67

Vint-i-quatre hores més tard he tancat el cercle que ens connecta en Sammy i a mi, talment com un cordó de plata, tornant al lloc on li vaig fer la promesa.

El campament del Pou de Cendra està exactament tal com el vaig deixar, cosa que significa que no existeix cap campament del Pou de Cendra, només una pista de terra pel mig dels boscos interrompuda per un espai buit d’un quilòmetre i mig d’amplada on abans hi havia el campament, amb el terra més dur que l’acer i completament desert, sense ni un bri d’herba o una fulla morta. Naturalment, som a l’hivern, però no crec que quan arribi la primavera aquesta clariana creada pels Altres verdegi com un prat.

Assenyalo un punt a la nostra dreta.

—Aquí hi havia el barracó. Em sembla. Fa de mal dir, sense cap punt de referència, tret de la pista. Allà hi havia el magatzem. Allà darrere, el pou de cendra, i més avall, el barranc.

—No en queda res —diu l’Evan brandant el cap astorat. Pica amb un peu al terra, dur com la roca.

—Ei, sí que en queda res. Jo.

—Ja saps què vull dir —diu, sospirant.

—Sóc massa directa.

—Mmm. Molt propi de tu. —Intenta somriure, però darrerament no acaba de sortir-se’n.

Ha estat molt callat d’ençà que vam deixar casa seva cremant al mig de les terres de conreu. Ara que ja fosqueja, s’agenolla sobre el terra dur, treu el mapa i assenyala la nostra posició amb la llanterna.

—Aquesta pista de terra no surt al mapa, però deu enllaçar amb aquesta carretera, potser per aquí? Podem seguir-la fins a la 675, i llavors hi ha una tirada recta fins a Wright-Patterson.

—És gaire lluny? —demano, mirant per damunt de la seva espatlla.

—Uns quaranta o cinquanta quilòmetres. Un altre dia, si ens afanyem.

—Ens afanyarem.

M’assec al seu costat i busco alguna cosa per menjar dins la seva motxilla. Trobo una mica de carn assecada misteriosa embolicada amb paper encerat i un parell de galetes seques. En dono una a l’Evan. Ell fa que no amb el cap.

—Has de menjar —el renyo—. No estiguis tan amoïnat.

Pateix per si ens quedem sense menjar. Té el fusell, és clar, però potser no hi haurà caça durant aquesta fase de l’operació de rescat. Hem de travessar aquesta zona sense fer soroll… I no és que aquesta zona sigui particularment tranquil·la. La primera nit vam sentir un tret. De vegades hi ha el ressò d’una sola arma que dispara; de vegades, més d’un tret. Sempre lluny, per sort; mai prou a pop perquè ens espantem. Potser són caçadors solitaris com l’Evan, que viuen del que cacen. O potser són bandes errants de bregaires. Qui sap. Potser hi ha altres noies de setze anys amb M16 prou estúpides per pensar que són les últimes representants de la humanitat a la Terra.

Ell cedeix i agafa una de les galetes. En menja un tros. Mastega pensarós, observant aquella terra erma que ens envolta mentre es fa fosc.

—I si han deixat d’enviar autobusos? —pregunta per enèsima vegada—. Com hi entrarem?

—Ja se’ns acudirà alguna altra cosa. —Cassie Sullivan: experta en planificació estratègica.

—Soldats professionals —diu fent-me una ullada—, vehicles militars. I Black Hawks. I allò… Com en dius?, la bomba de l’ull verd. Ja cal que tinguem alguna bona idea.

Es fica el mapa a la butxaca i s’aixeca, alhora que es posa bé la corretja del fusell sobre l’espatlla. Està a punt de fer alguna cosa. No estic segura de què. Plorar? Cridar? Riure?

Jo també. Totes tres coses. I potser no pels mateixos motius. He decidit confiar en ell, però tal com va dir algú una vegada, no et pots obligar a confiar. Així que fiques tots els dubtes en una capseta, l’enterres ben fonda i després procures oblidar-te d’on l’has enterrada. El meu problema és que la capsa enterrada és com una crosta que no puc parar de tocar-me.

—Val més que anem tirant —diu amb fermesa, alçant els ulls cap al cel. Els núvols que es van instal·lar el dia abans encara hi són, amagant les estrelles—. Aquí estem massa a la vista.

Tot d’una, l’Evan tomba el cap a l’esquerra i es queda quiet com una estàtua.

—Què passa? —xiuxiuejo.

Aixeca una mà. Fa un gest brusc amb el cap. Escruta la foscor quasi absoluta. Jo no veig res. No sento res. Però no sóc un caçador com l’Evan.

—Un coi de llanterna —murmura. Em prem els llavis sobre l’orella—. Què tenim més a prop, el bosc de l’altra banda de la pista o el barranc?

—El barranc, suposo —contesto brandant el cap. La veritat és que no ho sé.

Ell no dubta. M’agafa la mà i ens posem a trotar cap a on jo esperava que estigués el barranc. No sé quina distància vam córrer fins que hi vam arribar. Segurament no tant com em semblava, perquè em feia l’efecte que havia corregut una eternitat. L’Evan m’ajuda a baixar per la paret de roca fins al fons, i després salta al meu costat.

—Evan?

Es posa un dit sobre els llavis. Se’n va a un costat per espiar pel caire. M’assenyala la seva motxilla, jo busco a dins fins que hi trobo els binoculars. Li estiro un camal dels pantalons —«Què passa?»—, però ell m’aparta la mà. Fa picar els dits sobre la cuixa, amb el polze amagat. Són quatre? És el que em vol dir? O bé fa servir algun codi dels caçadors, com: «Posa’t de quatre grapes!».

Es queda quiet una bona estona. Al final baixa arrossegant-se i em torna a atansar els llavis a l’orella:

—Vénen cap aquí.

En la penombra, entretancant els ulls, escruta la paret del davant del barranc, que és molt més dreta que la del nostre costat, per on hem baixat, però a l’altra banda hi ha arbres, o el que en queda, soques estellades, piles de branques trencades i plantes enfiladisses: un bon amagatall. Si més no, millor que estar totalment a la vista en un barranc on els dolents ens poden pescar com un peix dins d’un barril. Es mossega el llavi, tot sospesant les alternatives. Tenim temps d’enfilar-nos per l’altra paret abans no ens clissin?

—Queda’t aquí baix.

Es despenja el fusell de l’espatlla i assegura els peus en el terreny inestable, tot afermant els colzes a la superfície de dalt. Jo estic a sota mateix d’ell, amb l’M16 als braços. Sí, m’ha dit que em quedés a baix, ja ho sé. Però no penso quedar-me arraulida en un racó esperant que això s’acabi. Ja ho he fet abans, i no tornaré a fer-ho.

L’Evan dispara; la quietud del crepuscle s’estavella. El retrocés del fusell li fa perdre l’equilibri, li rellisca un peu i cau directe a terra. Per sort, hi ha una idiota just a sota seu que li para el cop. Per sort per a ell. Però no per a la idiota.

S’aparta de damunt meu, m’estira per fer-me aixecar i m’empeny cap a l’altre costat. Però costa moure’s de pressa quan no pots respirar.

Cau una bengala al barranc, esquinçant la foscor amb una lluminària roja infernal. L’Evan em posa les mans sota les aixelles i em llança cap a dalt. M’aferro al caire amb els dits, i moc frenèticament els peus per buscar on recolzar-me, com una ciclista boja. Llavors ell em posa les mans al cul, em dóna l’empenta final i ja sóc a dalt.

Em giro per ajudar-lo a pujar, però em crida que fugi —ara ja no hi ha motiu per no fer soroll— mentre un objecte petit en forma de pinya cau al barranc, darrere seu.

Jo crido: «Granada!», i l’Evan té tot un segon per posar-se a cobert.

No hi ha temps.

L’explosió el fa caure, i en aquell moment apareix una figura vestida amb uniforme militar a l’altra banda del barranc. Obro foc amb l’M16, fent crits sense solta ni volta tan fort com puc. La figura s’ajup i recula, però jo continuo disparant cap al punt on estava. No crec que s’esperés la resposta de la Cassie Sullivan a la seva invitació a una festa ambientada en l’apocalipsi postalienígena.

Buido el carregador i en fico un altre. Compto fins a deu. M’obligo a mirar avall, sabent del cert el que hi veuré: el cos de l’Evan al fons del barranc, destrossat, i tot perquè sóc l’única cosa que va trobar per la qual valia la pena morir. Jo, la noia que li va deixar fer-li un petó però que mai no n’hi va fer un ella primer. La noia que mai no li va donar les gràcies per haver-li salvat la vida, sinó que l’hi va pagar amb sarcasme i acusacions. Sé el que veuré quan miri a baix, però no el veig.

L’Evan no hi és.

La veueta de dins del meu cap que s’ocupa de mantenir-me viva em crida: «Corre!».

Així que arrenco a córrer.

Salto damunt d’arbres caiguts i matolls assecats pel fred, i sento el pop, pop, pop tan familiar de les ràfegues de trets.

Granades. Bengales. Armes d’assalt. No són uns bregaires, els que ens persegueixen. Són professionals.

Un cop m’he allunyat de la resplendor diabòlica de la bengala, topo amb un mur de foscor, i acte seguit m’estampo de ple contra un arbre. La patacada em fa caure a terra. No sé si m’he allunyat gaire, però em sembla que sí, perquè no veig el barranc i no sento res, llevat dels batecs del meu cor, que m’eixorden.

Corro cap a un pi caigut i m’amago al darrere fins que la respiració, que se m’ha tallat al barranc, recuperi el ritme normal. Estic a l’espera que caigui una altra bengala als arbres que tinc al davant, aguaitant de sentir les passes dels Silenciadors avançant cap a mi entre el sotabosc.

Se sent un fusell lluny, seguit d’un crit estrident. Després, la rèplica en forma d’allau de trets d’armes automàtiques, l’explosió d’una altra granada i, en acabat, el silenci.

«No em disparen a mi, així que deuen disparar a l’Evan», penso, cosa que em fa sentir més bé i alhora molt més malament, perquè està allà sol davant d’uns professionals, i on estic jo? Amagada darrere d’un arbre com una nena.

Però i en Sams què? No em puc tornar a ficar en un enfrontament que segurament perdré, ni amagar-me per continuar viva fins que hagi complert la meva promesa.

És un món d’«o bé això, o bé allò».

Un altre tret de fusell. Un altre crit com de noia.

Més silenci.

Els està liquidant d’un en un. Un noi de camp sense experiència en combat contra un escamot de soldats professionals. El superen en nombre. I en armes. Però ell els abat amb la mateixa eficàcia brutal que el Silenciador de l’autovia, el caçador del bosc que em va fer amagar sota un cotxe i que després va desaparèixer misteriosament.

Pam!

Crit.

Silenci.

No em bellugo. M’espero darrere del tronc, aterrida. Els darrers deu minuts, el tronc s’ha convertit en un amic tan estimat que em plantejo posar-li un nom: Howard, el meu arbre mascota.

«Saps què? La primera vegada que et vaig veure al bosc em vaig pensar que l’ós era teu».

L’espetec i el cruixit de les fulles seques i els branquillons en trepitjar. Una ombra més fosca en la foscor del bosc. El crit fluix del Silenciador. El meu Silenciador.

—Cassie? Cassie, ja ha passat el perill.

M’incorporo empenyent-me i encaro el fusell directament a la cara de l’Evan Walker.