84

En Sammy veu la sang abans que jo.

—No és res —remuga en Ben.

Per la cara que fa, no m’ho crec. Veient-li la mirada, és molt més que no res.

—És una història molt llarga, Esquitx —diu en Ben—. Ja t’ho explicaré després.

—On anem? —pregunto, i no és que hi anem molt de pressa, sigui on sigui.

En Ben arrossega els peus com un autèntic zombi mentre avancem pel laberint de passadissos. La cara d’en Ben que jo recordo encara la té, però sembla consumida… o potser no consumida, però congelada en una versió més esprimatxada, angulosa i dura que la d’abans. Com si algú li hagués tallat les parts que no eren absolutament necessàries perquè conservés l’essència d’en Ben.

—Així, en general? Toquem el dos d’aquí d’una vegada. Després del proper túnel, a la dreta. Porta a un pou de ventilació que podem…

—Espera’t! —L’engrapo pel braç. M’he quedat tan astorada en veure’l que me n’havia descuidat del tot—. El rastrejador d’en Sammy.

Em mira de fit a fit un instant i es posa a riure amb tristor.

—Me n’havia descuidat del tot.

—Descuidat de què? —vol saber en Sammy.

Poso un genoll a terra i li agafo una mà. Estem uns quants passadissos enllà de la sala de seguretat, però la veu del comandant Bob des dels megàfons encara salta i ressona pels túnels.

—Sams, hem de fer una cosa. Una de molt important. La gent d’aquí no són el que diuen ser.

—Qui són? —murmura.

—Són dolents, Sam. Són gent molt dolenta.

—Infecs —intervé en Ben—. La doctora Pam, els soldats, el comandant…, fins i tot el comandant. Tots estan infestats. Ens han enganyat, Esquitx.

—El comandant també? —diu, amb els ulls esbatanats.

—El comandant també —respon en Ben—. Així que ens n’anem d’aquí i ens trobarem amb l’As. —M’enxampa mirant-lo fixament—. No es diu així de debò.

—Ah, no? —Brando el cap. Zombi, Esquitx, As. Deu ser cosa de l’exèrcit. M’encaro a en Sam—. Ens han enganyat en moltes coses, Sam. En gairebé tot. —Li deixo anar la mà i li passo els dits per la nuca, tot buscant el bony sota la pell—. Això és una de les seves mentides, aquesta cosa que t’han ficat a dins. Ho fan servir per rastrejar-te, però també ho poden utilitzar per fer-te mal.

En Ben s’ajup al meu costat.

—Per això te l’hem de treure, Esquitx.

En Sam assenteix. El llavi de baix li tremola, i els seus ulls grans s’han omplert de llàgrimes.

—D’a… d’aco… rd.

—Però has d’estar molt callat i molt quiet —l’aviso—. No pots cridar ni recargolar-te. Et sembla que ho podràs fer?

Torna a assentir i li baixa una llàgrima que em cau al braç. Em poso dreta, en Ben i jo ens apartem unes passes per fer una breu reunió preoperatòria.

—Haurem de fer servir això —dic, ensenyant-li el ganivet de combat d’un pam de llarg, sense deixar que en Sammy el vegi.

—Si tu ho dius… —replica obrint molt els ulls—, però jo volia utilitzar això. —Es treu un escalpel de la butxaca de la bata.

—Segurament és millor.

—Ho vols fer tu?

—Ho hauria de fer. És el meu germà. —Però la idea de fer un tall a la nuca d’en Sammy em fa venir esgarrifances.

—Ho puc fer jo —s’ofereix en Ben—. Tu aguanta’l, i jo l’hi trec.

—Així que això no és una disfressa? T’has llicenciat en Medicina aquí, a la Universitat E.T.?

Fa un somriure forçat.

—Tu procura que estigui tan quiet com puguis, perquè no li talli res important.

Tornem amb en Sam, que ara està assegut d’esquena a la paret, amb l’Ós agafat fort contra el pit i observant-nos, amb els ulls saltant de l’un a l’altre, atemorits. Jo dic a en Ben amb un murmuri:

—Si li fas mal, Parish, et clavo aquest ganivet al cor.

—Mai no li faria mal —em diu amb cara d’ensurt.

Em poso en Sam a la falda. El giro per tenir-lo de cara a terra sobre les meves cames, amb la barbeta penjant a tocar de la cuixa. En Ben s’agenolla. Guaito la mà que subjecta l’escalpel. Tremola.

—Estic bé —mormola en Ben—. De debò. Estic bé. No el deixis moure.

—Cassie…! —somiqueja en Sammy.

—Xxxxt. Xxxxt. Estigues ben quiet —li dic—. Ho farà ben de pressa. Fes-ho de pressa —li demano a en Ben.

Tinc el cap d’en Sammy agafat amb totes dues mans. En acostar-hi la mà amb l’escalpel, en Ben té el pols ferm com una roca.

—Ei, Esquitx —diu—. Et sembla bé que primer et tregui el penjoll? —En Sammy assenteix, i en Ben obre la tanca. El metall dringa a la seva mà quan li treu la cadena.

—És teu? —pregunto a en Ben, desconcertada.

—De la meva germana. —En Ben es fica la cadena a la butxaca. Tal com ho diu, sé que és morta.

Giro el cap. Trenta minuts enrere hauria disparat un tret a la cara de qualsevol, i ara no puc veure com algú fa un tall diminut. En Sammy fa una estrebada quan nota que la fulla li obre la pell. Em mossega la cama per no cridar. Mossega fort. I jo he de fer mans i mànigues per no moure’m. Si em moc, a en Ben se li pot escapar la mà.

—Afanya’t! —gemego, amb veu de ratolí.

—Ja el tinc! —El rastrejador s’ha adherit a la punta del dit del mig d’en Ben, moll de sang.

—Desempallega-te’n.

En Ben se l’espolsa de la mà i tapa la ferida amb un apòsit. Ell ha vingut preparat. Jo he vingut amb un ganivet de combat d’un pam de llarg.

—Au, ja està, Sam —gemego—. Ja pots parar de mossegar-me.

—Quin mal, Cassie!

—Ja ho sé, ja ho sé. —L’aixeco i li faig una bona abraçada—. I has estat molt valent.

—Ja ho sé —diu assentint molt seriós.

En Ben m’allarga la mà per ajudar-me a posar-me dreta. Té la mà tacada de la sang del meu germà. Es fica l’escalpel a la butxaca i després torna a agafar la pistola.

—Hem d’anar tirant —diu amb veu calmada, com si poguéssim perdre un autobús.

Novament al passadís principal, en Sammy se m’agafa. Fem l’últim gir i en Ben s’atura tan de sobte que jo topo amb la seva esquena. Dins del túnel ressona la fressa d’una dotzena de semiautomàtiques que són amartellades, i una veu familiar diu:

—Fas tard, Ben. T’esperava fa molta estona.

Una veu molt profunda, dura com l’acer.