Era d’or l’ase d’Apuleu, cerrut

el del meu avui, sord el del veí.

El miris com el miris, tant si plou

com si fa sol, un ase és sempre un ase.

Caparrut, diuen, però també noble

i abnegat. Bístia que no pregunta.

Quan siguem morts, algú ens recordarà

com l’ase que no vam voler conèixer?