12

Suposo que ara he de parlar d’en Sammy.

No sé com fer-hi cap, si no.

Essent aquest hi aquells primers centímetres al descobert, quan la llum del sol em va acaronar la galta esgarrapada en el moment que vaig sortir arrossegant-me de sota del Buick. Aquells primers centímetres van ser els més difícils. Els més llargs de l’univers. Uns centímetres que es van allargar com mil quilòmetres.

Essent aquest hi el lloc de l’autopista on em vaig girar per encarar-me a l’enemic que no veia.

Essent aquest hi l’única cosa que ha evitat que em torni boja del tot, allò que els Altres no m’han pogut prendre després d’haver-m’ho pres tot.

En Sammy és el motiu pel qual no em vaig rendir. Pel qual no em vaig quedar a sota del cotxe a esperar la fi.

L’última vegada que el vaig veure va ser per la finestra del darrere d’un autobús escolar. Amb el front enganxat al vidre. Em feia adéu amb la mà. I somreia. Com si se n’anés d’excursió al camp: emocionat, neguitós i sense gens de por. Estar amb tots aquells altres nens hi ajudava. I l’autobús escolar, que li resultava tan normal. Què hi ha de més quotidià que un autobús escolar groc ben gran? És tan corrent, de fet, que la imatge d’aquests autobusos entrant en un campament de refugiats després dels quatre últims mesos horribles t’impactava. Era com veure un McDonald’s a la lluna. Una cosa estranya, absurda, que simplement no hauria de passar.

Tan sols feia un parell de setmanes que érem al campament. De la cinquantena de persones que hi havia, nosaltres érem l’única família. Tota l’altra gent eren vidus, vídues o orfes. Els únics que havien sobreviscut de les seves famílies, i que no es coneixien d’abans d’arribar al campament. L’home més gran devia tenir seixanta anys i escaig. En Sammy era el més petit, però hi havia set nens més, cap de més de catorze anys, tret de jo.

El campament era a trenta quilòmetres a l’est d’on vivíem, en una clariana dins del bosc tallada durant la tercera onada per construir un hospital de camp quan els hospitals de la ciutat eren plens fins a la màxima capacitat. Els edificis estaven apinyats, eren fets de fustes tallades a mà i làmines de llauna recuperades: una ala principal per als infectats i una barraca més petita per als dos metges que atenien els moribunds abans que a ells també els xuclés el Tsunami Roig. Hi havia un hort i un sistema que recollia l’aigua de pluja per rentar, banyar-se i beure.

Menjàvem i dormíem a l’edifici gran. Entre cinc-centes i sis-centes persones s’havien dessagnat allà dins, però havien blanquejat el terra i les parets, i havien cremat les lliteres on aquella gent s’havia mort. Encara s’hi sentia una mica la fortor de la Pesta (era una mica com de llet agra), i el lleixiu no havia tret totes les taques de sang. Hi havia rastres de gotetes a les parets, i unes taques allargassades en forma de falç al terra. Era com viure en un quadre abstracte en 3-D.

La barraca era una barreja de magatzem i amagatall d’armes. Verdures en llauna, carns envasades, comestibles secs i articles de primera necessitat, com ara sal. Escopetes, pistoles, semiautomàtiques i fins i tot un parell de bengales. Tothom voltava armat fins a les dents; era el retorn del Salvatge Oest.

Havien cavat una fossa poc fonda un centenar de metres bosc endins, darrere del recinte. La fossa era per cremar cadàvers. A nosaltres no ens permetien anar fins allà al darrere, així que, naturalment, jo i alguns dels nens més grans ens hi esquitllàvem. Hi havia un noi estrany a qui anomenaven Llardós, suposo pels cabells llargs i llardosos que duia. En Llardós tenia tretze anys i era caçador de trofeus. De fet, es ficava entre les cendres per buscar joies, monedes i qualsevol cosa que pogués trobar de valor o «interessant». Jurava que no ho feia perquè estigués tarat.

«Aquesta és la diferència, ara», solia dir, amb una rialla de satisfacció, revisant l’últim botí amb les ungles plenes de brutícia i les mans arrebossades amb la pols grisa de les restes humanes.

La diferència entre què?

—Entre ser l’Home o no ser-ho. Ha tornat el sistema del bescanvi, nena! —deia alçant un collaret de diamants—. I un cop tot això s’hagi acabat, tret dels crits, els que tinguin el bon material són els que tallaran el bacallà.

La idea que ens volien matar a tots encara no se li havia acudit a tothom, ni tan sols a tots els adults. En Llardós es veia com un dels natius nord-americans que van vendre Manhattan per un grapat de pedres de vidre, no com un dodo, cosa que s’atansava molt més a la realitat.

El pare havia sentit parlar del campament feia algunes setmanes, quan la mare va començar a mostrar els primers símptomes de la Pesta. Va intentar que la mare hi anés, però ella sabia que ningú no hi podia fer res. Si s’havia de morir, volia morir a casa seva, no en un simulacre d’hospici al mig del bosc. Més tard, quan es trobava a les darreres hores, va circular el rumor que l’hospital s’havia convertit en un punt de trobada, una mena de casa franca per a supervivents, prou lluny de la ciutat per ser raonablement segura quan arribés la propera onada, fos el que fos (malgrat que el que tenia més números era algun tipus de bombardeig aeri), però prou a prop perquè els Responsables el trobessin quan vinguessin a rescatar-nos —si és que hi havia Responsables i si és que venien.

El cap no oficial del campament era un marine jubilat que es deia Hutchfield. Era un home com de Lego: mans quadrades, cap quadrat i mandíbula quadrada. Portava la mateixa samarreta de tirants cada dia, tacada amb alguna cosa que potser havia estat sang, tot i que les seves botes negres sempre eren lluentes com un mirall. S’afaitava el cap (però no el pit ni l’esquena, cosa que realment s’hauria d’haver plantejat). Estava cobert de tatuatges. I li agradaven les armes: dues als malucs, una ficada als pantalons, una a l’esquena, i una altra penjada a l’espatlla. Ningú no portava més armes que en Hutchfield. Potser això tenia a veure amb el fet que era el cap no oficial.

Uns sentinelles ens van albirar quan ens hi atansàvem, i quan vam arribar a la pista de terra que s’endinsava al bosc i donava al campament, en Hutchfield ja era allà amb un altre tipus anomenat Brogden. Estic gairebé segura que volien que ens fixéssim en les armes de foc que portaven per tot el cos. En Hutchfield ens va ordenar que ens separéssim. Volia parlar amb el pare; en Brogden se’ns va endur a mi i en Sam. Vaig dir a en Hutchfield el que em semblava la seva idea. Ja saps: el punt exacte del seu paner tatuat pel qual se la podia ficar.

Feia no res que havia perdut la mare, i no em feia gaire gràcia la perspectiva de perdre el pare.

—Tranquil·la, Cassie —em va dir ell.

—No coneixem aquests paios —vaig oposar—. Podrien ser una colla de bregaires, pare. —Bregaires és el nom que donava la gent als cercabregues armats, assassins, violadors, gent del mercat negre, segrestadors i, en general, els brètols que van aparèixer durant la tercera onada, el motiu pel qual la gent es va atrinxerar a les seves cases i va fer provisió de menjar i armes. No van ser els alienígenes, els primers que ens van fer preparar per a la guerra; van ser els nostres congèneres humans.

—Només prenen precaucions —va argumentar ell—. Jo faria el mateix si estigués al seu lloc. —Em va donar uns copets. I jo pensant: «Hosti, si em dónes un sol copet condescendent més…»—. No passarà res, Cassie.

Se’n va anar amb en Hutchfield, fins on no els sentia, però sí que els veia. Això em va calmar una mica. Em vaig posar en Sammy al maluc i vaig mirar de respondre a les preguntes d’en Brogden tan bé com vaig poder, sense ventar-li un mastegot amb la mà lliure.

Com ens dèiem?

D’on érem?

Algú del nostre grup estava infectat?

Li podíem explicar alguna cosa del que passava?

Què havíem vist?

Què havíem sentit?

Per què érem allà?

—Vol dir en aquest campament, o ho diu en el sentit existencial? —vaig preguntar.

Les celles se li van ajuntar, formant una sola línia severa, i va dir:

—Eh?

—Si m’ho hagués preguntat abans que comencés tot aquest merder, li hauria dit alguna cosa com: «Som aquí per servir el nostre proïsme o per contribuir a la societat». Si hagués volgut ser una setciències hauria dit: «Perquè si no fóssim aquí seríem en un altre lloc». Però com que estem en aquest merder, li diré que és senzillament per pura xamba.

Em va mirar de reüll un segon i em va dir en to sarcàstic:

—Ets una setciències.

No sé què va respondre el pare a aquesta pregunta, però pel que es va veure, va passar la inspecció, perquè ens van deixar entrar al campament amb plens privilegis, cosa que significava que el pare (però no jo) estava autoritzat a escollir les armes que volgués de l’amagatall. El pare tenia mania a les armes. Mai no li havien agradat. Deia que les armes potser no mataven la gent, però sens dubte ho feien més fàcil. Ara també pensava que eren perilloses, però el que realment creia era que eren ridículament inútils.

—Creus que seran gaire efectives les nostres armes contra una tecnologia milers o milions d’anys més avançada que la nostra? —va preguntar a en Hutchfield—. És com fer servir un garrot i pedres contra un míssil tàctic.

En Hutchfield va fer cas omís d’aquell raonament. Ell era un marine, per l’amor de Déu. El seu fusell era el seu millor amic, el company en qui més confiava, la resposta a qualsevol possible pregunta.

Aleshores no ho vaig entendre. Ara sí.