2. CERVERÍ DE GIRONA: «SI NUYLL TEMPS FUI PESSIUS E COSSIROS…»

Aproximadament un segle després de Guillem de Berguedà, cap al final de l’època dels trobadors, escriu les seves obres Guillem de Cervera, també conegut com a Cerverí de Girona (1259-1285). És el trobador de qui més obres es conserven, un centenar llarg de poemes i uns extensíssims Proverbis en vers. Va ser un trobador cortesà lligat a les cases reials, tant a la de Jaume I com a la del seu successor Pere el Gran, i a la cort del vescomte de Cardona. Una part de la seva obra són sirventesos sobre esdeveniments polítics contemporanis.

La seva poesia és molt variada. S’hi troben representats gairebé tots els gèneres. Els més seriosos i solemnes, com la cançó amorosa, el plany, o el poema religiós; els més frívols, com la pastorel·la, o les mostres d’enginy, com el poema en sis llengües; els més senzills i populars, com la «viadeira», i els textos humorístics, com el «poema del badall». N’escriu també algun d’híbrid, com un «Maldit bendit» en què ataca les dones i després les defensa, o una cançó amorosa on al final ens informa que ha escrit el poema mentre dormia. El gust per l’experimentació i la sofisticació formals és propi d’un poeta cortesà, fins i tot professional.

Per a un lector prèviament interessat en la poesia dels trobadors o en el panorama cultural del segle XIII, la lectura de Cerverí serà molt profitosa. Per a un lector de poesia que esperi establir una relació emocional o, simplement, personal amb els textos, la lectura de Cerverí ja demana més consideracions prèvies, perquè no hi trobarà una veu d’una personalitat tan acusada com la de Guillem de Berguedà, que ens segueix parlant de forma directa i còmplice a través dels segles.

No pot deixar de sorprendre qui s’acosti per primer cop a la poesia amorosa trobadoresca que l’objecte del desig, la dama estimada, sempre sigui una dona casada, casada amb un altre. No hi ha poesia amorosa trobadoresca dedicada a noies solteres, amb excepció d’un gènere molt específic, la pastorel·la, on sí que són solteres, però també són pastores. I tampoc no hi ha poesia amorosa dedicada a la pròpia parella. S’expliciti o no, perquè sovint es dóna per sabut, la relació amorosa és sempre adúltera. Seria absurd pensar que durant els segles XII i XIII hi va haver una mena d’epidèmia d’adulteris entre els primers poetes cultes en llengua vulgar. Hi ha d’haver una explicació més raonable. La paraula específica que es fa servir en la majoria dels casos per referir-se a l’estimada és, en occità, «midons» i, en el cas dels trobadors galaicoportuguesos, «mia senhor», així, en masculí, perquè també és masculí l’origen etimològic de «midons». Les dues expressions per referir-se a la «dama» provenen de l’expressió en llatí jurídic «meus dominus», «el meu senyor». A què és deguda aquesta masculinització del terme «dama»? Té cap relació amb l’amor adúlter per sistema? L’anomenat «amor cortès» és un sorprenent joc cortesà que consisteix a transportar a situacions eroticoamoroses les fórmules i la gestualitat pròpies de l’aspecte més seriós de la cultura feudal: la relació de vassallatge i la corresponent cerimònia de l’homenatge al senyor. Però el feudalisme, la seva visió del món i, més encara, el seguit de normes i obligacions que vinculaven senyor i vassall van oblidar-se progressivament. En canvi, la poesia trobadoresca va influir de tal manera la poesia amorosa posterior que moltes imatges, gestos i fórmules van independitzar-se del tot del seu origen més proper a la ironia i al joc d’enginy que no pas a l’expressió de sentiments amorosos sincers i idealitzats. La dama, com a «meus dominus», per força ha de ser casada. La humilitat de l’enamorat reprodueix el respecte i la inferioritat social respecte al senyor feudal. Les queixes per la fredor o la poca atenció de l’estimada es formulen en els termes en què un vassall podia exigir l’auxili del seu senyor en determinades situacions de necessitat. L’amenaça de trencament de la relació amorosa per qualsevol de les dues parts imita les causes estipulades per extingir el vassallatge. Fins i tot un gest que sembla tan pur i simplement amorós com el petó, i el lògic fet de provar d’aconseguir-lo per part de l’enamorat, al·ludeix a l’acció que culminava la relació entre senyor i vassall en l’acte de l’homenatge: l’«osculum» (literalment, el petó). Aquest joc tan complex d’al·lusions al sistema de relacions interpersonals del feudalisme, relacions entre homes primordialment, va esvair-se. Però els poemes van subsistir i van influir en les actituds amoroses i fins i tot en la gestualitat convencional sobre això. Es podria dir que una lectura sentimental o «romàntica» de la poesia amorosa trobadoresca és un anacronisme. Però també cal tenir present que va ser durant el Romanticisme quan es va recuperar l’interès per aquesta poesia i es va editar per primer cop més de cinc-cents anys després de la seva aparició.

[Si nuyll temps fui pessius ne cossiros…]

Si nuyll temps fui pessius ne cossiros

sirven amors ni·n perdey mon cabal

sufren pena, turmen, trebayll e mal,

ne·m tengren dan maritz ne fals gelos,

er m’adutz jay, qu’eser no·m pot vedatz,

us gentils cors, adreitz, gras e delgatz,

on es jovenz e franc’humilitatz.

E s’auzes dir cal dona·m te joyos,

ne com m’a fi, humil, franc e leyal,

e·m ditz soven, ab mant sospir coral

baysan: «Amics, con eu no so ab vos

muyr desiran, e pus pres mi·us luynatz,

del revenir vos clam merçe viatz»,

estotz fora, e mos clars ditz vertatz.

Eras diran lausenger envejos

qu’eu dic fencha, a ley de desleyal;

mas, pus midons m’o perdo, no m’en chal,

car ma rayzo tenran tuit l’amoros;

qu’eu dic que can an lens ne apesatz

pesan vey ley, e sas plasens beutatz,

que·m ditz plasers ab ditz enamoratz.

E tenria lo rey per enujos

si·m sonava can faz tan douz jornal,

ne·m tocava, qu’eu non ay plaser d’al;

ans fora mortz si·l pensamen no fos.

E dic a cels qui·m dizon: «Que us pessatz,

En Cerveri? Ajam qualque solatz»,

«Laxats m’estar, seyner, que coblas fatz».

D’aytan me tenc per ben aventuros

car ço qui notz als altres a mi val;

e no vis mays nuyll trobador aytal

ne qui·n durmen fezes vers e chanços;

qu’en durmen fo aycest chanz començatz,

per que non es ab motz prims ne serratz

ne·y er per me sos ne motz esmendatz.

Pus en durmen e pesan gen pessatz,

Na Sobrepretz, de me veyllan, si·us platz,

prec que pessetz, o que tost m’auciatz.

De la dona dels Cardos suy payatz,

e de l’enfan can pres luy m’asolatz.

El poema de Cerverí de Girona és un bon exemple de poema amorós trobadoresc que, a més, té l’atractiu afegit que evoluciona cap a una celebració irònica de l’ofici mateix de poeta. La traducció ha provat de trair al mínim el sentit del text tot respectant-ne la mètrica i la rima.

[Si mai he estat pensatiu i confós…]

Si mai he estat pensatiu i confós,

servint l’amor, i he perdut el cabal

patint dolor, turment, treballs i mal,

i m’ha atacat més d’un marit gelós,

ara somric, perquè tinc a l’abast

un cos gentil, com cal, ardent i cast

on el jovent, humil, mostra el seu fast.

Si gosés dir qui és que em fa joiós,

fidel, humil, elegant i lleial,

que em diu sovint, amb un sospir coral,

fent-me petons: «Amic, si no hi sou vós,

sento un desig terrible, un buit nefast,

fins que torneu, el temps per mi és un llast»…

Si dic el nom s’acabarà el contrast.

S’exclamarà qualsevol envejós

que res no és cert, com si fos deslleial,

però tant m’és, si ella no en fa cabal,

i tampoc no en farà qui és amorós;

i us dic que quan les passes em fan rast

és que la veig dins meu, n’obtinc un tast

i em parla de plaer i del nostre encast.

Tindria fins el rei per enutjós

si em deia res mentre em guanyo el jornal,

o si em tocava: no hi ha un plaer igual;

seria mort si el pensament no fos.

Responc a aquells que em diuen «Quin desgast

patiu, En Cerverí, bon parafrast?»:

«Deixeu-me estar, que el vers és el meu past».

Em considero algú que ha estat sortós:

el que molesta els altres a mi em val

i mai no he vist un trobador que tal

com jo fes els poemes somiós.

Dormint el vaig rimar i vaig fer el desbast.

Potser no és delicat però té llast,

i no cal canviar-hi un vers ni un trast.

Com que dormint em teniu a l’abast

considereu que és trist el meu desgast.

Sí, Sobrepreu, penseu-hi: és ben nefast.

La dama de Cardós, amb el seu fast,

m’acull com fa l’Infant, sense contrast.

(Trad. Enric Virgili)

La primera estrofa del poema pretén provocar la sorpresa del lector —en el seu moment, de l’oient— amb l’afirmació que, aparentment, la veu poètica ha acomplert el seu desig. Si han desaparegut els problemes que representava la dificultat d’accedir a la dama estimada i ja no li cal esmerçar-hi més esforços ni témer l’amenaça del marit, senyal que hi ha un altre conflicte complementari que encara ha d’aparèixer. La segona estrofa matisa l’acompliment absolut que estranyament suggeria l’inici del poema, perquè no pot dir el «nom» de l’estimada, i aquest és l’únic «contrast» a la seva felicitat absoluta. Que no pugui dir el nom i s’hagi de servir d’un «senyal» és lògic dintre el sistema de l’amor cortès, perquè dintre aquesta construcció literària no es persegueix el «divorci» de la «midons» perquè el jo poètic ocupi oficialment el lloc d’un nou marit, sinó l’enginy a l’hora d’expressar totes les variants possibles d’un amor que implica risc i aventura, no matrimoni i estabilitat.

És a la tercera estrofa que, subtilment, apareix el tema que acabarà agafant el protagonisme en el poema. Quan diu que «qualsevol envejós» pretendrà negar la relació passional tan reeixida amb l’estimada, no es limita a citar un altre personatge tòpic dintre l’univers de la «fin’amors», l’envejós o «lausengier», sinó que remarca que la seva relació amorosa s’està fent pública segons la versió que la veu poètica ens dóna, i aquesta versió remet al poema mateix o a d’altres que n’hagi fet amb anterioritat. A més, insisteix en la potència de la seva imaginació, on la seva estimada es presenta amb un extraordinari realisme. La seva pròpia imaginació i la difusió del que explica, que molesta els envejosos, formen, sumades, la poesia, com s’explicitarà a la quarta estrofa. Aquest és el veritable tema del poema.

La imaginació i el pensament és un àmbit extraordinàriament important no només perquè allà apareix l’estimada quan no pot estar amb ella, sinó perquè és on es guanya el «jornal», perquè és poeta. La referència al propi ofici és significativament irònica, perquè la veu de qui l’interromp li pregunta per què està preocupat i li proposa que surtin junts a distreure’s (en la traducció, menys subtilment, se’l qualifica de «bon parafrast» per exigències de la rima). Ell respon que està ocupat, que fa poemes. Aquest és el seu ofici. I el poema n’és una celebració, per la qual cosa les imatges d’acompliment amorós, en bona mesura, s’insinua que són més fruit de la seva habilitat poètica que de la seva experiència. Per això sorprenia la realització del desig de forma tan prematura, ja a la primera estrofa.

L’última estrofa abans de les dues tornades fa més versemblant encara aquesta possibilitat. El fet que destaqui d’ell mateix com a poeta que «fa els poemes somiós», que ha escrit el poema i n’ha compost la música tot dormint, pot semblar una broma un pèl absurda, però també reforça que allò de què parla ha estat creat per la seva imaginació, sense cap referent exterior imprescindible. Ironia sobre el propi ofici de poeta i ambigüitat sobre si el contingut del text li preexisteix.

Finalment, la primera tornada, esperable com a lloc d’aparició del «senyal» de l’estimada —en aquest cas Na Sobrepreu—, presenta la demanda d’atenció habitual. La segona devia formar part del poema en ocasió de fer-lo arribar a una destinatària real, la dama de Cardós. Inclou la referència a un altre dels «mecenes» del poeta, i és el fragment del text més clarament professional.

ACTIVITATS

1. Explica quins aspectes destaca Martí de Riquer de la «viadeyra» de Cerverí de Girona en el seu article del 1946 «Aspectos de la lírica de Cerverí de Girona». L’estudi es pot trobar a internet en pdf, gràcies a la Universitat de Girona. El camí més curt per trobar-lo és cercar pel títol a Google.

2. Llegeix la «pastorel·la» de Cerverí de Girona. La pots trobar a: https://ca.wikisource.org/wiki/Entre_Lerida_e_Belvis. Resumeix el diàleg que mantenen els dos protagonistes i explica quina és la conclusió del poema.

3. Descriu la vida de Cerverí com a escriptor professional segons ho explica Míriam Cabré a Cerverí de Girona: Un trobador al servei de Pere el Gran, UB / UIB, Barcelona 2011, p. 30-33. Es poden trobar aquestes pàgines a la selecció del llibre que apareix a Google Books.

4. Busca la primera estrofa del poema «Farai un vers de dret nien» del primer dels trobadors, Guillem de Peitieu, i estableix alguna relació amb el de Cerverí de Girona.