El primer lliri del corral va néixer

un dilluns qualsevol d’un hivern lent,

sense polèmica, discretament:

va ser important tan sols per voler créixer,

i per la voluntat de ser present.

El segon lliri ja duia el teu nom,

desafiava un hivern inclement,

i era important tant pel quan com pel com.

Després vingueren lliris a balquena:

un és un ventre, l’altre és una esquena,

i entre tots sumen el teu esquelet.

Miro el corral, aquest espai estret:

i com més blanca es desplega la flor,

més absurda es torna la meva por.