16. MARIA ANTÒNIA SALVÀ: «TALAIOTS», DE LLUNETA DEL PAGÈS (1952)

Maria Antònia Salvà va néixer a Palma el 1869 i va morir a Llucmajor el 1958. Era filla d’una família de terratinents. El seu pare era advocat i tenia interessos literaris que va compartir amb la seva filla. La seva mare va morir quan ella era molt petita. Va ser amiga de Miquel Costa i Llobera, amb qui va fer un viatge cap a Grècia i Terra Santa que descriu en el llibre Viatge a orient, un llibre que no es va publicar fins al 1998. Va dur una vida molt còmoda, dedicada a llegir, escriure i mantenir correspondència amb escriptors i amics, o escriptors amics, com el ja esmentat Costa i Llobera o Josep Carner. El 1910 publica el primer llibre, Poesies, amb pròleg de Costa i Llobera. Altres títols importants són Espigues en flor (1926), amb pròleg de Josep Carner, El retorn (1934) i Lluneta del pagès (1952). D’entre les obres que va traduir destaca Mireia, de Frederic Mistral, Els promesos, d’Alessandro Manzoni, i la poesia de Giovanni Pascoli.

Maria Antònia Salvà ha estat considerada la primera dona poeta important de la història de la poesia catalana. Es va relacionar amb els principals poetes del seu temps, des de Josep Carner al jove Josep Palau i Fabre. Però segurament algunes de les característiques que feien més admirable la poesia de Maria Antònia Salvà per als seus contemporanis són les que en l’actualitat més fàcilment n’allunyaran els lectors. Aquesta inclemència del pas del temps no és sempre un fenomen irreversible, i mai no és simplement cronològic. Com es pot constatar llegint Guillem de Berguedà, o Ausiàs March, el pas dels segles no ha de fer envellir necessàriament un poema, ni cap altre tipus d’obra literària. Però les obres més lligades a un seguit de tòpics vigents en un moment determinat que no hi hagin introduït algun tipus d’ambigüitat o de problemàtica que les faci transcendir la seva època difícilment sobreviuran com a textos literaris autònoms, més enllà de la seva presència dins la història de la literatura. En el poema «L’encís que fuig», per exemple, del llibre Espigues en flor (1926), la imatge de la rosa, desfullada i en un context glaçat, emfasitza la negació de la sensualitat, de la passió humana com a possible connexió amb l’ideal. La proposta estètica i ideològica de Maria Antònia Salvà és la renúncia, l’amor només pel que fuig. Si el lector hi percep un dramatisme suficient, potser hi pot empatitzar, però no és segur que això passi. En l’actualitat, sense rastres ja de la seva originària polèmica amb el Romanticisme, pot semblar un punt de vista poc estimulant. De fet, algun dels seus contemporanis també en va fer una lectura crítica, com la sàtira —per a alguns excessiva i injusta— present a Mort de dama (1934), del novel·lista Llorenç Villalonga, que caricaturitza la poeta en el personatge d’Aina Cohen.

En el poema «Talaiots», en canvi, el sentit de les imatges no es posa al servei d’un discurs sentimental. Tampoc no pretén ser una descripció decorativa del paisatge de la costa mallorquina i de les construccions prehistòriques circulars conegudes amb el nom de «talaiots». La combinació del paisatge, els talaiots prehistòrics i l’estranya paraula d’un corb semblen proposar, més aviat, una reflexió oberta sobre com el sentit de l’existència pot ser, alhora, lluminós i fosc, familiar i incomprensible.

TALAIOTS

Hi ha un racó de la marina

que té mon cor encativat:

ullastres vells i soledat

i cards ressecs d’aguda espina.

Entre els ullastres centenaris

qualque bordall de magraner

bada soliu en l’arrecer

ses flors roents com encantaris.

Per l’enderroc d’una paret,

talment armats que fessin guarda,

aguaiten punxes de donarda

que mai doblega vent ni set.

I uns talaiots allà escampats

en llur decrèpita ruïna,

pel sec terrer de la marina

semblen ossams mal soterrats.

La ment es perd dins la foscor.

Qui mai dirà com fou la vida

d’aquella gènera extingida

pel temps remot de l’antigor?

Un negre corb que l’aire bat

al talaiot son vol atura;

d’un alt cairell de roca dura

un mot d’enigma s’ha esbombat.

Misteriós, l’aucell en dol

ha dit un mot d’estrany llenguatge;

i fuig el corb. I aquell paratge

roman més mut i més tot sol.

El poema, compost per set estrofes de versos octosíl·labs, està estructurat, en primer lloc, pel pretext d’un passeig reflexiu de la veu poètica pel «racó de la marina» que més li agrada fins a acostar-se i mirar dins d’un talaiot; i, en segon lloc, per una subdivisió de les imatges en tres grans blocs, que podrien permetre dividir el poema en tres parts. En la primera, formada per les tres primeres estrofes, desfilen uns quants vegetals autòctons d’aquell «racó de la marina»: ullastres, cards, magraners bords i donardes (que són les atzavares, a Catalunya), tots ells dotats de punxes o espines. En la segona part, a les estofes quatre i cinc, apareixen els talaiots, dintre la foscor dels quals «es perd» la ment de la veu poètica. Finalment, la tercera part comprèn les dues últimes estrofes quan apareix un corb que s’atura sobre el talaiot i diu «un mot d’enigma» en un «estrany llenguatge». En els dos últims versos el corb fuig i el camp visual de l’escena torna a obrir-se al «paisatge».

El passeig de la veu poètica comença amb un estat d’ànim reposat. Amb «el cor encativat» es fixa en una sèrie d’arbres o arbustos dotats significativament d’espines i punxes, vells, solitaris i durs, amb la qual cosa es pretén suggerir que el jo poètic experimenta, en el fons, més inquietuds personals que no explicita, com si el seu paisatge familiar se li mostrés, en certa mesura, esquerp. Els arbres fruiters són bords, salvatges, com l’ullastre (olivera borda) o el magraner («bordall de magraner»), i les punxes de donarda apareixen a través de l’enderroc d’una paret, única resta de civilització moderna, com «armats que fessin guarda», amb una presència, doncs, relativament amenaçadora.

El passeig arriba fins on es troben «uns talaiots allà escampats». Davant d’ells, o mirant el seu fosc interior, la veu poètica s’interroga sobre com eren els humans prehistòrics, la «gènera extingida» que els va aixecar. Aquesta pregunta podria semblar ingènua si no fos que apareix després de les tres estrofes del paisatge actual que han suggerit que potser tampoc no és tan fàcil entendre el sentit de l’existència en el present. Com si la veu poètica, formulant-se una pregunta sobre el passat, volgués, de fet, endarrerir el moment de formular-se la veritable pregunta sobre el present. Que la ment es perdi «dins la foscor» ja indica la situació de desconcert, abans que del cel baixi una possible resposta que intensificarà el dubte i el misteri.

Aquesta foscor de l’interior de la construcció prehistòrica i de la seva pròpia ment pren cos, com a imatge, en el «negre corb que l’aire bat» que s’atura al talaiot. El corb gralla, però el poema diu que «un mot d’enigma s’ha esbombat», que «ha dit un mot d’estrany llenguatge». La personificació del corb, la seva aparició com a figura oracular, té el sentit d’una resposta molt esperada però finalment inexistent, una resposta a la sensació d’estranyament de la veu poètica enmig del paisatge punxegut i la foscor del talaiot. Una resposta que es complementa, de fet, amb la cita indirecta del cèlebre poema «El corb» d’Edgar Allan Poe, que repeteix, al final de deu de les estrofes: «Va respondre el Corb: “Mai més”». Però si el poeta romàntic preguntava al corb, de nit i dintre de la seva cambra, si mai podria tornar a trobar-se amb l’estimada morta, a «Talaiots», sense formular-ho explícitament, Maria Antònia Salvà presenta una consciència que, a plena llum del dia i en un paisatge familiar, es comença a plantejar si té realment sentit l’existència humana i, si fos així, com es podria explicar. La resposta incomprensible del corb deixa el lloc, que ja no és només el paisatge sinó també la ment de la veu poètica, «més mut i més tot sol». Fins que s’adoni que el silenci no és definitiu, perquè la situació inquietant, la desfeta aparent del llenguatge, ha esdevingut, finalment, el poema «Talaiots», que pot ser misteriós però en cap cas «mut».

ACTIVITATS

1. Informa’t sobre Mort de dama (1934) del novel·lista Llorenç Villalonga i, especialment, el personatge d’Aina Cohen. Pots començar amb la consulta de l’article de Carles Cabrera que trobaràs a: https://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000250/00000066.pdf

2. A l’apartat «Antologia» de la pàgina http://www.escriptors.cat/autors/salvama/ pots trobar el poema «Ensaïmada», dedicat a Josep Carner. Comenta’l.

3. Llegeix el poema «The Raven» («El corb»), d’E. A. Poe i compara’l amb el de Maria Antònia Salvà. Pots trobar la traducció catalana de Xavier Benguerel a http://perso.wanadoo.es/lipmic/Arreu/angl/poe.htm

4. Sobre les dificultats de ser dona i poeta en el pas del segle XIX al XX, les paraules següents de la crítica i novel·lista Carme Riera són prou il·lustratives. Reflexiona sobre l’actualitat d’aquesta problemàtica.

Malgrat que no es casà ni tingué fills i fou poeta, considerà, tal com queda reflectit en la seva obra, que la missió de la dona era precisament casar-se, tenir fills i no escriure. Del fet de ser soltera i no tenir descendència, no se n’excusa, perquè ningú no la va escollir per casar-s’hi i ella no n’és responsable, però, en canvi, de ser escriptora, sí. D’aquest aspecte, en parla sempre amb humilitat, demanant quasi perdó.

Carme Riera, «Un poema inèdit i un comentari».

(AA.DD. Lectures de Maria-Antònia Salvà.

Barcelona: PAM, 1996)