i deixen poc espai a l’alegria.

I quina és, la pitjor malastrugança?

La dels inicis o la dels finals?

Ve l’hivern, i després la primavera;

clínica mental, clínica dental.

Un sol fonema separa l’horror

de la immanència: el Quixot patia

mal de queixal, veia gegants,

trista imaginació barroca,

quan no hi ha vent que mogui ja les pales.

«Tu calla i jo t’escoltaré», entimà

el bufó al lladre. «No hi ha yin ni yang,

sinó tan sols els llimbs i els llamps». Tan magra

dicotomia no anima ningú

a l’elevació. Correm de pressa

cap al penyal del costat, on els vells

s’assolellen, s’estimen les parelles

i tot sembla adquirir una mena d’ordre.

El bufó prengué el lladre per l’espatlla,

i baixaren plegats drecera avall.