Dues-centes cinquanta mil vegades

vaig provar d’explicar una cosa òbvia,

i a la dues-centes cinquanta mil

més una em vas dir que en tenies prou,

l’única cosa òbvia era el final.

S’arrengleren els astres contra el dol,

l’aflicció esdevé un tema menor,

la passió es degrada amb el crepuscle

malaltís de l’hivern. Vivim a prop,

i tan lluny com dues estrelles mortes.

«Sóc un gran escriptor, mecagondéu!».

Un home a Formentera et felicita

per un poema, un parell de lectors

s’emprenyen a la xarxa, la tieta

estaria orgullosa si fos viva.

Un crític tísic diu que no està mal,

un altre afirma que no en tens ni ideia,

i encara un altre s’ho fa venir bé

per concloure que la novel·la és morta;

compta molt més l’article d’autoajuda.