall o a través de l’adreça següent: https://www.fundaciojoanmaragall.org/wp-content/uploads/Quadern-69_Poesia-i-transcend--ncia.-Lectura-de-les-Elegies-de-Bierville-de-Carles-Riba-Antoni-Blanch.pdf. Valora si aquesta interpretació t’ajuda a entendre el poema.

4. Analitza la importància que tenen al poema els adjectius triats per l’autor a l’hora de caracteritzar l’escena.