8

Al cap de tres dies a la carretera, he constatat que els cotxes són animals de bandada.

Ronden en colles. S’aturen en grups. Grups de cotxes accidentats. Grups de cotxes trinxats. Brillen des de lluny com joies. I, tot d’un plegat, els grups s’acaben. Hi ha quilòmetres de carretera buida. Només hi sóc jo i el riu d’asfalt tallat enmig d’un congost d’arbres mig nus, amb les fulles arrugades i aferrant-se desesperadament a les branques fosques. Hi ha la carretera i el cel nu, l’herba alta seca i jo.

Aquests trams buits són els pitjors. Els cotxes t’amaguen. I et proporcionen refugi. Dormo dins dels que estan intactes (encara no n’he trobat cap de tancat). Si se’n pot dir dormir. Aire viciat, carregat. No pots obrir les finestres ni un dit, i ni pensaments de deixar la porta oberta. Et turmenta la gana. I els pensaments nocturns. «Sola, sola, sola».

I el pitjor de tots els mals pensaments nocturns:

No sóc una dissenyadora de drones, però si n’hagués de fabricar un, m’asseguraria que el seu sistema de detecció fos prou sensible per notar l’escalfor corporal a través del sostre dels cotxes. No fallava mai: tan bon punt em començava a endormiscar, m’imaginava que totes quatre portes s’obrien de cop i que entraven desenes de mans que m’agafaven, mans unides a uns braços units al que sigui que són. I ja estic dreta, engrapant l’M16, espiant per damunt del seient del darrere, després faig un gir de tres-cents seixanta graus, em sento atrapada, i bastant cega rere els vidres entelats.

Arriba l’albada. Espero que la boira del matí s’espargeixi, prenc un glopet d’aigua, em raspallo les dents, torno a comprovar les armes, faig inventari de les provisions i agafo de nou la carretera. Guaito enlaire, avall i al voltant. No m’aturo a les sortides. D’aigua en tinc, ara per ara. Per res del món no m’atanso a una població llevat que em calgui.

Per moltes raons.

Saps com pots deduir quan t’atanses a una? Per la fortor. La fortor d’una ciutat se sent des de quilòmetres lluny.

Fa una fortor com de fum, de clavegueres i de mort.

En una ciutat costa fer dues passes sense topar amb un cadàver. És curiós: la gent mor en grups, també.

Començo a sentir la pudor de Cincinnati si fa no fa un quilòmetre i mig abans d’albirar l’indicador de la sortida. Una columna de fum espès s’enfila mandrosament cap al cel ras.

Cincinnati es crema.

No m’estranya. Després de la tercera onada, la segona cosa que més trobaves a les ciutats, després dels cadàvers, eren incendis. Un simple llampec podia esborrar del mapa deu illes de cases senceres. No hi havia ningú que apagués els incendis.

Els ulls em comencen a plorar. El tuf de Cincinnati em fa tapar-me la boca. Paro prou estona per lligar-me un cassigall al voltant de la boca i el nas, i després forço el pas. Em despenjo el rifle de l’espatlla i el porto entre els braços mentre camino a pas viu. Tinc un mal pressentiment amb Cincinnati. La veu de sempre del meu cap s’ha despertat.

«Afanya’t, Cassie. Afanya’t».

Aleshores, en un punt entre les sortides 17 i 18, trobo els cadàvers.