14. JOAN ALCOVER: «DESOLACIÓ», DE CAP AL TARD (1909)

Joan Alcover i Maspons (Palma 1854-1926), fill de família benestant, va coincidir a l’institut amb Miquel Costa i Llobera, i després va anar a Barcelona a estudiar Dret. Un cop llicenciat i casat, s’instal·la a Mallorca, on exerceix d’advocat i comença una carrera política que el durà des de l’ajuntament de Palma fins a les Corts espanyoles. No deixa de participar en la vida intel·lectual i literària de Mallorca i Barcelona. Des del punt de vista familiar la seva història és força trista: amb no gaires anys de diferència van morir la seva primera dona i quatre dels seus cinc fills. Només un dels dos que va tenir amb la seva segona dona el va sobreviure. En el cèlebre poema «Desolació», escrit en clara referència a aquests fets, es compara ell mateix amb un arbre amb les branques arrencades per la tempesta i el tronc partit pel llamp.

A banda de «Desolació», un dels poemes més populars de l’autor és «La Balanguera», potser no tant pels mèrits poètics del text com perquè, amb música d’Amadeu Vives, la cantautora Maria del Mar Bonet la té en el seu repertori, o, si el lector és mallorquí, perquè hi sentirà l’himne oficial de l’illa. Es tracta d’un text d’estil romàntic que especula vagament sobre la relació entre la tradició i l’eternitat en contrast amb la finitud de la vida humana, escrit en un estil que imita la cançó popular. Aquest interès culte per la literatura popular, que es considera com el residu d’una forma de viure i entendre el món més autèntica i sublim, més propera a la puresa de la natura i, per tant, a l’ideal, està directament connectat amb la mitificació de la natura mateixa —i amb la pràctica de l’excursionisme, o l’anhel d’aventures mar enllà o per paratges desconeguts. Aquesta idea la posen en circulació autors cultes i sofisticats que viuen majoritàriament en les grans ciutats, i que només entren en contacte amb la natura com a espectadors. El Romanticisme és una resposta polèmica a la Il·lustració i el Neoclassicisme. Des d’un punt de vista ideològic —i també estètic— és un sistema de pensament que defuig l’escepticisme i el racionalisme il·lustrats a favor d’un idealisme més o menys extremat i patriòtic.

El sonet «Desolació» recorre a la comparació amb un arbre malmès pels elements naturals per expressar la dificultat de resistir les adversitats greus que planteja la vida. Gràcies a la mateixa imatge de l’arbre, que ha servit per presentar la destrucció, sembla que al final del text la veu poètica troba el sentit de la seva pròpia supervivència. La contenció expressiva del sonet i la solemnitat del vers alexandrí contribueixen força a l’efecte que produeix la lectura del poema.

DESOLACIÓ

Jo só l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir,

que als segadors feia ombra a l’hora de la sesta;

mes branques una a una va rompre la tempesta,

i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.

Brots de migrades fulles coronen el bocí

obert i sense entranyes, que de la soca resta;

cremar ha vist ma llenya; com fumerol de festa,

al cel he vist anar-se’n la millor part de mi.

I l’amargor de viure xucla ma rel esclava,

i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,

i m’aida a esperar l’hora de caure un sol conhort.

Cada ferida mostra la pèrdua d’una branca;

sens mi, res parlaria de la meitat que em manca;

jo visc sols per a plànyer lo que de mi s’és mort.

Difícilment es llegeix en l’actualitat el poema d’Alcover sense saber prèviament la desgràcia familiar que hi ha a l’origen del text, però un poema no és només la comunicació de fets i esdeveniments sinó que ha de possibilitar un procés de reflexió i de gaudi estètic per part del lector. Una temàtica com la que aquí s’anuncia —la mort de la dona i quatre dels cinc fills— sembla que no hagi de fer-ho gaire fàcil.

El títol del poema, un concepte abstracte que sembla voler tancar del tot el significat del text des del seu inici, podria fer pensar que el poema defugirà tota mena d’ambigüitat i, per tant, que no s’espera cap col·laboració de la intel·ligència del lector per desplegar els possibles matisos de sentit del text. Però el poema farà aparèixer des del primer vers dues realitats contradictòries: la destrucció sense sentit i la força vital. Les dues juntes mostren l’extrem del dolor de la veu poètica, perquè al patiment lògic per la pèrdua de la família s’hi suma la consciència dolorosa que ell mateix segueix irracionalment viu i ple d’energia. La poesia, al final, serà l’activitat que donarà sentit a la seva supervivència i mantindrà en certa manera presents els difunts.

Al llarg del poema es produeix, per tant, un procés de coneixement, dolorós primer i relativament consolador al final. Perquè el poema articuli un procés de coneixement versemblant cal un joc subtil d’insinuacions abans que el jo poètic arribi a cap conclusió. I és en aquest sentit que actua la paraula «esqueix», al primer vers, abans que no es desplegui en la imaginació del lector la imatge de l’arbre trencat per la tempesta i el llamp. Un esqueix és un fragment de planta separat amb finalitat reproductiva. El seu significat més literal remet a la força vital de la natura. Però com a imatge del jo poètic implica, primer, una idea de modèstia i, fins i tot, de debilitat, en comparació a l’arbre «esponerós», però alhora un probable sentit molt més tràgic pel simple adverbi «ahir», que suggereix una transformació molt sobtada de l’arbre en esqueix. Abans que no apareguin la tempesta i el llamp el poema ja anuncia la imminència del desastre. I més abans encara que aparegui la dolorosa consciència de la pròpia supervivència el poema ja ha començat a construir-la, des del primer vers.

L’arbre és un símbol poètic habitual per reflexionar sobre la condició humana. Però amb l’ús de la paraula «esqueix», que remet a la reproducció, també s’activa el significat d’«arbre genealògic» en què el tronc és el matrimoni i les branques, els fills. La primera estrofa acaba, doncs, amb dos sentits complementaris a partir de la imatge de l’arbre: en primer lloc, la seva destrucció per causes naturals implica la situació de «desolació» que afecta la veu poètica; i en segon lloc, la remarca del trencament progressiu de les branques pot indicar perfectament la mort dels fills, i el llamp que migparteix el tronc, la mort de la dona.

La segona estrofa torna a estar encapçalada per un terme, «brots», molt proper a l’«esqueix» ja esmentat. Certament, en aquesta segona estrofa predominen les imatges fúnebres, especialment la llenya que es crema i se’n va al cel en forma de fum, però els «brots» i, molt particularment, el fet que utilitzi l’expressió «fumerol de festa» introdueix una estranya dimensió, diguem-ne, positiva en aquest context de desolació. El fum lleuger de les cases, o d’altra mena de fogueres, pot ser entès com «de festa» perquè remet a l’escalfor durant l’hivern o a l’àpat col·lectiu. Però també es pot tractar d’un altre fum més subtil, més pròpiament dit «fumerol»: el de l’encens en un context religiós, on la paraula «festa» ja no és només sinònim d’alegria sinó de celebració solemne, com finalment serà referència al poema mateix quan la veu poètica posi en valor el seu «parlar» i el seu «plànyer» per honorar —o celebrar— la memòria dels seus morts.

El pas dels quartets als tercets, en un sonet de forma clàssica, sol implicar l’aparició d’algun canvi significatiu en el desenvolupament del sentit del text. En aquest cas, les dues primeres estrofes insistien, malgrat les al·lusions ja esmentades, en la feblesa i desolació del jo poètic, que es troba «sense entranyes», com si la sensació d’estupor davant del desastre no li permetés ni tan sols sentir el dolor. Però el primer vers del primer tercet fa aparèixer els sentiments, que no són de llàstima per les pèrdues només sinó molt particularment d’amargor per seguir viu, per sentir-se, físicament, saludable i ple d’energia. Per les seves venes corre la «saba», perquè com a «esqueix» que és, segueix viu, i li broten noves fulles. Es produeix un estranyament absolut de si mateix, com si no es reconegués, perquè no pot assumir moralment la seva supervivència instintiva. Però ràpidament apareixerà una via de redempció personal, un «conhort», que doni sentit a la seva existència.

Aquest «conhort» consistirà a evitar el silenci i l’oblit sobre els morts mitjançant la parla i el plany, és a dir, mitjançant aquest poema mateix i els que en un futur pugui seguir escrivint sobre «el que de mi s’és mort». Els sentiments de la veu poètica, absents en els quartets per indicar la situació d’estupor davant l’impacte dels esdeveniments, han aparegut en els tercets, primer com a amargor i, finalment, com a conhort i plany consolatori. La poesia dóna sentit a l’existència fins i tot quan aquesta es mostra més dolorosa i inexplicable. Des de l’estètica romàntica de Joan Alcover, entre un poema i una pregària hi ha ben poques diferències.

ACTIVITATS

1. Visita la pàgina http://magpoesia.mallorcaweb.com/altrespoetes2/alcoverjoan.html, on pots trobar una antologia poètica de l’autor. Tria’n un poema i interpreta’l.

2. A la web http://www.musicadepoetes.cat pots sentir la versió musicada de Maria del Mar Bonet i a Youtube l’enregistrament d’una lectura de «Desolació». Enregistra la teva recitació.

3. Compara «La cançó dels pins», que pots trobar a https://www.upf.edu/web/alcover/canco-dels-pins, amb «El pi de Formentor» de Miquel Costa i Llobera, que s’ha comentat abans.

4. Llegeix l’article «La humanització de l’art», del 1904, on Joan Alcover expressa la seva teoria poètica, i fes-ne una valoració crítica. Pots trobar-lo a: http://parles.upf.edu/llocs/liteca/biblioteca-humanitzacio-de-lart.