66

Fa setmanes que ens preparem. El darrer dia no quedava quasi res per fer, llevat d’esperar que caigués la nit. No ens enduem gaire cosa; l’Evan pensa que podem arribar a Wright-Patterson en dues o tres nits, si cap imprevist no ens retarda, com ara una tempesta de neu o que ens matin a un dels dos… o a tots dos, cosa que ajornaria l’operació indefinidament.

Tot i haver reduït les meves provisions al mínim, fico l’ós a la motxilla amb penes i treballs. Potser li hauria de tallar les potes i dir a en Sammy que les va perdre per culpa de l’Ull que va arrasar el campament del Pou de Cendra.

L’Ull. Això seria millor, decideixo: no una bala al cervell d’en Vosch, sinó entaforar-li una bomba alienígena dins dels pantalons.

—Potser no te l’hauries d’emportar —diu l’Evan.

—Potser hauries de callar —remugo, tot esclafant el cap de l’ós sobre la seva panxa mentre estiro la cremallera per tancar-la—. Ja està.

—Saps què? —diu ell somrient—. La primera vegada que et vaig veure al bosc, em vaig pensar que l’ós era teu.

—Al bosc?

La rialla se li esvaeix.

—No em vas trobar al bosc —li recordo. De cop i volta, sembla que la temperatura de la sala hagi baixat deu graus—. Em vas trobar colgada sota una congesta.

—Vull dir que jo era al bosc, no tu —aclareix—. Et vaig veure des d’un bosc, des d’un quilòmetre lluny.

Faig que sí amb el cap. No perquè el cregui, sinó perquè sé que faig bé de no creure’l.

—No saps com sortir d’aquest fangar, Evan. Ets dolç, i tens les cutícules increïblement ben cuidades, però no acabo de veure clar per què tens les mans tan fines, ni per què feies olor de pólvora la nit que vas dir que havies anat a veure la tomba de la teva noia.

—Ja t’ho vaig dir ahir a la nit. Fa dos anys que no he treballat a la granja, i aquell dia havia netejat el fusell. No sé què més puc…

El tallo:

—Sols confio en tu perquè saps fer anar un fusell i encara no m’has disparat, malgrat que n’has tingut milers d’oportunitats. No t’ho prenguis personalment, però hi ha coses de tu que no acabo d’entendre en tota aquesta situació, encara que això no significa que algun dia no ho arribi a entendre. Ho esbrinaré, i si la veritat és alguna cosa que et posa al bàndol contrari d’on estic jo, llavors faré el que he de fer.

—Què? —diu somrient amb aquella rialla de costat tan sensual, amb les espatlles aixecades, les mans ficades fins al fons de les butxaques i un posat per fer-se el tímid o fingir incomoditat, amb el qual suposo que pretén que em torni boja per ell, en el bon sentit.

Què té, que em fa venir ganes de ventar-li una bufetada i fer-li un petó, fugir-ne, allunyar-me’n corrent, posar-li els braços al voltant del coll i donar-li un cop de genoll a les pilotes, tot alhora? M’agradaria poder culpar l’Arribada de l’efecte que l’Evan em produeix, però alguna cosa em diu que els nois han fet això des de fa molt de temps, i no solament aquests dos últims mesos.

—El que he de fer —repeteixo.

Me’n vaig al pis de dalt. Pensar en el que he de fer m’ha fet recordar una cosa que volia fer abans que ens n’anéssim.

Al quarto de bany remeno els calaixos fins que trobo unes tisores, i procedeixo a tallar-me els cabells un pam i mig. Però sento cruixir els taulons darrere meu, i crido: «Para de seguir-me d’amagat!» sense girar-me. Al cap d’un segon, l’Evan treu el nas per la porta.

—Què fas? —em pregunta.

—Em tallo els cabells simbòlicament. I tu, què fas? Ah, sí. Em segueixes, t’amagues darrere de les portes. Un dia d’aquests potser podràs aplegar prou valor per entrar per la porta, Evan.

—Pel que veig, et talles els cabells de debò.

—He decidit desfer-me de totes les coses que em fan nosa. —Li dono un cop d’ull des del mirall.

—Per què et fan nosa?

—Per què m’ho preguntes? —Ara miro el meu reflex al mirall, però el tinc allà, el veig de cua d’ull. Merda, més simbolisme.

Prudentment, se’n va. Zap, zap, zap, i la pica es va omplint amb els meus cabells. El sento voltar per baix, amb passes fortes, i després el cop de porta de la cuina. Suposo que s’esperava que li demanaria permís, primer. Com si fos seva. Com si fos un cadell que ha trobat perdut a la neu.

Reculo un pas per examinar el resultat. Amb els cabells curts i sense maquillatge, sembla que tingui uns dotze anys. Bé, catorze com a molt. Però amb l’actitud adient i el posat correcte, em podrien confondre amb una adolescent. Potser fins i tot em proposarien de portar-me a un lloc segur amb el seu simpàtic autobús escolar de color groc.

Aquella tarda, un tel de núvols grisos s’estén pel cel i el capvespre arriba més d’hora. L’Evan es fa fonedís altra vegada i torna al cap d’uns minuts amb dos bidons de gasolina de vint litres. Li faig una llambregada, i ell diu:

—He pensat que ens pot ser útil distreure’ls.

Tardo un minut a capir-ho.

—Vols cremar casa teva?

Assenteix. Sembla que la idea l’entusiasma.

—Calaré foc a casa meva.

Es carrega un dels bidons i el puja al pis de dalt per abocar-lo a les habitacions. Jo surto al porxo per fugir del fum. Al pati hi ha un corb negre gros saltironant, s’atura i em guaita amb uns ulls petits i lluents. Em plantejo de treure la pistola i disparar-li.

No crec que fallés. Ara sóc força bona tiradora gràcies a l’Evan, i d’altra banda no suporto els ocells.

La porta s’obre darrere meu, i una onada de fum nauseabund surt amb un fort brogit. Baixo del porxo i el corb alça el vol, grallant. L’Evan ruixa el porxo i després llança el bidó buit cap a un costat de la casa.

—El graner —dic—. Si volies distreure’ls, hauries d’haver cremat el graner. Llavors la casa encara hi seria quan tornéssim. «Perquè m’agradaria pensar que tornarem, Evan. Tu, jo i en Sammy, una gran família feliç».

—Ja saps que no tornarem —replica, i encén el llumí.