1. GUILLEM DE BERGUEDÀ: «CANÇONETA LEU E PLANA»

L’obra del trobador Guillem de Berguedà (abans del 1138-abans del 1196), un cop salvades les dificultats lingüístiques, arriba al lector actual amb la mateixa frescor que arribava als seus contemporanis, tot i els vuit-cents anys transcorreguts des que va ser escrita.

La seva vida és la característica d’un senyor feudal del segle XII, plena de violents enfrontaments amb els veïns. Era un aristòcrata notable: posseïa cinc castells, que comprenien un ampli territori del Berguedà. També se sap que va morir solter, i sense fills reconeguts. Per les al·lusions que contenen els poemes mateixos, cap als anys setanta del segle XII devia escriure els més antics dels que s’han conservat, i a inicis dels anys noranta, els últims. Una de les dates més significatives de la seva vida és el 3 de març de 1175, quan va assassinar, segurament en una emboscada, el seu veí i enemic Ramon Folc de Cardona, un senyor feudal molt més poderós que ell mateix. A causa d’aquest fet va haver d’exiliar-se ben bé fins al 1182, i el rei el privà de poder ostentar en el futur el títol de vescomte. Però la seva vida agitada no es va acabar llavors, perquè va mantenir enfrontaments constants amb altres poderosos senyors feudals i, fins i tot, amb el rei Alfons mateix, de manera que viatjà sovint, potser no tant per plaer com per protegir-se. Així va ser com va tenir ocasió de freqüentar la companyia d’uns quants dels principals trobadors occitans, com és el cas de Bertran de Born, un autor d’un estil força similar al seu, que el cità en un poema com a «fraire», és a dir, com a germà. Germà amb qui havia compartit, tot s’ha de dir, «nescis deportz», dels quals, en la data que escriu el poema, el mateix Bertran de Born ja se n’avergonyeix. Pel to amb què escriu al seu amic, però, sembla que Guillem de Berguedà no veia pas que calgués canviar d’actitud.

Si la mort de Guillem de Berguedà va ser violenta com diu la «vida» transmesa pels cançoners, o, fins i tot, una mica humiliant per a un senyor feudal tan orgullós com ell —perquè aquest seria el cas si hagués mort a mans d’un «peó», és a dir, d’un soldat d’ínfima categoria—, no es pot saber del cert. Té més aviat l’aspecte d’un càstig moral pòstum per part del compilador de l’antologia.

L’obra de Guillem de Berguedà s’ha conservat en una vintena de manuscrits, els més antics dels quals són de mitjan segle XIII, és a dir més de mig segle posteriors a la mort del poeta. Consta de trenta-un poemes, més un altre d’atribució dubtosa. Després de l’edat mitjana, tal com va passar amb la poesia de tots els trobadors, la seva obra va caure en l’oblit. Les primeres edicions modernes són del segle XIX, quan a tot Europa apareix, en el context del Romanticisme, un renovat interès per l’obra dels antics poetes en llengua romànica.

El gènere predominant de la seva poesia és el sirventès. Solen classificar-se en cicles segons l’enemic contra qui anaven dirigits. El cicle contra Pere de Berga, a qui es refereix burlescament com a «Mon Sogre», consta de tres poemes; contra Arnau de Preixens, Bisbe d’Urgell, se’n conserven quatre, i contra Ponç de Mataplana, també quatre, encara que un d’aquests poemes no és pròpiament un sirventès sinó un plany —i, a més, un text clarament seriós i estranyament sincer. A part d’aquests tres personatges, van ser igualment objecte dels atacs —i de la poesia— de Guillem de Berguedà tant Ramon Folc de Cardona —a qui finalment, com ja sabem, assassinarà—, com el mateix rei Alfons.

A més dels sirventesos, també s’han conservat set poemes amorosos, on destaca el seu humor autoirònic —un d’ells amb la forma de debat fictici amb una oreneta—, i una carta en vers dirigida a un amic.

La sàtira sense contemplacions caracteritza la poesia d’aquest autor, que no dubta a llançar les calúmnies més exagerades sobre els seus enemics per provocar la rialla de l’auditori. El que fa que la poesia de Guillem de Berguedà encara parli tan directament al lector modern, més que l’humor gruixut que sovint exhibeix, és la seva capacitat de construir amb paraules una personalitat complexa i ambigua que no dubta a posar-se ell mateix en entredit quan presumeix hiperbòlicament de les seves proeses amatòries, de l’excel·lència del seu ofici poètic o de la seva destresa amb les armes. Es tracta d’una veu poètica gairebé sempre irònica que busca la complicitat del lector. A més, té una gran habilitat per caricaturitzar els seus adversaris mitjançant una gran economia de recursos, normalment a partir de la magnificació d’algun dels seus defectes reals o imaginaris.

[Cansoneta leu e plana…]

Cansoneta leu e plana,

leugereta, ses ufana,

farai, e de Mon Marques,

del traichor de Mataplana,

q’es d’engan farsitz e ples.

A, Marques, Marques, Marques,

d’engan etz farsitz e ples.

Marques, ben aion las peiras

a Melgur despres Someiras,

on perdetz de las denz tres;

no·i ten dan que las primeiras

i son e non paron ges.

A, Marques, Marques, Marques,

d’engan etz farsitz e ples.

Del bratz no·us pretz una figa,

que cabreilla par de biga

e portatz lo mal estes;

ops i auria ortiga

qu·el nervi vos estendes.

A, Marques, Marques, Marques,

d’engan etz farsitz e ples.

Marques, qui en vos se fia

ni a amor ni paria;

gardar se deu totas ves

qon qe·z an: an de clar dia,

de nuoitz ab vos non an ges.

A, Marques, Marques, Marques,

d’engan etz farsitz e ples.

Marques, ben es fols qui·s vana

c’ab vos tenga meliana

meins de brajas de cortves;

et anc fills de crestiana

pejor costuma non mes.

A, Marques, Marques, Marques,

d’engan etz farsitz e ples.

[Cançoneta lleu i plana…]

Cançoneta lleu i plana

lleugereta, gens ufana,

faré d’aquest bon Marquès,

del traïdor de Mataplana

que és farcit d’engany i obès.

Ai Marquès, Marquès, Marquès,

sou farcit d’engany i obès.

Marquès, quin greu, les pedreres

entre Melgur i Someres

on vau perdre, de dents, tres!

No hi fa res, que les primeres

hi són, amb aspecte il·lès.

Ai Marquès, Marquès, Marquès,

sou farcit d’engany i obès.

El braç no us val una figa:

sembla un cabiró de biga

i no el porteu ben estès;

us hi caldria una ortiga,

que estén el nervi com res.

Ai Marquès, Marquès, Marquès,

sou farcit d’engany i obès.

Marquès, si algú en vós confia

no obté amor ni companyia.

Vigileu el sobreentès:

si va amb vós, només de dia

—de nit no li és permès!

Ai Marquès, Marquès, Marquès,

sou farcit d’engany i obès.

Marquès, rebrà una abraçada

qui amb vós faci migdiada

sense calçó cordovès.

Mai persona enraonada

tal pecat no féu palès!

Ai Marquès, Marquès, Marquès,

sou farcit d’engany i obès.

(Trad. Enric Virgili)

La «cançoneta» dedicada a Ponç de Mataplana és un bon exemple de l’estil satíric de Guillem de Berguedà: una composició de ritme alegre i festiu al servei d’un atac progressivament infamant contra el seu enemic, que combina la caricaturització amb la calúmnia. S’hi pot trobar també la característica ingenuïtat irònica de la veu poètica de l’autor, que fa veure que s’escandalitza del comportament sexual del marquès. Però, sobretot, caldria destacar la complicitat que el text estableix amb el lector. Aquest és el motiu principal de la seva efectivitat com a «arma» —perquè només el vincle de simpatia entre text i lector en pot assegurar la difusió— i també el seu major encert artístic.

El poema comença fingint que el lector està assistint en directe a la composició del text, com si es trobés al costat mateix de l’autor, amb la qual cosa ja el situa en el seu bàndol. Amb una aparent modèstia, la veu poètica anuncia que farà —que, de fet, està fent— un poema senzill i fàcil d’entendre, sense cap pretensió, sobre el «bon Marquès» («Mon Marquès», en l’original). Aquesta és una forma afectuosa i de respecte d’adreçar-se a qui immediatament qualificarà de «traïdor» i de persona falsa, l’acusació més greu que es pot fer contra un cavaller en el context de la societat feudal.

Les dues estrofes següents descriuen de forma esperpèntica dos trets físics suposadament característics del marquès de Mataplana: per una banda la dentadura incompleta i, alhora, prominent; per altra, el braç més o menys paralitzat. La referència a les pedres (les «pedreres» en la traducció), situades en un lloc molt concretament especificat, serveix per recordar que el marquès devia haver patit un determinat accident que li va fer perdre tres dents, però, sobretot, per possibilitar la col·laboració del lector en la construcció del sentit del text, i, per tant, la seva complicitat. Si a les pedres no els va causar cap dany remarcable l’impacte de les dents del marquès és perquè el contrari hauria estat previsible. I això només s’explica per les dimensions extraordinàries de la dentadura del personatge. El malintencionat consell de l’estrofa següent —les fregues d’ortiga per estendre el nervi del braç— ja dóna per descomptada la complicitat del lector, alhora que, sumat a la referència a les dents, acaba de donar l’aspecte grotesc que tant devia molestar el destinatari de la invectiva.

Però el moment culminant del poema, com és lògic que passi, apareix al final, i ocupa les dues últimes estrofes. La ridiculització de l’adversari no segueix explotant la dimensió física —encara que l’aspecte físic de l’assumpte suggerit sigui ben considerable—, sinó que se centra en un aspecte particularment escandalós de la moral del marquès, o més específicament de la seva conducta sexual. Així com els aspectes físics ridiculitzats segurament responien perfectament a la realitat —exageracions a banda—, és del tot evident que la calúmnia que es desplega a les dues últimes estrofes no té cap relació amb la vida del marquès. El text mateix evidencia amb les seves exageracions que l’activitat sexual desmesurada del marquès només és real a l’interior del poema. Aquest component fictici no és obstacle perquè el poema conservi —i fins i tot incrementi— la seva potència satírica. Encara que el poema, en bona mesura, rectifica la greu acusació de traïció que ha fet en la primera estrofa quan ara, al final, sembla que l’engany que comet el marquès consisteix «només» a violar sense manies els vassalls que gosen fer la migdiada amb ell sense haver-se proveït, com a mínim, d’uns calçotets de cuir cordovès, un material famós per la seva resistència.

Quan en la vida real va morir el marquès de Mataplana, Guillem de Berguedà li va adreçar un poema en què reconeixia amb franquesa que tot el que havia dit abans del marquès era mentida, que, de fet, ell l’apreciava i el respectava sincerament, i lamentava que no haguessin pogut arribar a fer les paus.

ACTIVITATS

1. Explica la imatge que dóna de Guillem de Berguedà l’anònim autor de la «vida» que apareix en els cançoners:

«Guillem de Berguedà va ser un gentil baró de Catalunya, vescomte de Berguedà i senyor de Madorna i de Puig-reig. Va ser un bon cavaller i un bon guerrer, i estava en guerra amb Raimon Folc de Cardona, que era més ric i més important que ell. I va passar que un dia ell es va trobar En Raimon Folc i el va matar a traïció; i per la mort d’En Raimon ell va ser desheretat. Durant molt de temps el van mantenir els seus parents i els seus amics, però després tots el van abandonar, perquè els posava les banyes amb les dones, les filles i les germanes, que no en va quedar cap que el mantingués, a part de N’Arnau de Castellbò, que era un valent cavaller veí seu. Va fer bons sirventesos, on deia mal dels uns i bé dels altres, i presumia de totes les dones que patien d’amor per ell. Li van passar moltes aventures d’armes i de dones, i també grans desventures. I al final el va matar un peó. I aquí hi ha escrits els seus sirventesos».

(Trad. Enric Virgili)

2. En què consisteixen les «dues facetes de Guillem de Berguedà» segons Martí de Riquer? Es pot trobar a «Guillem de Berguedà», dins Història de la literatura catalana. Barcelona: Ariel, vol. I, 1964, p. 86-87. El fragment està reproduït a l’apartat «Comentaris d’obra» de http://www.escriptors.cat/autors/deberguedag/.

3. A la Viquipèdia pots trobar els poemes de Guillem de Berguedà contra Ponç de Mataplana, en versió original i traduïts. Tria el que et sembli més interessant i justifica-ho.

4. Prova d’escriure una estrofa més del poema, de forma que passi el més desapercebuda possible.