46

Ara l’Esquitx s’enfila cada nit a la meva llitera quan han apagat els llums per resar, i jo el deixo quedar-s’hi fins que es queda adormit. Llavors el poso a la seva llitera. Normalment, en Tanc m’amenaça de delatar-me quan li he donat una ordre que no li agrada. Però no ho fa. Em sembla que, en el fons, espera l’hora de resar.

Em sorprèn veure amb quina rapidesa s’ha adaptat l’Esquitx a la vida del campament. Els nens sempre són així, forts. Es poden acostumar pràcticament a qualsevol cosa. L’Esquitx no es pot penjar un fusell a l’espatlla, però la resta de coses, les fa totes, i de vegades més bé que d’altres nens més grans. És més ràpid que l’Umpa en cursa d’obstacles, i aprèn les coses més de pressa que en Picapedra. L’únic membre de l’escamot que no el suporta és la Tasseta. Suposo que és per gelosia: abans que arribés l’Esquitx, ella era la caganiu de la família.

L’Esquitx va perdre una mica els estreps durant el primer simulacre d’atac aeri. Com tots nosaltres, no tenia idea del que l’esperava, però a diferència de la resta, ell no tenia idea de què dimoni passava.

Succeeix una vegada al mes, i sempre en plena nit. Les sirenes udolen tan fort que notes com el terra tremola sota els peus nus quan et mous a les palpentes en la foscor, et poses la granota i les botes amb una esgarrapada, engrapes l’M16, corres cap a fora mentre tots els barracons es buiden i centenars de reclutes travessen el pati corrent en direcció als túnels d’accés que porten al refugi subterrani.

Jo anava un parell de minuts endarrerit respecte de l’escamot perquè l’Esquitx cridava com un desesperat i se m’arrapava com una mona a la seva mare, pensant-se que d’un moment a l’altre les naus alienígenes començarien a deixar caure el seu carregament de bombes.

Li vaig dir a crits que es calmés i que fes el mateix que jo. Perdia el temps. Al final el vaig agafar i me’l vaig carregar a l’esquena, amb el fusell en una mà i el cul de l’Esquitx a l’altra. Mentre corria cap a fora, vaig recordar una altra nit i un altre infant cridant. En recordar-ho vaig córrer encara més de pressa.

Un cop dins de l’escala, baixo dels quatre trams il·luminats amb la llum d’emergència groga, amb el cap de l’Esquitx picant-me a l’esquena, després surto per la porta reforçada amb xapa d’acer que hi ha a baix, travesso un passadís curt, passo la segona porta reforçada i entro al complex. La porta gruixuda es tanca de cop darrere nostre i ens aïlla a dins. En aquell moment, l’Esquitx ja s’havia adonat que potser al final no el vaporitzarien, i el vaig poder deixar a terra.

El refugi és un laberint enganyós de passadissos que s’encreuen, tènuement il·luminats, però ens han preparat tant que hauria sabut arribar fins a la nostra posició amb els ulls tancats. Vaig bramar més fort que la sirena perquè l’Esquitx em seguís, i vaig emprendre la marxa. Un escamot que anava en direcció contrària ens va passar pel costat amb un fort terrabastall.

Dreta, esquerra, dreta, dreta, esquerra, cap a l’últim passadís, amb la mà lliure tinc agafat l’Esquitx pel clatell perquè no se’m quedi enrere. Veia el meu escamot agenollat a vint metres de la paret del fons del túnel sense sortida, amb els fusells apuntant cap a la reixa metàl·lica que tapa el pou de ventilació que puja fins a la superfície.

I en Reznik dret entre ells, amb els ulls fixos en un cronòmetre.

«Merda».

Ens vam passar quaranta-vuit segons del temps. Quaranta-vuit segons que ens costarien tres dies de temps lliure. Quaranta-vuit segons que ens farien baixar un altre lloc a la classificació. Quaranta-vuit segons que significarien qui sap quants dies més de Reznik.

Quan ens trobem altra vegada als barracons, tots plegats estem massa desperts per poder dormir. La meitat de l’escamot està emprenyat amb mi, i l’altra meitat, amb l’Esquitx. No cal dir que en Tanc me’n dóna la culpa a mi.

—L’hauries d’haver deixat estar —em diu. Té aquella cara prima encesa de la ràbia.

—Entrenem per un motiu, Tanc —li recordo—. I si això hagués anat de debò?

—Llavors suposo que l’Esquitx seria mort.

—L’Esquitx pertany a aquest escamot, com tots nosaltres.

—Encara no ho agafes, oi, Zombi? És el coi de naturalesa. El que està malalt o és dèbil, va fora. —Es treu les botes d’una estirada, les llança al seu armariet, al peu de la llitera—. Si depengués de mi, els llançaríem a tots a l’incinerador, amb els Infecs.

—Matar éssers humans… que no és feina dels alienígenes?

Es posa vermell com un perdigot i dóna un cop de puny a l’aire. En Picapedra fa un gest per calmar-lo, però en Tanc ho rebutja amb un gest de la mà.

—El que sigui massa dèbil, massa malalt, massa vell, massa lent, massa estúpid o massa petit, fora! —vocifera en Tanc—. Tothom que no pugui lluitar o suportar el combat… només ens fa baixar posicions.

—Són prescindibles —li replico sarcàsticament.

—La cadena només és igual de forta que la baula menys forta —brama en Tanc—. És la natura, Zombi, cagundena. Només sobreviuen els forts!

—Au, vinga, home —li diu en Picapedra—. En Zombi té raó. L’Esquitx és un més de l’equip.

—Deixa’m en pau, Pedra —crida en Tanc—. Tots plegats! Com si fos culpa meva. Com si jo fos el responsable d’aquesta merda!

—Zombi, fes-hi alguna cosa —em demana en Dumbo—. Acabarà com la Dorothy.

En Dumbo es refereix a la recluta que un dia es va presentar al camp de tir i va encarar l’arma cap als seus propis companys d’escamot. Va matar dues persones i tres en van sortir greument ferides abans que el sergent d’instrucció li clavés un cop al cap per darrere amb la pistola. Cada setmana corre una història d’algú que «acaba com la Dorothy», o de vegades diem que «se’n va a veure el mag». La pressió es fa insuportable, i petes. De vegades et gires contra els altres. De vegades contra tu mateix. De vegades em pregunto si tenen dos dits de front, els del Comandament Central, quan posen armes automàtiques de llarg abast en mans d’uns nens molt, molt trastornats.

—Vés-te’n a prendre pel sac —etziba en Tanc a en Dumbo—. Com si tu sabessis res. Com si algú sabés res. Què dimoni hi fem, aquí? M’ho vols dir, Dumbo? I tu, cap de l’escamot? M’ho pots dir? Val més que m’ho digui algú, i que m’ho digui ara mateix, o engego aquest lloc a la merda. Trec del mig tot això i a tots vosaltres, perquè això és un merder de cal Déu, gent. Que potser ens hi enfrontarem, a això que ha mort set mil milions de persones? Amb què? Amb què? —Encara la punta del fusell a l’Esquitx, que se m’arrapa a la cama—. Amb què? —diu rient histèricament.

Tothom es posa tens quan apuja el fusell. Jo alço les mans buides i li dic tan tranquil·lament com puc:

—Soldat, abaixa aquesta arma ara mateix.

—No ets el meu cap! A mi no em mana ningú! —Està dempeus al costat de la llitera, amb el fusell a tocar del maluc. Damunt la filera de maons grocs.

Els meus ulls giren furtivament cap a en Picapedra, que és qui està més a prop d’en Tanc, a la seva dreta, a dos pams d’ell. En Pedra respon assentint mínimament amb el cap.

—No us pregunteu mai, galifardeus, per què encara no ens han atacat? —continua en Tanc. Ara no riu. Ara plora—. Sabeu que ho poden fer. Sabeu que ells saben que som aquí, i sabeu que ells saben el que hi fem. Així que, per què ens deixen fer-ho?

—No ho sé, Tanc —dic sense alterar-me—. Per què?

—Perquè a hores d’ara ja és igual el que fem! Això s’ha acabat, gent. S’ha acabat! —Fa girar el fusell cap a totes bandes, esverat. Si es dispara…—. I vosaltres i jo i tothom d’aquesta puta base som història! Som…

En Picapedra és a tocar d’ell, li arrabassa el fusell de la mà i li clava una bona empenta. En Tanc pica de cap amb el cantell de la llitera en caure. S’arrauleix tot ell i es posa totes dues mans al cap mentre crida tant com pot, i quan té els pulmons buits, els omple i es deixa anar altra vegada. En certa manera, això és pitjor que quan ens apuntava amb l’M16 carregat. En Tortell corre cap a les latrines per amagar-se en un dels vàters. En Dumbo es tapa aquelles orelles grosses i recula cap al capçal de la llitera. L’Umpa se m’ha atansat sigil·losament, és al costat de l’Esquitx, que se m’agafa a les cames amb totes dues mans i des de darrere meu espia en Tanc, que es recargola de dolor al terra del barracó. L’única que manté la calma després de la crisi d’en Tanc és la Tasseta, la nena de set anys. Està asseguda a la llitera guaitant-lo estoicament, com si cada nit en Tanc caigués a terra i es posés a xisclar com si el matessin.

I llavors me n’adono: és assassinat, el que ens fan. Un assassinat molt lent, molt cruel, ens maten de l’ànima cap a fora, i recordo les paraules del comandant: «No es tracta de destruir la nostra capacitat de lluitar, sinó d’anul·lar la nostra voluntat de lluitar».

És inútil. Això és una bogeria. En Tanc és el que té més seny perquè hi veu clar.

I justament per això se n’ha d’anar.