23. MÀRIUS TORRES: «CANÇÓ A MAHALTA» («CORREN LES NOSTRES ÀNIMES…»), DE POESIES (1947)

Màrius Torres Pereña (Lleida, 1910-Sant Quirze Safaja, 1942), fill del metge i polític Humbert Torres, va ser també metge de professió, però gairebé en el mateix moment que va començar a exercir com a tal va emmalaltir de tuberculosi, de manera que des dels vint-i-cinc anys fins a la seva mort als trenta-dos va viure ingressat al sanatori de Puig d’Olena, al Vallès Oriental. L’interès per la poesia va passar a ocupar el centre de la seva vida. Cal tenir present que la tuberculosi, en una època prèvia a l’aparició dels antibiòtics, presentava unes possibilitats de supervivència realment escasses, de tal manera que, un cop diagnosticada, es podia sobreviure uns mesos, com va ser el cas de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, o uns anys, com en el cas de Màrius Torres. Si a això hi afegim que el país va viure mentrestant la Guerra Civil, ens trobem amb unes circumstàncies personals realment dramàtiques, que podrien fer pensar en una obra poètica d’un to molt diferent al que coneixerà el lector que no s’hi hagi acostat encara. Al sanatori va fer un grup d’amics molt íntim, compost principalment per Mercè Figueras, la seva germana Esperança Figueras, que era companya de feina i amiga de Joan Sales, el novel·lista i futur editor de l’obra de Màrius Torres, el doctor Josep Saló i la propietària del sanatori, Maria Planas. Des d’allà escriu una extensa correspondència, d’entre la qual destaquen tant la que es van creuar ell i Joan Sales, com la que va mantenir amb la seva estimada Mercè Figueres, la «Mahalta» de la seva poesia.

El tema central de la seva obra és la meditació sobre la mort, que apareix sempre com una presència molt propera, una meditació que sovint es desenvolupa com si hi establís un diàleg. La veu poètica de Màrius Torres parla sempre des d’una molt notable tranquil·litat d’esperit, amb un to tendre i de vegades aparentment ingenu, però que no perd mai la lucidesa tràgica. És, a més, un escriptor sorprenentment irònic, i vital, si més no en bona part de la seva correspondència i en alguns dels poemes.

La poesia de Màrius Torres es va publicar per primera vegada cinc anys després de la mort de l’autor, el 1947, a Coyoacán, Mèxic, editada pels Quaderns de l’Exili, a cura de Joan Sales. Es tracta d’una edició de només 142 exemplars. La segona edició, de 485 exemplars, i la tercera, de 975 exemplars, que inclou poemes inèdits, van aparèixer ja a Barcelona el 1950 i el 1953, respectivament. En les edicions posteriors del 1977 i el 1981 seguirà creixent la quantitat de poemes inèdits publicats.

El poema que s’ha triat en aquesta antologia és el primer d’una sèrie de sis titulats conjuntament «Cançons a Mahalta». En les primeres versions conservades, aquests poemes apareixen datats entre el març i el setembre del 1937, però en la tercera i última còpia completa mecanografiada de la seva poesia, feta l’any mateix de la seva mort, ja no hi indica les dates, segurament per aconseguir desconnectar-los al màxim possible de qualsevol interferència circumstancial. Aquest poema en concret surt datat el 30 de març de 1937 en les primeres versions.

En la sèrie de sis «Cançons a Mahalta», la veu poètica s’adreça a «Mahalta» per tal de celebrar l’amor que els acosta però també, i sobretot, per tal d’entendre ell mateix, la veu masculina que ens parla, com assumir la mort anunciada sense que aquesta certesa faci que tot el que estima perdi sentit. És en bona mesura a través de la identificació amb la Mahalta estimada, gairebé a través d’una operació màgica que li permetria incorporar-se dintre d’ella, ser ella, que aquesta destrucció perd l’aspecte amenaçador. Els ulls de l’estimada, les seves paraules, el seu somriure es connecten en els poemes amb les imatges de les aigües tranquil·les, la boira, la gota de rou, els ocells, la rosa i d’altres de la fugacitat de l’existència per reivindicar unes experiències que la poesia mateixa salva de la destrucció, encara que aquesta sigui irreversible. En l’últim poema de la sèrie, «Com dos infants que van per un bosc de rondalla», fins i tot el temps sembla deixar de ser un límit infranquejable, perquè en la imaginació poden existir tots dos com a nens petits en una ciutat, en un país imaginari proper al que han somiat sempre, allunyats de les circumstàncies adverses. El seu somni pot haver estat vençut, però també és, a la vegada, immortal. Vençut en la realitat material, immortal en una altra realitat, espiritual i poètica.

La poesia de Màrius Torres enfronta el lector amb un problema teòric que afecta la lectura de la poesia com a gènere: fins a quin punt és important estar informat de la vida de l’autor per entendre la seva obra. Si entenem la poesia com a obra d’art, i no només com a expressió subjectiva d’uns pensaments, emocions i circumstàncies personals, el poema hauria de ser un text autosuficient que no exigís, per ser entès, cap altra informació que la que ell mateix ofereix. No només això: el poema hauria d’estar construït de tal manera que el lector pogués fer-se’l seu, que pogués projectar-s’hi com si ell mateix estigués experimentant, alhora que la veu poètica, les imatges, les emocions i el coneixement que s’hi desplega, per molt diferents que siguin les circumstàncies personals i històriques que està vivint. Encara que en el cas de la poesia de Màrius Torres és difícil d’imaginar que algú la llegeixi sense saber res de la situació personal en què l’autor va escriure-la, no és aquesta la que explica els poemes, perquè l’autor no té com a objectiu escriure cap mena d’autobiografia en vers i el lector, excepte alguna lamentable excepció, no sap que s’ha de morir de forma imminent, ni s’ha assabentat que el món que coneixia s’acaba de destruir per la guerra. La complicitat amb la veu poètica no és sobre les seves circumstàncies personals, sinó sobre una experiència, aquesta sí, universal: la reflexió sobre el contrast entre els límits de l’existència i el món de la imaginació i el desig.

CANÇÓ A MAHALTA

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.

Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:

entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,

sento, com si em seguís, el teu batec suau

i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,

de la font a la mar —la nostra pàtria antiga—.

La primera de les «Cançons a Mahalta» està composta de quatre estrofes de dos versos alexandrins cadascuna que rimen entre ells, per reforçar encara més la idea de «parella» i la similitud entre els seus dos components. El nom «Mahalta» és el pseudònim que fa referència a Mercè Figueras, l’amiga i estimada, que va conèixer al sanatori. No sense ironia —en el nom hi ressona l’adjectiu «malalta»—, el recurs al «senyal» situa el poema fora del temps i les circumstàncies concretes de l’experiència personal per connectar-lo amb la tradició poètica des dels seus orígens trobadorescos. La temàtica amorosa intemporal suggerida pel títol i per l’estructura gràfica de les estrofes de dos versos planteja, primer que res, que la proximitat entre els dos protagonistes és més aviat problemàtica. Com sempre en poesia, té tanta o més importància allò que se suggereix, o fins i tot que no es diu, que el que s’explicita. Si les «nostres ànimes» corren juntes, i fan «el mateix camí sota els mateixos cels», que les compari a «dos rius paral·lels» no només serveix per emfasitzar la proximitat entre tots dos, sinó, sobretot, i paradoxalment, la impossibilitat d’arribar a entrar en contacte. Forma part de la definició del terme paral·lel que les dues línies no es puguin arribar a tocar mai, però també forma part del significat simbòlic de riu que, finalment, tots dos desemboquin i es barregin en el mar.

La segona estrofa explicita el que s’ha suggerit en la primera: «no podem acostar les nostres vides»; hi ha un obstacle que ho impedeix, expressat a través d’una imatge simbòlica, la «terra de xiprers i de palmes» que hi ha «entre tots dos». Però potser la paraula que més contrasta amb les expectatives convencionals respecte al motiu temàtic de la separació dels amants és que les dues vides siguin qualificades de «calmes». Aquesta calma apareix en el lloc del dolor, la desesperació o el patiment. Però el lector ja deu intuir que no és la calma fruit de la ingenuïtat o la superficialitat dels afectes, sinó la mateixa calma amb què «beu calmosa» la vaca cega de Joan Maragall, la calma tràgica de qui no es deixa vèncer per la desesperació davant de l’adversitat. Els xiprers i les palmes de la terra que els separa simbolitza, evidentment, un tipus de dificultat, i de dolor, relacionat amb la mort (els xiprers) i el patiment (les palmes). Els xiprers són l’arbre fúnebre per excel·lència, per la seva presència als cementiris, i les palmes són les «palmes del calvari» de l’imaginari cristià, com en el poema «Sum vermis» de Jacint Verdaguer. La «calma», en aquestes circumstàncies, no és pas cap obvietat.

A la tercera estrofa el curs dels rius deixa el traç rectilini imaginari de l’inici del poema per esdevenir «meandres», i els elements simbòlics vegetals també són diferents. El curs sinuós, que apareix sobtadament en la imaginació del lector després de l’estranyesa davant la calma amb què es descrivia la separació entre les dues «ànimes», no pot deixar de fer pensar en l’esforç, per inútil que sigui, que fa un riu per acostar-se a l’altre, i a la inversa. Aquesta vitalització dels rius també comporta una certa sensualitat que apareix, molt particularment, en el «batec suau» del final de l’estrofa. La terra que els separa tendeix a desaparèixer sense fer-ho del tot: la terra de xiprers i palmes ha deixat pas a uns espais «grocs de lliris, verds de pau», un espai més similar a l’aiguamoll que a la terra eixuta anterior, en què l’aigua dels dos rius sembla que potser superficialment pugui entrar en contacte, per la qual cosa la veu poètica pot percebre el «batec» d’ella. El lliri groc és particularment característic de sòls inundats, però el seu color de reminiscències solars no fa desaparèixer el verd, el mateix color que abans separava els amants en forma de xiprers i palmes. La «pau» d’aquest verd és com la «calma» anterior: una expressió de lucidesa tràgica davant del patiment, i fins i tot davant de la mort que ja des de l’inici ha estat suggerida per la imatge del riu.

L’última estrofa activa el sentit de l’oïda, després de la vista en les tres primeres i el tacte també en la tercera, quan s’esmenta la percepció del «batec suau». L’element sensorial contribueix a augmentar subtilment el component sensual que s’esperava en un poema amorós però que semblava, a l’inici, del tot absent per la separació dels amants. Aquesta dimensió sonora de «la teva aigua» fa referència a les paraules d’ella, que poden vèncer, en part, els impediments materials que els separen. I no només les paraules d’ella, sinó les paraules que han construït el poema mateix. El contacte auditiu, visual i fins i tot tàctil no ha fet desaparèixer la separació, però ha permès que l’arribada a la mar, que se suposa propera, no sigui temuda com la mort que també simbolitza sinó com un extrem de «la nostra pàtria antiga», una «pàtria» entesa com un espai inexistent en la realitat material, com tota «pàtria antiga», que han creat ells dos a través de les converses, la companyia i les complicitats. Un espai imaginari, fet de paraules i emocions compartides, que ha donat sentit a la seva existència completa, «de la font a la mar», i que ha permès superar el dolor de no poder «acostar» físicament més les seves vides. El fet que el lector sàpiga o no que les relacions de l’autor amb la seva amiga eren difícils dintre el sanatori, i més encara quan ella en va sortir, i els detalls concrets del tipus de relació que van mantenir no afegeix res d’important a la lectura del poema, perquè aquest es manté, des del nom en clau d’ella, en el terreny de l’abstracció, i qualsevol experiència que impliqui la separació entre dues persones que se senten molt properes es pot projectar en el poema.

ACTIVITATS

1. A l’Espai Màrius Torres, dintre la Càtedra Màrius Torres de la Universitat de Lleida, concretament a http://www.catedramariustorres.udl.cat/materials/biblioteca/index.php, a la «T», pots trobar reproduïdes les primeres edicions de la poesia de l’autor. Investiga de quants exemplars constaven, respectivament, la primera, la segona i la tercera edició.

2. A la web http://www.musicadepoetes.cat pots sentir dues versions musicades de la «Cançó a Mahalta» que comença «Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels». Valora quina de les dues et sembla millor.

3. A la web http://fonsespecials.sbd.udl.cat/marius-torres/ es pot consultar molta documentació sobre l’autor, com per exemple tota la seva correspondència, a part de la poesia. Entre altres coses, a la web, hi ha cinc enregistraments sonors de poemes de Màrius Torres, llegits pel seu germà Víctor Torres. Tria un poema diferent d’aquests cinc i enregistra la teva versió.

4. Busca les imatges fotogràfiques que representin aproximadament els elements que apareixen en el poema i prova de descriure alguna diferència significativa entre les que havies imaginat durant la lectura del poema i les que has acabat triant.