4

Estava estès, repenjat a la paret del fons, a uns sis metres de mi, amb unes cames llargues estirades endavant, i s’agafava l’estómac amb una mà. Duia uniforme de campanya i botes negres, i estava cobert de brutícia i lluent de sang. Hi havia sang pertot arreu. A la paret que tenia al darrere. Formava un bassal a sota seu, al terra fred de ciment. Li amarava l’uniforme. Li xopava els cabells. La sang lluentejava fosca, negra com el quitrà en la quasi foscor.

A l’altra mà hi tenia una arma, i aquesta arma m’apuntava al cap.

El vaig imitar. La seva pistola contra el meu fusell. Els dits flexionats sobre els gallets: el seu, el meu.

No demostrava res, el fet que m’apuntés amb una arma. Potser realment era un soldat ferit i es pensava que jo era un d’ells.

O potser no.

—Deixa anar l’arma —em va dir embarbussant-se.

«I una merda».

—Deixa anar l’arma! —va cridar, o ho va intentar. Les paraules li van sortir esquerdades i entretallades, vençudes per la sang que li pujava del ventre. La sang li regalimava pel llavi de baix i li penjava tremolosa al mentó amb barba d’uns quants dies. Tenia les dents lluents de sang.

Vaig sacsejar el cap. Jo estava d’esquena a la llum, i vaig resar perquè no s’adonés de com em tremolaven les cames i perquè no em veiés la por als ulls. Això no era un coi de conill prou ximple per presentar-se al meu campament un matí assolellat. Era una persona o, si no ho era, ho semblava ben bé.

El que té el matar és que no saps si realment ho pots fer fins que ho fas.

Ho va dir una tercera vegada, no tan fort com la segona. Li va sortir com una súplica.

—Deixa anar l’arma.

La mà amb què aguantava la pistola es va contraure. El canó es va inclinar cap al terra. No gaire, però en aquell moment els meus ulls ja s’havien avesat a la llum, i vaig distingir una gota de sang baixant pel canó.

Aleshores ell va deixar caure la pistola.

Li va caure entre les cames amb un clinc agut. Va alçar la mà buida enlaire, amb el palmell cap endavant, fins més amunt de l’espatlla.

—D’acord —va dir amb un mig somriure sagnant—. Ara et toca a tu.

Vaig moure el cap. «L’altra mà», vaig dir. Esperava que la veu em sonés més forta del que jo em sentia. M’havien començat a tremolar els genolls, els braços em feien mal i el cap em rodava. També havia de reprimir l’impuls de vomitar. No saps si ho pots fer fins que ho fas.

—No puc —va dir.

—L’altra mà.

—Si moc aquesta mà, tinc por que l’estómac em caigui a fora.

Em vaig encastar bé la culata del rifle a l’espatlla. Suava i tremolava, mentre intentava pensar. «O bé això o bé allò, Cassie. Què faràs?».

—Em moro —va dir amb tota naturalitat. Des d’aquella distància, els seus ulls només eren punts que reflectien la llum—. Així que em pots rematar o em pots ajudar. Sé que ets humana…

—Com ho saps? —vaig preguntar ràpidament, abans no es morís davant meu. Si era un soldat de debò, potser sabia diferenciar-nos. Em seria molt útil, saber-ho.

—Perquè si no ho fossis ja m’hauries disparat. —Va tornar a somriure, i se li van fer clotets a les galtes. Llavors em vaig fixar que era molt jove. Devia tenir tot just un parell d’anys més que jo.

—Ho veus? —va dir fluix—. Així és com ho has sabut tu, també.

—Que he sabut el què? —Els ulls em ploraven i deformaven el seu cos desplomat, creant una imatge com les dels miralls de les cases dels horrors. Però no gosava apartar una mà del fusell per fregar-me els ulls.

—Que sóc humà. Si no ho fos, t’hauria disparat.

Allò tenia sentit. O potser en tenia perquè jo volia que en tingués? Potser havia deixat anar la pistola per aconseguir que jo abaixés el fusell, i una vegada ho fes, trauria la segona pistola que amagava sota l’uniforme i la bala aniria a parar al meu cervell.

Això és el que els Altres ens han fet. No et pots unir per lluitar sense tenir-te confiança. I sense confiança, no hi havia esperança.

Com elimines els humans de la Terra? Elimina la humanitat dels éssers humans.

—T’he de veure l’altra mà —vaig dir.

—Ja t’he dit…

—T’he de veure l’altra mà! —La veu se’m va esquerdar. No ho vaig poder evitar.

Llavors va perdre els papers.

—Doncs m’hauràs de disparar, mala puta! Dispara’m i acabem d’una vegada!

El cap se li va tombar cap a la paret, la boca li va quedar oberta i en va sortir un terrible esgarip de dolor que va rebotar de paret en paret, del terra al sostre, i em va ressonar a les orelles. Jo no sabia si cridava de mal o perquè s’adonava que no el salvaria. Havia perdut l’esperança, i això et mata. Et mata abans no et moris. Molt abans que et moris.

—Si te l’ensenyo —va dir panteixant, gronxant-se lleument endavant i endarrere, repenjat a la paret ensangonada—, si te l’ensenyo m’ajudaràs?

No vaig respondre. No vaig respondre perquè no tenia cap resposta. M’ho jugava tot en una sola dècima de segon.

Així que ell va decidir per mi. No els volia deixar guanyar, és el que crec ara. No volia renunciar a l’esperança. Si fent allò es moria, almenys se n’aniria amb una engruna d’humanitat intacta.

Contraient la cara, a poc a poc va apartar la mà esquerra. El dia s’acabava, gairebé no hi havia gens de llum, i la poca que quedava semblava que s’escolés allunyant-se del seu origen, d’ell, de mi, escapant-se per la porta entreoberta.

Tenia la mà recoberta de sang mig seca. Semblava com si portés un guant de color carmesí.

La claror esmorteïda li besava la mà ensangonada i lliscava al llarg d’un objecte metàl·lic llarg i prim, i el meu dit va prémer el gallet; el fusell em va clavar un cop fort a l’espatlla i el canó em va fer una sacsejada dins la mà mentre jo buidava el carregador. Des de molt lluny vaig sentir que algú cridava, però no era ell qui cridava, era jo, jo i tota la gent que quedava, si és que quedava algú viu, tots impotents, desesperats, éssers humans estúpids cridant, perquè les coses anaven mal dades, tot anava malament; no hi havia una multitud d’alienígenes que havia baixat del cel amb platets voladors, ni grans ginys metàl·lics amb potes, com trets de La guerra de les galàxies, ni petits E.T., arrugats i bufons, que tan sols volien collir un parell de fulles, menjar uns quants Lacasitos i tornar-se’n a casa. La cosa no acaba així.

No acaba així ni de bon tros.

Al final, nosaltres ens matem els uns als altres darrere d’una filera de refrigeradors de cervesa buits, amb l’última claror d’un dia de final d’estiu.

Em vaig atansar al soldat abans que la darrera claror s’apagués. No per veure si era mort. Això ja ho sabia. Volia veure què hi tenia, a la mà ensangonada.

Era una creu.