17. JOAN SALVAT-PAPASSEIT: «TOT L’ENYOR DE DEMÀ», DE L’IRRADIADOR DEL PORT I LES GAVINES (1921)
De família treballadora, Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 1894-1924) es va quedar orfe de pare de molt petit, i de seguida va treballar en oficis molt diversos. Es va interessar aviat pel moviment anarquista i va començar a escriure articles de crítica social en diverses publicacions revolucionàries. Ell mateix va escriure tot sol la revista Un Enemic del Poble. El 1918 es va casar i va tenir dues filles. La seva salut era molt delicada, i va haver d’ingressar diversos cops en sanatoris, fins que va morir de tuberculosi amb només trenta anys.
Els títols dels seus sis llibres de poesia són Poemes en ondes hertzianes, del 1919; L’irradiador del port i les gavines, del 1921; Les conspiracions, del 1922; La gesta dels estels, també del 1922; El poema de la rosa als llavis, del 1923, i Óssa menor: fi dels poemes d’avantguarda, publicat pòstumament el 1925.
La poesia de Salvat-Papasseit combina l’avantguardisme de tipus futurista amb el postromanticisme vitalista a la manera de Joan Maragall. En el primer llibre predominen els poemes que exploten al màxim els recursos tipogràfics per tractar de forma entusiasta els avenços tecnològics i per reproduir el moviment caòtic de la ciutat moderna, però progressivament va adoptant un to més líric i més intimista a partir del recurs a imatges quotidianes i a una forma mètrica irregular que imita la parla en veu baixa de qui medita. La seva poesia és un cant a la vida i a l’amor, des de la consciència lúcida de la imminència de la pròpia mort.
El poema «Tot l’enyor de demà» té una estructura molt simple i eficaç a la vegada: presenta un seguit d’imatges juxtaposades vitals i lluminoses que contrasten amb les paraules que obren i tanquen el poema, i s’hi imposen. La malaltia i la proximitat de la mort són les circumstàncies reals en què es troba la veu poètica quan comença a imaginar el «demà», un demà que enyora precisament perquè forma part més del record del passat que no pas de la certesa que existeixi com a futur.
És molt difícil fer versemblant literàriament la veu tràgica i vital que ens parla des d’aquest poema. No n’hi ha prou amb pretendre comunicar que la consciència de la pròpia mort imminent no l’ha fet caure en la desesperació, ni en la queixa, ni en la rancúnia, sinó que arriba a plantejar que ha aconseguit una sorprenent pau espiritual, gairebé un estat de felicitat. L’argument subjacent també és difícil de fer versemblant: la veu poètica pren consciència que en els instants més feliços i lluminosos que ha viscut hi han participat molts més elements i persones a part d’ell mateix, i tots aquests, amb qui el subjecte sembla entendre que forma una unitat, no desapareixeran quan mori, per la qual cosa bona part d’ell mateix, tampoc. Com a argument abstracte pot semblar poc convincent, fins i tot pot suggerir una certa ingenuïtat, però com a construcció poètica, gràcies a l’habilitat de Salvat-Papasseit, és lúcid i admirable a la vegada.
TOT L’ENYOR DE DEMÀ
A Marià Manent
Ara que estic al llit
malalt,
estic força content.
—Demà m’aixecarépotser,
i heus aquí el que m’espera:
Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
sota el sol,
sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
i una rialla fresca.
I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja als tramvies
i els baixa
tot corrent.
I el carter
que si passa i no em deixa cap lletra m’angoixa,
perquè no sé el secret
de les altres que porta.
I també l’aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d’un terrat.
I les dones del barri
matineres
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d’un altre cireres vermelles.
I després l’adroguer,
que treu la torradora del cafè
i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: —Ja ho té tot?
I les noies somriuen
amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l’esfera que ell volta.
I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous
i no anirà a l’escola.
I els cavalls assenyats
i els carreters dormits
sota la vela en punxa
que dansa en el seguit de les roderes.
I el vi que de tants dies no he begut.
I el pa,
posat a taula.
I l’escudella rossa,
fumejant.
I vosaltresamics,
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.
Tot això bé m’espera
si m’aixeco
demà.
Si no em puc aixecar
mai més,
heus aquí el que m’espera:
—Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.
La imaginació és l’únic àmbit on la trista realitat a què fan referència els dos primers versos es transforma en una realitat totalment diferent. I els versos que descriuen aquesta altra realitat imaginativa i fictícia ocupen la major part del poema. L’àmbit de la imaginació és el propi de la poesia, però no és evident per a tothom que sigui un aspecte de la vida especialment valuós. Dependrà molt de la importància que el lector estigui disposat a atorgar a les facultats imaginatives humanes que el poema, aquest i qualsevol altre, pugui assolir tota la seva força expressiva. El terme «imaginació», com altres conceptes que fan referència a processos humans invisibles i difícils de quantificar i mesurar amb procediments tècnics, ha patit una pèrdua progressiva de prestigi en els temps moderns, que ha afectat la valoració de la poesia.
Les imatges que constitueixen el centre del poema no s’organitzen només per simple juxtaposició o perquè comparteixin totes elles una dimensió vital i positiva, sinó també per altres motius que acaben de donar coherència al conjunt. A més de la claror, totes les imatges comparteixen elements de dinamisme i de riquesa sensorial. Tots els sentits, no només la vista, es veuen mobilitzats per la imaginació poètica, fins a l’extrem de fer servir expressions sinestèsiques com «rialla fresca», o «somriure clar / que és el baume que surt de l’esfera que ell volta». Aquesta riquesa sensorial transmet l’autenticitat necessària al plantejament sorprenent del text, que afirma alhora la certesa de la mort —tal com es veu amb el «potser» que segueix a «demà m’aixecaré», a l’inici, o la paraula que clou el poema— i un amor entusiasta i generós per l’existència. La diversitat dels llocs i dels personatges anònims que apareixen en les successives escenes contribueix també a donar aquesta sensació de realitat. Pel que fa als llocs, partint de la cambra inicial on hi ha el llit, se surt sobtadament a l’exterior per observar places, carrers, botigues i el cel, encara que les últimes imatges tornen a ser de l’interior del domicili: el menjador amb el pa, el vi, l’escudella i els amics. I pel que fa a les persones, hi apareixen, en aquest ordre, una noia, un vailet, un carter, les dones del barri, l’adroguer, la quitxalla i els carreters, aquests, això sí, adormits, per permetre que l’escena es desplaci altre cop des de l’exterior a l’interior del domicili, a la imaginació de la veu poètica —i del lector.
ACTIVITATS
1. Escolta la versió de «Res no és mesquí», de Joan Salvat-Papasseit interpretada per Ovidi Montllor, que pots trobar a http://www.musicadepoetes.cat/, i compara el poema amb «Tot l’enyor de demà».
2. Llegeix-te l’article del Nou diccionari 62 de literatura catalana, reproduït a http://lletra.uoc.edu/ca/autor/joan-salvat-papasseit/detall, i destaca’n el que et sembli més important.
3. A l’apartat «Comentaris d’obra» de http://www.escriptors.cat/autors/salvatpapasseitj/, pots trobar una valoració de J. V. Foix escrita molt poc després de la mort de Joan Salvat-Papasseit. Escriu una resposta més o menys polèmica a les paraules de J. V. Foix.
4. Quins són els elements que permeten datar aproximadament el poema? Prova de canviar-los per uns altres d’actuals, sense modificar-ne, si pots, ni el ritme ni el sentit.