30. GABRIEL FERRATER: «CAMBRA DE LA TARDOR», DE DA NUCES PUERIS (1960)

Gabriel Ferrater (Reus, 1922-Sant Cugat del Vallès, 1972) era perfectament conscient que la poesia, en el món actual, és un gènere literari problemàtic, que sovint els lectors no saben exactament com entendre’l. En part com a provocació adreçada als poetes mateixos, i en part com a crida d’atenció als lectors, deia que la poesia hauria de tenir el mateix sentit que una carta comercial, i que hauria de ser tan interessant com la novel·la. És a dir, que els poemes són, ho haurien de ser, textos amb sentit —és a dir, amb un sentit interessant—, no només jocs de paraules o confessions sentimentals vagues.

Poeta, crític i lingüista, Gabriel Ferrater va néixer en una família culta i acomodada d’exportadors de vins. No va anar a l’escola fins als deu anys, per les reticències de la família davant de les característiques pedagògiques i higièniques de les institucions escolars de la ciutat. Cap al final de la Guerra Civil el seu pare va ser nomenat cònsol de la República a Burdeus i allà Gabriel Ferrater va continuar els seus estudis de batxillerat, fins que va retornar el 1941. Després de dos anys i mig de servei militar, va començar a treballar a l’empresa familiar, però el negoci va fer fallida. A partir de finals dels anys quaranta ja s’instal·la a Barcelona, amb llargs parèntesis d’estada a la casa de camp familiar del Picarany. A Barcelona entra en relació amb Carles Riba i amb els editors, i escriptors, Carlos Barral i Josep M. Castellet. Els anys cinquanta comença a publicar articles de crítica pictòrica i literària, i es guanya la vida modestament com a traductor i fent altres encàrrecs editorials, alguns del quals no van arribar a publicar-se fins després de la seva mort, com una Història de la pintura espanyola, una Enciclopèdia de la literatura, o la novel·la Un cuerpo, o dos, escrita conjuntament amb el pintor José María de Martín. L’any 1958 comença a escriure la seva poesia. El primer llibre, Da nuces pueris, apareix el 1960; el segon, Menja’t una cama, el 1962, i el tercer i últim, Teoria dels cossos, el 1966. El 1968 els reuneix tots tres, amb algunes modificacions, en el volum Les dones i els dies. Mentrestant continua les feines editorials a Barcelona, especialment a l’editorial Seix Barral, i, molt més episòdicament, a París, Londres i Hamburg. En aquesta darrera ciutat va conèixer la dona amb qui va estar casat del 1964 al 1966. Els últims anys de la seva vida va dedicar-se intensament a la docència universitària, a fer conferències sobre literatura i lingüística i a escriure importants estudis literaris i lingüístics, Són especialment destacables els seus assaigs sobre Carles Riba, Josep Carner i J. V. Foix. Es va suïcidar el 1972.

Gabriel Ferrater mateix explica quina és la seva concepció de la poesia en la nota inclosa dins del seu primer llibre: «Entenc la poesia com la descripció, passant de moment en moment, de la vida moral d’un home ordinari, com ho sóc jo». I, afegeix, «òptimament, tot poema hauria d’ésser clar, sensat, lúcid i apassionat, és a dir en una paraula, divertit».

El sentit de la paraula «divertit» en la frase de Gabriel Ferrater va més enllà del seu ús col·loquial. El poema «Cambra de la tardor» no és gaire alegre, més aviat al contrari, però no per això deixa de ser divertit com a experiència intel·lectual i moral, perquè és «sensat, lúcid i apassionat». Que sigui més o menys «clar» ja depèn de com estigui de familiaritzat el lector amb la lectura de poesia.

Una «cambra» en el títol d’un poema no demana gaires més explicacions perquè el lector pressuposi que no es tracta d’una cambra qualsevol, sinó d’un dormitori, i que el poema contindrà una escena amorosa. Aquesta deducció és possible per l’economia expressiva pròpia del gènere, que parteix sempre d’uns determinats motius temàtics més o menys fixats per la tradició literària i d’uns temes per defecte, com és el tema amorós molt particularment. Això no treu que el poema del cas pugui jugar amb aquestes pressuposicions per introduir els matisos i les sorpreses que convingui.

Si la cambra és «de la tardor», aquesta relació amorosa que suggereix la cambra es troba en un estadi final, a part d’indicar el moment en què se suposa que succeeix l’anècdota que està a punt de recrear el poema. La veu poètica i la seva amant són al llit, i mantenen una conversa aparentment intranscendent sobre uns sons exteriors que avui no senten. La veu de l’estimada es reprodueix entre cometes perquè es tracta de paraules en estil directe, paraules que realment s’han pronunciat en veu alta. En canvi, entre les paraules de la veu poètica principal, n’hi ha que pot ser que les hagi pronunciades també en veu alta, però la major part se les diu a ell mateix. És en aquestes últimes on apareix la consciència progressiva de la «tardor» d’aquesta relació amorosa, però molt especialment de la seva «tardor» personal.

Però la certesa de la pròpia decrepitud el porta a una conclusió ambigua pel que fa a la relació amorosa, i pel que fa a la poesia: «les fulles roges de les veus, que incertes / quan vénen a colgar-nos».

CAMBRA DE LA TARDOR

La persiana, no del tot tancada, com

un esglai que es reté de caure a terra,

no ens separa de l’aire. Mira, s’obren

trenta-set horitzons rectes i prims,

però el cor els oblida. Sense enyor

se’ns va morint la llum, que era color

de mel, i ara és color d’olor de poma.

Que lent el món, que lent el món, que lenta

la pena per les hores que se’n van

de pressa. Digues, te’n recordaràs

d’aquesta cambra?

«Me l’estimo molt.

Aquelles veus d’obrers —Què son?».

Paletes:

manca una casa a la mançana.

«Canten,

i avui no els sento. Criden, riuen,

i avui que callen em fa estrany».

Que lentes

les fulles roges de les veus, que incertes

quan vénen a colgar-nos. Adormides,

les fulles dels meus besos van colgant

els recers del teu cos, i mentre oblides

les fulles altes de l’estiu, els dies

oberts i sense besos, ben al fons

el cos recorda: encara

tens la pell mig del sol, mig de la lluna.

El discurs conversacional però a la vegada solemne del poema està compost per decasíl·labs, sovint encavalcats, o dividits entre dues veus —excepte el primer vers, que es podria considerar un alexandrí si s’impostava la veu fins a l’extrem de llegir «persiana» sense diftong, o un vers de mètrica rara, com seria el d’onze síl·labes. Aquesta irregularitat mètrica és, en part, l’«esglai que es reté de caure a terra»: l’amenaça encara inconcreta que plana sobre l’escena amorosa. Una amenaça que en part farà referència al curiós recompte dels trenta-set forats de la persiana, que no són altra cosa que els anys del protagonista, dintre la ment del qual representa que s’esdevé el discurs. Només una petita part és efectivament pronunciada en veu alta. De les paraules que «diu» ell, potser només «Digues, te’n recordaràs / d’aquesta cambra?», encara que no apareguin entre cometes com les paraules que diu ella. La resta del discurs, encara que s’adreci en segona persona del singular a la persona que té al costat, no les diu, les pensa —i, a través d’elles, es pensa.

La parella d’amants es troben al pis d’ell, o en una habitació d’hotel, en un dia festiu —els paletes no treballen. En aquesta cambra hi han estat altres vegades, en dies laborables relativament recents. També es podria deduir pel fet que remarca el canvi de tonalitat de la llum que, junts, potser no hi havien estat cap altra tardor —a banda del joc simbòlic relatiu a la decrepitud que permetrà la referència a la tardor de la cambra, de l’amor i, en últim terme, de la vida. Això vol dir que és una relació amorosa recent, un amor d’estiu. Ella només experimenta una certa estranyesa («avui que callen em fa estrany»), però no percep clarament que hi hagi cap canvi remarcable en la relació entre tots dos. Ell, en canvi, i de forma prou sobtada, s’adona que aquesta relació està ja a les acaballes. Amb tot, la passió amorosa segueix sent un impuls vital bàsic, i en la «memòria» del cos («ben al fons / el cos recorda») hi ha la intuïció d’una experiència que sembla transcendir la certesa de la decrepitud i que li permet concloure que «encara / tens la pell mig del sol, mig de la lluna»: el sol i la lluna —la seva grandesa simbòlica— es fonen en la pell de l’estimada.

ACTIVITATS

1. Llegeix, com a mínim, les dues primeres pàgines de l’estudi de Núria Perpinyà que trobaràs al número zero de la revista Veus Baixes (http://www.veusbaixes.cat/veusbaixes/ZERO_files/arx97veusbaixes0_perpinya.pdf), i reflexiona sobre les característiques que tu atribuiries a un poema que et semblés molt «modern».

2. Explica a què es refereix Gabriel Ferrater quan diu: «[…] el poeta, actualment, ha de procurar no ser entès, però no per perversitat ni per cap mena de gratuïtat, sinó perquè li convé de no ser entès, simplement, per la gent que ell no vol que l’entengui. […] Els que convé que no entenguin el poeta són […] la gent de la ràdio, la gent del cine, la gent de la televisió, la gent dels diaris. Són la gent que agafaran les seves imatges, que agafaran els seus temes i que els trivialitzaran». (Gabriel Ferrater, Foix i el seu temps. Barcelona: Quaderns Crema, 1987, p. 109.)

3. A l’extensa antologia de Gabriel Ferrater que trobaràs a http://www.mallorcaweb.com/Mag-Teatre/, dins l’apartat «Poetes catalans» i «Pàgines més completes», busca el poema «El mutilat» (de Da nuces pueris) i reflexiona sobre a quantes persones sembla que fa referència el text.

4. Com interpretes l’analogia entre les fulles, les veus i els petons que apareix després de les paraules citades en estil directe?