52

A les 9.00 tot el batalló s’aplega al pati, formant un mar de granotes blaves encapçalades pels quatre millors escamots amb els flamants uniformes. Més d’un miler de reclutes drets en perfecta formació, de cara a l’est, la direcció dels nous inicis, cap a la tarima dels oradors muntada el dia abans. Les banderes onegen amb la brisa gèlida, però no sentim el fred. Per dins ens escalfa un foc més ardent que el que va convertir en Tanc en cendres. Els capitosts del Comandament Central baixen fins a la primera fila —la dels guanyadors—, ens estrenyen la mà i ens feliciten per la feina ben feta. Després, unes paraules d’agraïment dels instructors d’entrenament. He somiat moltes vegades què diria a en Reznik quan em donés la mà. «Gràcies per fer-me patir com un cabró… Ah, more’t, fill de puta…». O la que més m’agrada, clar, ras i curt: «Que et bombin». Però quan em saluda i m’estreny la mà, gairebé perdo dels papers. Li vull clavar un cop de puny a la cara i, al mateix temps, el vull abraçar.

—Felicitats, Ben —diu, cosa que em destarota del tot.

No tenia idea que sabés com em dic. Em pica l’ullet i passa al següent.

Un parell d’oficials que no he vist mai fan sengles parlaments curts. En acabat, presenten el comandant suprem i els soldats es tornem bojos: llancem les gorres enlaire i alcem els punys. Els nostres crits d’entusiasme ressonen en els edificis que envolten el pati, i fan que el brogit sigui el doble de fort i que nosaltres semblem el doble de nombrosos. El comandant Vosch apuja la mà lentament i pausadament cap al front, i és com si pitgés un interruptor: el soroll es talla en sec i nosaltres alcem les mans per fer la salutació. A tot el meu voltant sento la gent inspirar fluix. Això és increïble. Després de com vam arribar aquí i del que hem suportat, després de tanta sang, mort i foc, després que ens ensenyessin l’horrible mirall del passat a través d’El País de les Meravelles i d’enfrontar-nos a la veritat encara més lletja del futur a la sala d’execució, després de mesos d’entrenament brutal que ha empès alguns de nosaltres més enllà del punt sense retorn, hem arribat. Hem sobreviscut a la mort de la nostra infància. Ara som soldats, potser els últims soldats que mai lluitaran, l’última i l’única esperança de la Terra, units com un sol home en l’esperit de venjança.

No sento ni una paraula del discurs d’en Vosch. Observo com el sol s’alça per darrere de la seva espatlla, emmarcat per les torres bessones de la central elèctrica, i els seus raigs amaguen la nau d’abastament en òrbita, l’única imperfecció en un cel perfecte si no fos per ella. Tan petita, tan insignificant. Tinc la sensació que puc allargar la mà, arrencar-la del cel, llençar-la a terra i esmicolar-la sota el meu taló. El foc que tinc al pit ara és candent i s’estén a cada racó del meu cos. Em fon els ossos, m’incinera la pell; sóc el sol convertit en supernova.

M’equivocava pensant que en Ben Parish s’havia mort el dia que vaig sortir de l’ala de convalescents. He arrossegat el seu cadàver pudent dins meu durant tota la instrucció bàsica. Ara el que em quedava d’ell s’ha acabat de cremar mentre tinc els ulls fixos en la figura solitària que va encendre aquell foc. L’home que em va ensenyar quin era el veritable camp de batalla. El que em va buidar perquè em poguessin omplir. El que em va matar perquè pogués viure. I juro que el veig mirant-me de fit a fit amb aquells ulls blaus gèlids que poden veure fins al fons de la meva ànima, i sé —ho sé— el que pensa.

«Som un, tu i jo. Germans en l’odi, germans en astúcia, germans en l’esperit de venjança».