12. MIQUEL COSTA I LLOBERA: «EL PI DE FORMENTOR», DE POESIES (1885), EDICIÓ DEL 1907

Miquel Costa i Llobera (1854-1922) era fill d’una família de rics terratinents mallorquins. Primer va estudiar Dret a la Universitat de Barcelona, però posteriorment va marxar a Roma a estudiar Teologia seguint la seva veritable vocació, i es va ordenar sacerdot. Comença escrivint una poesia romàntica més aviat grandiloqüent amb una orientació marcadament catòlica, que transmet l’anhel místic de fondre’s beatíficament amb Déu. A Poesies, del 1885, destaca el poema «El pi de Formentor». Posteriorment publicarà De l’agre de la Terra (1897), el recull de poesia en castellà titulat Líricas (1899), el poema narratiu La deixa del geni, del 1902, i Visions i fantasies, del 1903. Però la seva obra més significativa i influent és el recull Horacianes, del 1906. És un llibre d’un estil molt més contingut que els anteriors, gairebé neoclàssic, i tindrà una gran influència entre els poetes d’inicis del segle XX coneguts amb el nom de «noucentistes». També són remarcables les seves traduccions de clàssics com Virgili, Prudenci, el Dant, Petrarca, entre altres autors, i de romàntics com Alphonse de Lamartine i Victor Hugo.

El poema d’aquest autor que es proposa llegir és, precisament, «El pi de Formentor», del seu primer llibre.

EL PI DE FORMENTOR

Electus ut cedri

Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera,

més poderós que el roure, més verd que el taronger,

conserva de ses fulles l’eterna primavera,

i lluita amb les ventades que atupen la ribera,

com un gegant guerrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada,

no va la fontanella ses ombres a besar;

mes Déu ungí d’aroma sa testa consagrada

i li donà per terra l’esquerpa serralada,

per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,

no canta per ses branques l’aucell que encativam;

lo crit sublim escolta de l’àguila marina,

o del voltor que puja sent l’ala gegantina

remoure son fullam.

Del llim d’aquesta terra sa vida no sustenta,

revincla per les roques sa poderosa rel,

té pluges i rosades i vents i llum ardenta,

i, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta

de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n’és ell la viva imatge:

domina les muntanyes i aguaita l’infinit;

per ell la terra és dura, mes besa son ramatge

lo cel que l’enamora, i té el llamp i l’oratge

per glòria i per delit.

Oh sí: que quan a lloure bramulen les ventades

i sembla entre l’escuma que tombi el seu penyal,

llavors ell riu i canta més fort que les onades

i vencedor espolsa damunt les nuvolades

sa cabellera real.

Arbre, mon cor t’enveja. Sobre la terra impura,

com a penyora santa, duré jo el teu record.

Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l’altura

i alimentar-se i viure de cel i de llum pura…

Oh vida, oh noble sort!

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada

i arrela dins l’altura com l’arbre dels penyals.

Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,

i tes cançons tranquil·les ‘niran per la ventada

com l’au dels temporals.

L’arbre és un símbol habitual de la vida humana, sobretot en la seva dimensió més transcendental. La verticalitat de l’arbre connecta en la imaginació la figura humana dempeus amb una sageta que assenyala cap amunt, cap al cel —l’àmbit simbòlic de l’ideal. Hi ha un gran ventall de matisos possibles associables a la imatge arbòria, tants com tipus d’arbre i capacitats imaginatives dels autors. Hi ha arbres fúnebres, com el xiprer; robustos, com el roure; o sentimentals, com el desmai. La llista és molt extensa. Josep Carner dedica tot un llibre, Arbres, a aquest símbol.

La descripció d’un arbre en un poema sol funcionar com a correlat objectiu de la veu poètica, per tal que aquesta s’interrogui —i convidi així també el lector a interrogar-se— sobre algun aspecte de la pròpia vida o per plantejar-se —i plantejar al lector— un determinat ideal. La veu poètica del text pot precisar més o menys el significat simbòlic específic que vol donar a la imatge de l’arbre, comentant més o menys les característiques de l’arbre del cas, o els efectes sobre ell mateix que observa mentre el contempla. Una explicació massa exhaustiva per part de la veu poètica pot resultar poc atractiva per al lector perquè redueix les possibilitats que aquest pugui fer-se seva la vivència i la reflexió que proposa el text.

El poema de Costa i Llobera dedica les primeres quatre estrofes a construir la imatge excepcional del pi de Formentor. L’associa explícitament a una criatura escollida per Déu, a un «vell profeta», i com a tal el caracteritza tant per la força èpica amb què enfronta els problemes («la tempesta») com pel rebuig als elements més sensuals de l’existència, els característics del locus amoenus («la flor enamorada», «la fontanella», «l’ocell»). Precisament en aquest moment, al vers 12, hi ha la primera referència al cant, això és a la poesia mateixa, que prefigura la conclusió del poema en el seu conjunt al final del text.

El pi és un arbre d’entrada modest i proper, sense les connotacions heroiques del roure, metafísiques de l’olivera o sensuals del taronger. El poema de Costa i Llobera transformarà el pi de Formentor en un arbre que supera els altres en tots els aspectes i el connectarà explícitament amb el concepte romàntic de «geni»: el pi de Formentor és la «viva imatge» del geni. Per tant, el «geni» romàntic és, per a Costa i Llobera, un escollit per Déu i semblant a un «vell profeta» que rebutja els components sensuals de l’existència a favor d’una vida ascètica. És una particular definició catòlica i conservadora del que s’entén per «geni» en el Romanticisme.

La veu poètica es plantejarà quina és la seva relació amb el pi-geni, com a poeta i com a persona. La resposta acaba de justificar per què ha triat un pi com a imatge del «geni», més enllà que la imatge del pi sobre un espadat davant del mar sigui versemblant a Formentor. La modèstia bàsica del pi se l’aplica a ell mateix com a individu, perquè davant del pi transformat en imatge del geni ell sent «enveja», que no és un sentiment específicament «genial». Ara bé, la conclusió del poema no és sobre ell mateix com a persona, sinó sobre el valor dels seus poemes. I aquests sí que gaudeixen de les potencialitats transformadores de la imatge del pi de Formentor, perquè les seves cançons són «tranquil·les» però, alhora, aniran «per la ventada / com l’au dels temporals». Ell es manté pi, pi convencional, no el pi que és més que un roure, una olivera i un taronger a la vegada. Els seus poemes, en canvi, no són simples ocells, sinó àguiles. Ell no s’entén com a geni, però els seus poemes sí que es manifesten com a obra genial. Perquè el geni, entès a la manera catòlica, només ho és per delegació: és Déu qui es manifesta a través d’ell. El concepte de geni romàntic plantejava un desafiament al pensament religiós conservador, perquè situava l’individu concret però excepcional denominat geni, o artista, o poeta, com a creador absolut de noves realitats, al mateix nivell que Déu. Costa i Llobera i molts altres autors catòlics van provar de contrarestar la teoria romàntica del geni amb formulacions més ortodoxes, com és el cas d’«El pi de Formentor». Jacint Verdaguer, com s’ha pogut veure, planteja aquest tema amb molt més dramatisme.

ACTIVITATS

1. A la pàgina http://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_(Miquel_Costa) pots trobar sencer el primer llibre de l’autor, Poesies, en l’ortografia de l’època. Tria’n un poema, modernitza’l ortogràficament i comenta’l.

2. Escriu un arbre, encara que sigui en prosa, amb la intenció de projectar-hi un ideal humà, no necessàriament de tipus romàntic.

3. Busca un poema d’un altre autor dedicat a un arbre —si pot ser, a un pi— i compara’l amb aquest.

4. Descriu el «geni» romàntic segons els trets amb què el poeta caracteritza l’arbre.